nit de catarsi silent

Aquesta nit de catarsi silent ha esdevingut una borratxera d’un soroll punyent, lluminós com la foscor que amara la nit del somriure de cinc ànimes lliures de pensament, paraula, obra i omissió. Aquesta comèdia pluripensada va tancant-se concèntricament sobre si mateix, cercle a cercle.

Una infusió aromatitzada amb ginebrons fermentats amb el pecat que sura sobre la superfície insomne de la meua baralla interna, fosca, muda i fèrtil. Companyia ferotge que amb rodes de plom camina evitant els controls de la benemèrita.

Tot cobert d’un matalàs d’obscures tonalitats on el negre plom és un matís de la veritat més crua, del riure alcohòlic més artificial d’aquest vers reconvertit en sainet, sobre actuació d’un risc anomenat vida. Un silenci amb el sobrenom de nit sobre el desert de les paraules.

Mai oblidaré la vostra confiança suïcida dipositada, com una  morta conformitat, sobre els meus versos amb els graus de perversió justa. Un àngel, que com la pols fina del temps, sobre el setiet de l’avern sense nom ni nombre deixa que descanse l’ànima, la paraula més acollidora de subjectes sense predicat.

No hi ha nit

No hi ha nit que no tanque els ulls amb l’esperança d’obrir-los a la llum silent de la foscor d’estels il·luminada. Aquella habitació amb vista als excusats oblidats pels racons del cervell.

Els impulsos elèctrics, amb caòtica versemblança de la rítmica nocturna, van impregnant d’halurs de plata la pel·lícula inconscient del descans, etern per unes hores o minuts encara. A colps sords vaig reescrivint aquesta mirada nocturna als abismes de l’ànsia. Aquest deler que sent és un membre de sexe imaginari que trempa tot el meu cos des d’aquest epicentre no-sóc, infinit i fred també. Però alhora escalfat amb les guspires d’un desig de bona nit amb la companyia adequada, o no tant adequada, a la circumstància de l’espectacular espasme musical que es produïx quan sona el no-res.

Al final, i al principi, tot dins el moviment quiet del cercle, l’eretisme nocturn de la vida diària és l’expressió màxima i gràfica del silenci al desert de les paraules. Sempre a recer de les bambolines picades de llums al teatre de la mort, el principi d’un altra vida.

Bona nit àngel nocturn

Quan et sents maltractat pel dia és bo buscar recer a la nit. La foscor, el seu profund silenci, és la millor companyia per sentir les molles dels seus dits acaronar l’arrugada pell de la llum consumida. No tingueu aquest clam per trist. Més aviat acolliu-lo com el cant suau de l’ànima. Creients o no creients hi ha vents, com el silent nocturn, que l’escoltes malgrat no veure’l. Aleshores no et costa entendre que malgrat que la llum la foscor no és el final del dia. Com deia el poeta, bona nit cresol que la llum s’apaga. I l’angelet nocturn, d’ales negres, tanca els ulls per observar millor els reflexos de la nit.

Nit quants versos fa que no reescric el teu silenci

Nit quants versos fa que no reescric el teu silenci sobre aquest paper assecant per on transita el dia. Cada mot il·lumina de jorn l’ànsia reconvertida de l’emoció vers la soledat com la companya de l’esperança recupera l’esclat de la metàfora decolorada que fon en negre com un engraellat de somnis. Presa la imatge amb la guspira d’inici d’un cicle que amb els mots es reescriu al sobre tancat ple de buides paraules de la carta que he esborrallat amb la decantació de la fosca, el silenci immaterial que omple les hores insomnes del fràgil camí en fer-se vespre. Potser la desconstrucció d’una jornada completa és com la relectura d’un poema inacabat que no imperfecte ja que la foscor que omple de negre l’ampolla màgica no està subjecta a la moral predicada de circumstancial objecte. La fi d’un cercle és el punt on coincideix el temps d’inici i arribada, el crepuscle del silenci, la paraula exacta per on plega el llenç per fer dissemblança entre la nit i el dia.

dies sense nit

Fa uns quants dies que les nits ja no són nits. Que l’olor a fosc silenci ja no refresca el meu espai més íntim. Aquell on sempre es manté lliure i fresca fins i tot la part més negra i alhora tendra del meu ser. Eixe espai entre l’ànima i la fatiga on sempre tinc l’esperança de trobar-me caminant entre els granets de lletres del desert de les paraules. Eixe buit únic i personal on sentir-me beduí d’aquesta solitud estimada. Tant de temps fa que he oblidat les darreres expressions que vaig escriure sobre l’arena verge d’aquesta ment blanca entre les tenebres buscades de la nit.

Però com sempre és de justícia dir, o tornar a dir, que bona és la nit que envolta qualsevol dia i el protegeix dels nostres crits endogàmics reescrits al tel d’aquesta ànima, per moments, més freda que fosca encara.

sonet sonat d'una nit desmesurada

La lluita per sobreviure continua

el vers sobrelliure és la resposta.

Dintre d’un sobre esguarde les línies

per sobre la metàfora de les meues

possibilitats. Encavalquen a sobre

d’un altre cúmul de mots... i prou

ja d’amuntegar paraules dignes

de l’eutanàsia indolent del crit

fals sonat de l’expressió mètrica

més bé desmesurada d’aquesta nit

sense llum ni somni ni silenci ni

més ritme que la llibertat d’escriure

sobre les línies d’aquesta vida blanca

el final d’un poema que està per vindre.

fressa d'una nit o els malucs d'un somni

De pressa, com un pensament, m’ha arronsat la pell una flaire bonica que m’acaronava l’instant fred que manté viu el record d’aquella estimada sensació d’amor lleuger. Que puta és l’adolescència quan passes dels quaranta, quan és de vers confondre el record d’una estima amb l’alenada lliure d’una rima oblidada. Com aquella nit que passares de mi tan a prop com aquesta nit, fregant la idea dels teus malucs amb el meu muscle. Massa reial per ser de debò  un record que fa memòria entre les línies d’aquesta crònica de la fressa d’una imatge anunciada, la metàfora insomne d’una adolescència marcada per l’oblit. Per mots esdevinc un animal de mitges tintes, un somni d’una nit que dóna pas a la paraula silenci. Com escoltar la Gent del desert a l’escola que volem, tot un poema noctàmbul a ritme del tradicionari musical d’aquest llibre que es tanca. De cop i volta com l’avantsala del dia apagat, a la penombra del subjecte poètic o patètic de la paraula.

Com deia el mestre hi ha dies, o nits, que millor escoltar el ressò de les pròpies paraules a l’interior del vers. Lliure o no de ser o no ser bona nit o bon dia, encara.

Bona nit silenci

No hi ha bona nit sense un llarg silenci on l’escalfor de la flama diürna pren la temperatura justa per a escoltar-te. Fins i tot un vers amarg que sembla que malbaratarà el poema pot encavalcar-se i esclatar en un soroll sord, en una llum fosca que il·lumina en eclosió l’ànima de cada somni. L’estança més obaga del teu cos on naix el resplendor de la teua criança, del trànsit tranquil de la nit en dia, del soroll en silenci, del caminar en descans, de teu posat seriós amb el teu somriure posat fins que el cercle de la paraula es tanque. Reclòs en un espai tant minúscul com immensa és la meua necessitat de tu cada nit. Tot el temps mentre t’escolte en un silenci insomne. 

qualsevol nit aquesta

Una nit qualsevol, com aquesta nit mateixa, potser els versos amaguen la llum entre encavalcaments i imatges de paraules fosques. Serà una depressió el solc que deixa una metàfora d’ànima nocturna, d’il·luminats mots, de síl·labes que com guspires d’un poema busquen eixir del somni. Del meu insomni reconvertit en vida diürna a hores de tempestes amb poca llum i moltes frases fetes. Fetes i desfetes al calaix dels oblits de major i els records de nen on es retroben les infidelitats de la vida i la mort. Tot una caixa dels tresors de cartró o de llanda que qualsevol nit d’aquestes es convertirà en un dia qualsevol que enlluerna els versos, més vius que morts, de la meua deshabitada ànsia per escriure entre somnis. Un recipient com un altre on adobar les paraules en salmorra aromatitzada per endolcir la mala llum del dia. Malpensant que la fresca nit guarirà les ferides d’aquest poema o conte o faula de personatges insomnes; güendos, donyets, maremortes i dones d’aigua que tenen com a recer insules aromàtiques del vell Benicadell i la bella Mariola, tant jove com ell és vell i tant bella com ella és gran.  El destí és un cicle de paraules que com l’ànima es perd a les pàgines la nit. Un lligall de fulls amb tapes dures com el dia aquell, com qualsevol altre, hui mateix guarda l’exterior del interior, la llum de la foscor. 

Foto del blog: Vent d Cabylia

Potser dormir és una aventura insomne

De debò que he intentat escriure aquest silenci amb les línies translúcides del meu somni. Però ha estat impossible i em trobe resseguint versos dispersos en aquesta avançada nit de ja complida tardor i prenyat hivern. Tot un poema caure a final de vers de l'escalfor dels llençols a la gèlida fulla blanca d'aquesta nit. Caure infinit al pou de la paraula, a l'abisme de l'ànima deserta, a la mirada perduda de les lletres que m'observen des dels llibres tancats i apilats a la tauleta del llit. Un cúmul de miratges del David i altres fullatges de boscam mediterrani de fulla punxeguda i perenne. Com aquest insomni reconvertit en paràgraf sense punts ni finals. Perquè quan dixe de polsar aquest teclat, que té un ressò agut a silenci de plàstic, començarà a revifar la llum a les escletxes de la nit ja consumada en dia.

Nit de cinc versos

El temps és un estrany company per escriure versos. És eixa companyia silenciosa que t'abraça com la nit. Amb uns braços tènues, d'una finor freda però tendra a l'hora. És la sensació de les Heliconíades filles de Zeus i Mnemosine perdudes a la muntanya sagrada de la meua vall blanca. Full de transparència cruel, com un record que no et recorda més enllà de la paraula, escrit prim sobre el temps. Amb l'aquiescència promiscua de les muses que dies enllà compartien riures amb l'enyorança del poeta. Hui però puc dir que escric, quaranta síl·labes, amb la mateixa senzillesa que la nit esdevé dia.

I

Gaudisc l'aurora pel final

durar i perfer el principi

Gaudisc escriure't pel final

caminar tocant als teus versos

no encallar en comes ni en punts

La primera nit sense el corredor

Aquesta nit Agnieszka no ha pogut resistir els dolor del part. Després de 15 anys l'embaràs d'Agniezska ha estat frustrat. La criatura, de malnom #elcorredorpolones, no ha resistit els espasmes del part sense epidural. La mare volia un part natural i sense intervenció ni divina ni molt menys d'humans especialitzats en parts sense dolor. No hi ha silenci a la nit que no puga omplir el dolor d'uns pares en perdre els plors harmònics d'una criatura grunge o de sons alternatius a la mitjana normal. La nit ens té malacostumats als sons que no suporten la llum del dia, el compàs de quatre quarts. Ara la Cèlia, la deessa de la nit, dirà Jane dispara als estels de Mugroman. I els plors d'aquest mostre es quedarà en uns fenòmens tangibles que mullen la cançó trista de Cindy Lance.

No vull desaparèixer com una cançó negra d'ones hertzianes sota el control sagnant del meu heroi. L'anul·lació del jo no és cap heroïcitat de vos meretriu, la València més senil potser, però mai l'heroïna d'un Rèquiem del Krzysztof Wojtkiewic amb ovni final inclòs.

La nit és un recer per a l'estranya llum d'uns cigarrets. No em digues que no ho saps? Viu de nit i mor, un poc, de dia en escoltar els sons que es perden pel corredor llarg, estret i fantasmagòric del polonès.

Un noctàmbul que no oblida mai el joc perillós que va tindre lloc a l'hiperespai. 

caminants sense dia

La nit és un recer d'humanitat solitària on el silenci fermenta per maurar el nèctar de la primera persona del singular. Aquell jo que tu pronuncies en veu baixa, cap endins de l'ànima, i esdevé ressò de la darrera maceració d'un mateix. Al cap i a la fi no hi ha silenci més intens que la fosca llum de la nit, inexistent encara al pensament. Únic encara al sender que travessa el desert de les paraules.

Tot silenci a la foscor de la nit és senzill d'entendre en contemplar la son d'un infant de mamella assadollat de present, sense pensar en un futur inexistent, desconegut, innecessari a la llum del seu dormir. Encara sense màcula al insomni del seu refugi, de la seua vida sense nit i dia. No hi ha trànsit al desert de les seues paraules i llau encara aliè a l'escalfor de l'arena, embolicat al caliu del bressol. La llar és un somni que encara no alimenta la nit.

Els beduïns de la quimera nocturna som caminants sense dia. Salut i benaurança als habitants del desert de les paraules.

Nit clara

La nit és un terreny de secà on florix renadiu el sentiment més fosc de la persona, flor o flora. Floreix amb l'escàs reixiu de la vergonya, de l'oblit, de la manca d'humitat que residix a l'estança de l'ànima. Sols pots comprovar fins on descansa la teua mirada a l'interior d'aquesta cambra si et deixes caure a dintre. Com al pou del somni. L'aljub que s'omple a les nits que com aquesta creix renadiu el sentiment de l'esperança, flor d'un dia i una nit. A la nit obres els ulls per sentir i créixer i al dia tanques el ulls per protegir-te i no morir.

Potser la màgia de la nit està a l'interior de la teua mirada, al centre d'eixe indret desconegut anomenat ànima.

La bona nit és com el bon dia, un desig que compartim en parella, en cercle, en humanitat... buscant amb deler el principi.

nit i dia

Acabar el dia amb una bona nit és com vèncer la por a perdre l’escalfor de la llum. Eixa feredat que ens impedix aprofitar la frescor màgica de la nit i donar a la claror el merescut descans de la foscor. Territori de somnis dominats per la por a perdre, per la por al ser que no sap estar i a l’estar sense poder ser més enllà que por. Eixa és la malaltia del dia i de la nit, la por. Amb eixa al·lucinació somniada al vell mig de l’ànima el jo és controla’t pel jo. El personatge controla la ficció, la titella controla al titellaire i la nit il·lumina el dia i el dia continua il·luminant la enfosquint la nit. No hi ha res com la por per dubtar on comença i acaba el cercle del temps, el recorregut del teu viatge a través del jo. No tingues por de ser qui ets, nit i dia.

Bona i absenta nit tingueu

Absenta la nit a la llum coberta de tèrbola fluïdesa com l’ànima que em bec d’un sol glop per no assaborir l’amargor d’aquest destil·lat d’alta graduació en somnis. No hi ha més oportunitat per degustar aquesta fada verda que gota a gota. Com a l’alambí de coure es condensen les quimeres nocturnes i fantàstiques que governen la meua nit. Aquesta meua nit la diluiré amb aigua freda sobre un terròs de sucre que degotejarà amb un núvol de xarop i com la nit emboirada em bressolarà l’absenta. 

Absenta la nit, absenta als meus somnis. S’absenta als teus també en la solitud d’un recipient de vidre amb forma de pera anomenat got d’absenta. No deixes perdre el teu ser al fons d’aquest vas d’alquímia casolana.