dimarts, 29 de desembre del 2015

“En un poema no hi ha forma i contingut, sinó només la forma que dóna forma a l’experiència del lector”.



Hui he esmorzat amb l’amic Sergi Gómez, Can Carrasca, i de la conversa, personal i literària com no, ha sorgit aquesta reflexió que vull compartir amb vosaltres al desert de les paraules. Gràcies beduïns i beduïnes!

Aquestes paraules de Salvador Oliva al seu llibre “Nova introducció a la mètrica” són l’eterna paradoxa de la creativitat. L’aparent conflicte entre forma i contingut al fet creatiu és el diàleg constant entre autor i obra. O el que és el mateix, a la meua forma d’entendre, la conversa constant entre autor i lector-observador del fet creatiu. I com podeu observar faig extensiu aquesta reflexió, en veu escrita, a l’àmbit de les arts plàstiques, escèniques, sonores...

L’equilibri creador entre forma i contingut és omnipresent i molts han estat els moviments  que han intentat fer les seues aportacions al cabal de la cultura des dels principis del temps. Però el punt on més entendrà la gent aquest conflicte artístic és a les avantguardes de principis del segle passat. Un conflicte, una crisi social, potser com la que vivim ara mateix, va propiciar l’esclat creatiu i innovador de l’avantguardisme. Al vell mig d’aquest diàleg sempre ha estat la voluntat innovadora de creador i observador. Tant a la forma com als continguts els moviments d’avantguarda han estat, i continuen estant, un referent de creativitat.

Molts d’aquests moviments, com per exemple el cubisme, s’han quedat en tan sols una mirada diferent del creador sobre el fet creatiu, una forma d’expressió innovadora d’uns continguts, no tan innovadors per al gran públic. Res més lluny de la realitat perquè malgrat tot forma i continguts utilitzen el mateix canal de comunicació artística i per tant ambdues estructures en són part del missatge.

Sense més pretensió que generar opinió vull aclarir, subratllar, marcar, ressaltar que allò que realment m’interessa és el diàleg. Per tant puc afirmar sense por a equivocar-me que vull diàleg’art-te. Vull que la creativitat siga un diàleg obert entre forma i contingut, entre creador i observador. Per tant és l’hora de traure la paraula, els pinzells, la càmera, les espardenyes de ball, els instruments musicals al carrer i dialogar sense por amb el públic, amb els ciutadans i ciutadanes de a peu.

No m’agradaria acomiadar aquest breu diàleg, més aïna un monòleg, reflexiu sobre el fet creatiu sense nombra altres paraules, pense que encertades de Salvador oliva “La ideologia no forma mai part de cap obra d’art. I, si hi és, no és pas l’element que li dóna valor a l’obra”. Tancar aquest text amb paraules d’altre no m’obliga a compartir la seua opinió sobre el fet creatiu, o poètic en aquest cas.

PS. Ara sols cal passar a l’acció i començar a crear aquest punt d’encontre al carrer que serà un dia no molt llunyà on podrem diàleg’art-te!!!!






dimarts, 17 de novembre del 2015

Sorteig de dos llibres dedicats

Des de la publicació d'Envers a la primavera de 2012 i dos anys després pel maig de 2014 amb Caòtica versemblança han plogut moltes lletres. Per les pàgines en blanc del meu desert de les paraules i pels deserts d'altres companys i companyes de viatge. Beduïns i beduïnes d'un mateix país ressec i necessitat d'humitats diverses. Però sobretot de lletres que amb el seu reixiu constant et deixen els llavis a tremp del desig. Una necessitat de passar els mots perduts entre les pàgines, ara ja no tan blanques, com els fulls caducifolis d'aquesta senda que anomenem vida.

M'agradaria compartir amb tu, o amb la persona que desitges, els dos llibres amb una dedicatòria especial i personalitzada. Sortejaré entre les persones que es facen seguidores del "Desert de les paraules" els dos llibres dedicats a la persona que desitgeu. Per poder entrar al sorteig caldrà fer-se seguidor i enviar-me un mail amb les dades a pepalfonso@gmail.com

Gràcies aborígens d'aquest desert de lletres per la vostra participació i seguiment.



Ànima

Almesc
alfàbega
a la merda,
cercle redó i putrefacte
de paraules oloroses i malsonants
patim contínuament ferum social
en fer caure les nostres necessitats
pel propi pes de la paraula
al fons passiu de l’ànima
excusat reflex del costum.

El llibre "Envers" està ple de definicions per versos.
"Ànima" és un de tants, dels primers versos indefinits envers el poeta.



El camí, la senda, el desig, el tindre, el ser, l’estar
tots els mots formen granets d’un vers, d’un poema
d’un llibre deslligat pel pròleg o l’epíleg on es junten
amb les mateixes fulles llançades al vent de Caos

Cinquena quarteta del poepròleg que enceta el poemari
"Caòtica versemblança",
la porta d'un llibre el títol de la qual és "abans de la tempesta"

dijous, 5 de novembre del 2015

No hi ha nit

No hi ha nit que no tanque els ulls amb l’esperança d’obrir-los a la llum silent de la foscor d’estels il·luminada. Aquella habitació amb vista als excusats oblidats pels racons del cervell.

Els impulsos elèctrics, amb caòtica versemblança de la rítmica nocturna, van impregnant d’halurs de plata la pel·lícula inconscient del descans, etern per unes hores o minuts encara. A colps sords vaig reescrivint aquesta mirada nocturna als abismes de l’ànsia. Aquest deler que sent és un membre de sexe imaginari que trempa tot el meu cos des d’aquest epicentre no-sóc, infinit i fred també. Però alhora escalfat amb les guspires d’un desig de bona nit amb la companyia adequada, o no tant adequada, a la circumstància de l’espectacular espasme musical que es produïx quan sona el no-res.

Al final, i al principi, tot dins el moviment quiet del cercle, l’eretisme nocturn de la vida diària és l’expressió màxima i gràfica del silenci al desert de les paraules. Sempre a recer de les bambolines picades de llums al teatre de la mort, el principi d’un altra vida.



De pimer, sonat de xai


Dòcil edat de la innocència
glòria i enyor de Babilònia
Pretèrit bacanal daurat
que del sacrifici fas Festa

Fera deslletada i feliç
Cobejança impia d’un imperi
cec de supèrvia i poder
brama en vida com un lleó

i ignora la mort com un xai
que capcot rep en hecatombe
el seu crit dissolt en silenci

Resta la conhort dels cretins
servida en safata de plata
l’àpat cruent al punt de Déu


Poema escrit per al Xai literari
del 16 de maig de 2015 celebrat a Sagunt
amb els companys i companyes de lletres
del PV, i un poc més enllà.
Poema publicat al blog Plats literaris.

dimecres, 7 d’octubre del 2015

A Rosana, mocadorà pel teu Sant

Per a Rosana de Lluís, Roser i Pep



Per si de cas no es pot llegir en condicions la meua lletra manuscrista us passe el text mecanoscrit. A més a més he introduït un canvi, sempre que hi ha relectura hi ha canvi. Què tenim que fer!!!! ;-)


Sant Dionís tot és desig
i el foc evoca el meu apetit
fruit renadiu de l’amor
Benicadell, d’un bes record.

Com un engraellat trona
l’eclosió del desig nounat
acaronant-te aspre dins l’ànima
l’ànsia pueril, l’estima

que moltes voltes com un ruc
et done una coça d’amor
perdent el nord al fosc assut

però sóc animal de cor
obert com l’atanor poruc
que destil·la vida, com pot



dimecres, 30 de setembre del 2015

Bona nit àngel nocturn



Quan et sents maltractat pel dia és bo buscar recer a la nit. La foscor, el seu profund silenci, és la millor companyia per sentir les molles dels seus dits acaronar l’arrugada pell de la llum consumida. No tingueu aquest clam per trist. Més aviat acolliu-lo com el cant suau de l’ànima. Creients o no creients hi ha vents, com el silent nocturn, que l’escoltes malgrat no veure’l. Aleshores no et costa entendre que malgrat que la llum la foscor no és el final del dia. Com deia el poeta, bona nit cresol que la llum s’apaga. I l’angelet nocturn, d’ales negres, tanca els ulls per observar millor els reflexos de la nit.



dijous, 30 de juliol del 2015

mort sense títol



La mort contemplada
la nina admirada
els ulls silents observen
el record i l'oblit de ser
i estar a final de vers
amb la paraula desfigurada

No entenc el poema
i em perd el poeta
S'ha complert un bucle
al paisatge reescrit d'esma






Fa uns minuts escrit i fotografiat al mòbil,


dissabte, 11 de juliol del 2015

capsa



La capsa de la vida
l'estant de les misèries
on l'ordre del ser és
i s'esmuny freda l'ànima




mur denudat


Quant de temps fa que no ratlle sobre aquest mur fred denudat de paraules. M'espanta la solitud d'aquesta pusil·lànime multitud d'estima i amics, i més estima i més amigues i més i més... com deia el poeta cantant i pallasso. M'agrada, m'agrada, m'agrada compartir la salvaguarda de la vostra llunyania i després compartir l'alenada d'un bon dia fred, a frec de l'aparença d'aquesta vida que esdevé mur de l'absència, desert de les paraules!!!!

dimarts, 23 de juny del 2015

Nit quants versos fa que no reescric el teu silenci


Nit quants versos fa que no reescric el teu silenci sobre aquest paper assecant per on transita el dia. Cada mot il·lumina de jorn l’ànsia reconvertida de l’emoció vers la soledat com la companya de l’esperança recupera l’esclat de la metàfora decolorada que fon en negre com un engraellat de somnis. Presa la imatge amb la guspira d’inici d’un cicle que amb els mots es reescriu al sobre tancat ple de buides paraules de la carta que he esborrallat amb la decantació de la fosca, el silenci immaterial que omple les hores insomnes del fràgil camí en fer-se vespre. Potser la desconstrucció d’una jornada completa és com la relectura d’un poema inacabat que no imperfecte ja que la foscor que omple de negre l’ampolla màgica no està subjecta a la moral predicada de circumstancial objecte. La fi d’un cercle és el punt on coincideix el temps d’inici i arribada, el crepuscle del silenci, la paraula exacta per on plega el llenç per fer dissemblança entre la nit i el dia.


dimarts, 26 de maig del 2015

Costelleta de xai i brou de lletres


Obri la jornada una albada de suau brou de lletres i sagí de xai amb aromes a Morvedre jueu tot maridat en bon vi negre entre pedres romanes, jueves i morocristianes.  Un escenari magistral per rebre els textos ben trenats de companys i companyes de Paraules. Aquesta trobada gastronòmic literària a Sagunt del  passat 16 de maig ha estat una experiència corprenedora. L’excusa, no se si de la taula o del paper, caldria popularitzar allò de “a la taula al vers al primer terç”  o potser millor “de la paraula al plat que no passe la terça”.



Ací us deixe unes fotos dels companys i companyes gaudint de la magnifica cinquena jornada de plats literaris a Sagunt el passat dissabte 16 de maig. Els textos dels escriptors i escriptores participants anirem penjant-los al blog dels Plats Literàris.












Foto de grup publicada al blog del company Francesc Arnau

dimecres, 29 d’abril del 2015

dies sense nit

Fa uns quants dies que les nits ja no són nits. Que l’olor a fosc silenci ja no refresca el meu espai més íntim. Aquell on sempre es manté lliure i fresca fins i tot la part més negra i alhora tendra del meu ser. Eixe espai entre l’ànima i la fatiga on sempre tinc l’esperança de trobar-me caminant entre els granets de lletres del desert de les paraules. Eixe buit únic i personal on sentir-me beduí d’aquesta solitud estimada. Tant de temps fa que he oblidat les darreres expressions que vaig escriure sobre l’arena verge d’aquesta ment blanca entre les tenebres buscades de la nit.


Però com sempre és de justícia dir, o tornar a dir, que bona és la nit que envolta qualsevol dia i el protegeix dels nostres crits endogàmics reescrits al tel d’aquesta ànima, per moments, més freda que fosca encara.


divendres, 24 d’abril del 2015

Ja no ens alimenten lletres

Recitant a l'Octubre, 23 abril de 2015 - Foto de la companya i poeta Àngels Moreno

quan la suor del que fem,
no l'eixuga el que rebem
Ovidi Montllor

Dir-te, perquè vull,
m’agradaria tant que
ja no m’alimenten lletres
ja voldrem el vers sencer
i és la teua veu aliment
i el teu record devoció
a una verge deslloada
deslletada pel poble
gota a gota derramada
per l’engonal del metre
sense cesura, sense mesura
quina criatura més pura
la teua dolçor i frescor
que amb els anys millora
la nostra saó renadiu
que no recull qui l’escriu
als bruts murs de la ciutat
sinó el lector que la viu
després de llegir-la corprès
des del carrer ja mai donzell
pel nostre temps que esperem
altre torbador d’emocions
que ens la cante amb raó
com tu ens cantares crua
la lletra d’aquesta cançó
que encara li diguem vida
i no volem fer-la vacances
fins el final del poema

Ovidi, perquè vull digues que sí
que sóc de poble! I tant
i Pasqual, que menjava
molles i alimentava l’ànsia a
l’entrecuix de la paraula
entre costeres i ponts
i música oblidada de telers
els pocs mots volen al vers
com el fil prim del meu deler
que com la cimolsa penja
d’aquesta trista, entreteixida i
dissortada màtria que t’evoca
com una fera ferida d’amor
uterí, desig edípic pel poble
assassinat com de paraula lliure
a final de cada vers cap un poema.


Foto de família el dia de Sant Jordi a l'Octubre - Homenatge a Ovidi - 2015



dimarts, 31 de març del 2015

Fals sonet vers una vera amistat


Per a Ximo Urenya

Com acarona el vent la pedra viva
s’ha anat esculpint la nostra amistat
Com l’escalfor suau de l’arena fina
que s’adapta al cos amb aquesta estima

de germà menor a germà major, com
l’aprenentatge inevitable del vent interior
Vaig ser alumne no oficial de la teua paciència
a jornada completa fent cròniques d’una veu

que era i serà per sempre la del teu poble
d’aquell ciutadà responsable de ser per sempre
poble entre tot el poble, terra per sempre terra

llaurador de paraules, treballador de l’escola
de la vida, de la vida feta escola, de l’entusiasme
que em vas contagiar amb la veritat i la presència



Una ocasió especial per un amic especial, gràcies Ximo!!!!

divendres, 20 de març del 2015

versicle de la pols i de les lletres

Pols de lletres
lletres de pols
desori acumulat
a la prestatgeria
d’aquesta ment
laberint reescrit
desmemoriat
entre els versos
diversos del poema
com el professional
llibreter de l’oblit
l’oblit del llibreter
que desa vessar polsim
d’ànsies disperses al
laberint de pàgines
cosides al moll de l’os
de l’exacta paraula
per fer del descuit
una metàfora i del
record un desig
d’obrir les tapes dures
de la necessitat tova
com el moll dels dits
en colpejar les lletres
que conten uns segons
de tota una vida de
pols de lletres
lletres de pols...




dimecres, 11 de març del 2015

sonet sonat d'una nit desmesurada

La lluita per sobreviure continua
el vers sobrelliure és la resposta.
Dintre d’un sobre esguarde les línies
per sobre la metàfora de les meues

possibilitats. Encavalquen a sobre
d’un altre cúmul de mots... i prou
ja d’amuntegar paraules dignes
de l’eutanàsia indolent del crit

fals sonat de l’expressió mètrica
més bé desmesurada d’aquesta nit
sense llum ni somni ni silenci ni

més ritme que la llibertat d’escriure
sobre les línies d’aquesta vida blanca
el final d’un poema que està per vindre.




divendres, 6 de març del 2015

fressa d'una nit o els malucs d'un somni

De pressa, com un pensament, m’ha arronsat la pell una flaire bonica que m’acaronava l’instant fred que manté viu el record d’aquella estimada sensació d’amor lleuger. Que puta és l’adolescència quan passes dels quaranta, quan és de vers confondre el record d’una estima amb l’alenada lliure d’una rima oblidada. Com aquella nit que passares de mi tan a prop com aquesta nit, fregant la idea dels teus malucs amb el meu muscle. Massa reial per ser de debò  un record que fa memòria entre les línies d’aquesta crònica de la fressa d’una imatge anunciada, la metàfora insomne d’una adolescència marcada per l’oblit. Per mots esdevinc un animal de mitges tintes, un somni d’una nit que dóna pas a la paraula silenci. Com escoltar la Gent del desert a l’escola que volem, tot un poema noctàmbul a ritme del tradicionari musical d’aquest llibre que es tanca. De cop i volta com l’avantsala del dia apagat, a la penombra del subjecte poètic o patètic de la paraula.


Com deia el mestre hi ha dies, o nits, que millor escoltar el ressò de les pròpies paraules a l’interior del vers. Lliure o no de ser o no ser bona nit o bon dia, encara.



dimarts, 24 de febrer del 2015

els caps

Els caps d’estat
no escriuen les lleis en versos lliures
no dipositen el poder en les imatges
ni tenen present el subjecte
ni cap metàfora predicada
però tota lírica d’estat
crema a foc lent
consumint el Poble
a mossegades
de terreny requalificat
un camp de golf
un país en venda
un Pla d’Actuació Integrada
Vergonya propietaris, vergonya!

Pàgina 40 de Caòtica versemblança,
dins la secció Foc de la primera part del llibre "Semblança de Caos".


dijous, 19 de febrer del 2015

Un cor que no es tanca

Els arranjaments en educació han creat situacions surrealistes. Una d'elles, que està convertint-se en tota una icona per l'educació pública, és el CEIPCiutat de Cremona d'Alaquàs. Per recordar que encara hi ha gent, molta més de la que ens pensem, que pensa que reclamar els drets bàsics és demanar que no tanquen una escola que no fa falta tancar. Un lloc on hi ha germans xicotets que volen continuar amb el projecte educatiu dels germans majors. Un lloc on estan farts de viure i estudiar a barracons quan ja fa uns quants anys que els van prometre un cole nou. Tantes i tantes injustícies en un mateix col·legi crec que és i serà difícil de trobar. Per això i sobre tot per la seua constància, entrega i moral en defensar allò que consideren de justícia el cor em demana uns versos. Un humil poema per solidaritzar-me amb una lluita que també és meua, jo també sóc Cremona, el meu cole no es tanca malgrat que el curs passat vam patir el tancament d'una unitat i el proper curs s'anuncia un altra. El CEIP Martínez Valls d'Ontinyent tampoc es tanca. El nostre cole és un projecte educatiu molt important per al barri i no un negoci per a la Conselleria d'Educació. Per tot açò i més compartix amb vosaltres un poema en taronja perquè l'educació pública no es tanca.



dilluns, 2 de febrer del 2015

Bona nit silenci

No hi ha bona nit sense un llarg silenci on l’escalfor de la flama diürna pren la temperatura justa per a escoltar-te. Fins i tot un vers amarg que sembla que malbaratarà el poema pot encavalcar-se i esclatar en un soroll sord, en una llum fosca que il·lumina en eclosió l’ànima de cada somni. L’estança més obaga del teu cos on naix el resplendor de la teua criança, del trànsit tranquil de la nit en dia, del soroll en silenci, del caminar en descans, de teu posat seriós amb el teu somriure posat fins que el cercle de la paraula es tanque. Reclòs en un espai tant minúscul com immensa és la meua necessitat de tu cada nit. Tot el temps mentre t’escolte en un silenci insomne. 




dilluns, 26 de gener del 2015

qualsevol nit aquesta

Una nit qualsevol, com aquesta nit mateixa, potser els versos amaguen la llum entre encavalcaments i imatges de paraules fosques. Serà una depressió el solc que deixa una metàfora d’ànima nocturna, d’il·luminats mots, de síl·labes que com guspires d’un poema busquen eixir del somni. Del meu insomni reconvertit en vida diürna a hores de tempestes amb poca llum i moltes frases fetes. Fetes i desfetes al calaix dels oblits de major i els records de nen on es retroben les infidelitats de la vida i la mort. Tot una caixa dels tresors de cartró o de llanda que qualsevol nit d’aquestes es convertirà en un dia qualsevol que enlluerna els versos, més vius que morts, de la meua deshabitada ànsia per escriure entre somnis. Un recipient com un altre on adobar les paraules en salmorra aromatitzada per endolcir la mala llum del dia. Malpensant que la fresca nit guarirà les ferides d’aquest poema o conte o faula de personatges insomnes; güendos, donyets, maremortes i dones d’aigua que tenen com a recer insules aromàtiques del vell Benicadell i la bella Mariola, tant jove com ell és vell i tant bella com ella és gran.  El destí és un cicle de paraules que com l’ànima es perd a les pàgines la nit. Un lligall de fulls amb tapes dures com el dia aquell, com qualsevol altre, hui mateix guarda l’exterior del interior, la llum de la foscor. 


Foto del blog: Vent d Cabylia