dimarts, 23 de juny del 2015

Nit quants versos fa que no reescric el teu silenci


Nit quants versos fa que no reescric el teu silenci sobre aquest paper assecant per on transita el dia. Cada mot il·lumina de jorn l’ànsia reconvertida de l’emoció vers la soledat com la companya de l’esperança recupera l’esclat de la metàfora decolorada que fon en negre com un engraellat de somnis. Presa la imatge amb la guspira d’inici d’un cicle que amb els mots es reescriu al sobre tancat ple de buides paraules de la carta que he esborrallat amb la decantació de la fosca, el silenci immaterial que omple les hores insomnes del fràgil camí en fer-se vespre. Potser la desconstrucció d’una jornada completa és com la relectura d’un poema inacabat que no imperfecte ja que la foscor que omple de negre l’ampolla màgica no està subjecta a la moral predicada de circumstancial objecte. La fi d’un cercle és el punt on coincideix el temps d’inici i arribada, el crepuscle del silenci, la paraula exacta per on plega el llenç per fer dissemblança entre la nit i el dia.