dilluns, 23 de febrer del 2009

Presentació del llibre "Històries del paradís" de Xavi Sarrià

Text llegit per Jesús Barranco, professor de Valencià a l’Institut Jaume I d’Ontinyent, membre del grup musical Gent del Desert i de la tertúlia literària del Casal, així com crític musical de la revista Crònica–Tribuna d’Opinió de la Vall d’Albaida.



JESÚS BARRANCO: Fa un mes, Marc, el tècnic del Casal, em va encarregar la presentació del llibre Històries del paradís, de Xavi Sarrià, un èxit tan important, i vaig acceptar immediatament tot imaginant-me ja una sala plena com la que ara contemplem.


La popularitat del seu autor es deu a Obrint Pas, grup que lidera des de l’inici, fa quinze anys. Una banda que, entre altres coses, com el seu benparit nom indica, ha ocasionat una espècie de moviment musical i ja ha donat peu a que altres escriptors en feren llibres, com és el cas de “Del Sud”. Una banda consagrada amb pas ferm que acaba de coronar trajectòria amb el disc i gira Benvinguts al paradís. No fa ni un mes que es va tancar, a Berlín, la gira d’Obrint Pas, aquella que a l’estiu va passar per Ontinyent, com sabeu tots. L’endemà del dia que Xavi i els seus compares tocaren a Berlín jo em vaig comunicar amb Santo, un artista de Banyeres que viu allí, i em contava que havia assistit al concert emocionat. És segur que gran part dels que som ací reunits hi havíem acudit també amb l’esperança d’un concert en format acústic, com s’ha realitzat en altres actes com el d’avui, o com el que demà farà amb Feliu Ventura a Benissa. Però, en fi, no vull deixar de costat més temps la importància del llibre.


Durant aquest mes i mig, he resseguit per Internet, pràcticament al dia, la ingent faena duta a cap per aquest pencaire, treballador incansable, que es diu Xavi Sarrià. He estudiat el llarg rastre deixat a tots els mitjans de comunicació a partir de la irrupció d’Històries del paradís la passada tardor, just a temps per a fer tremolar tots els aspirants a “llibre en català de 2008”, fins a l’exhauriment, en tres mesos, de la primera edició, 5.000 exemplars. Un llibre que ni tan sols cal que recomanem els professors, perquè bona cosa dels alumnes més espavilats, el compren i el lligen per plaer, per a profit seu, sense necessitat de cap examen, gaudint del seu missatge, tan colpidor com estimulant, i agraint la seua comprensibilitat, en absolut exempta d’elaboració.


Articles, ressenyes, entrevistes, posts, la campanya editorial, pàgina web del llibre... converteixen tot el que jo puga dir ara en reiteratiu. Hi ha hagut l’aprovació d’escriptors exigents i la de crítics severs, lliçons professorals i lectures fraternals, hi ha hagut qui ha mirat de destriar influències cinematogràfiques o, fins i tot, conseqüències sociològiques, hi ha hagut entrevistes amb l’autor reveladores de la seua formació i de la seua decisió de combinar la faceta de cantant amb la d’escriptor.


L’activitat al voltant del llibre ha sigut, doncs, incessant: fa uns dotze o tretze dies, per exemple, Xavi estava presentant-lo ací prop, a Otos, junt a personalitats entranyables, alguns d’ells amics d’aquesta casa, i ara és ací. Però no us feu idea de la quantitat de llocs on pot haver estat només en aquests dotze o tretze dies! A Salt, a Aldaia, a Amposta, demà a Benissa... Sempre amunt i avall del nostre territori, en contacte directe amb els activistes del fet cultural en català. Així és que aquest cavaller treballa molt. Per això crida la nostra atenció i mereix la nostra atenció. I en deixa constància escrita als seus modèlics blogs (un gènere que comença a estar als llibres de text del qual Xavi Sarrià ens proporciona exemples de la millor classe).


Un pencaire, i un emblema també. Pel que la seua excel·lència té d’emblemàtic. Emblema de la llengua, de la seua revifada, de la consolidació d’un estàndard d’avui. El valencià d’avui. Emblema del coratge, del compromís, un compromís on també pot arrelar l’èxit, com ja es havien encarregat de mostrar alguns mestres de la Cançó. Un artista que prestigia la llengua i el país, una veu que ens manté esperançats.


I permeteu-me ací, un canvi brusc. Perquè adoptaré, momentàniament, la pitjor perspectiva que es pot adoptar en un text de presentació: parlaré un moment sobre mi. Resulta que jo sóc de València, del carrer Alboraia, a tocar de Benimaclet, on vaig anar a escola. El barri on va anar a instal·lar-se Xavi Sarrià quan era encara un xiquet que venia de Barcelona.

Xavi Sarrià i jo hem xafigat els mateixos espais, carrers, aules (l’institut Benlliure, la Facultat de Filologia). Ell i jo hem conegut, amb onze anys de diferència –els que sóc major que ell– els mateixos ambients, locals... el mateix barri. Una paraula, “barri”, molt important en la seua obra. Fa quinze anys (just el temps que fa que Obrint Pas existeix) que jo me’n vaig vindre a viure a Ontinyent, i per això ell i jo no havíem arribat pràcticament a xocar de colzes. Però aquell és el meu barri, –el nostre barri, Xavi, i el de molta més gent. Un barri on, durant la meua infantesa, quasi tots els nostres majors –botiguers i botigueres, professors i professores, pares i mares– semblaven haver-se conxorxat per amagar-nos la llengua o, en tot cas, per ensenyar-nos a infrautilitzar-la i a discutir sobre ella. I, els pitjors, a malfiar-nos de la gent del lloc on Xavi va nàixer.


Per això és per a mi un plaer donar públicament l’enhorabona a Xavi Sarrià pel que ha fet, una obra musical i una obra literària que ens parlen de nosaltres i ens parlen del món, tot donant-li les gràcies pel plus impagable que per a mi té que això ho haja fet des del meu barri –el nostre barri, Xavi.


dilluns, 2 de febrer del 2009

El poeta afincat a la Vall Ignacio Navarro Lavara presenta nou poemari



Text escrit per Sergi Torró



Ignacio Navarro Lavara (1 de febrer de 1960, Motilla del Palancar, La Manxa) és autor d’una vasta i potent producció poètica que, a data d’avui, s’ha concretat amb la publicació de dos dels seus poemaris.

En el primer, La rosa regresada, publicat el 2005 per l’editorial Atalante dins de la seua col·lecció de poesia “Versos y Trazos/Versos de Yedra”, el poeta aborda el que queda de l’amor quan cerquem el seu rastre en la paraula del poema: ¿Quién no sintió una caricia como la única verdad recobrada? ¿Qué sombra del paraíso se nos agiganta, entonces, como un laberinto recobrado? ¿Cómo, con qué poética se atreve el poema frente al discurso amoroso, en surrealistas, románticos, trovadores o clásicos?

En el segon, El árbol en el hombre, publicat a la mateixa col·lecció en novembre del 2008 i principal motiu de la presentació i tertúlia del pròxim divendres 13 de febrer, Navarro Lavara planteja un recorregut de tres parts a través d’un mateix cicle: A “El Mundo” ens presenta distints arquetips de la psique, la paraula ens mostra tot el que la llengua transfereix de la vivència humana, el que el poema sap de l’home. “Intenso ser Intento” és la tensió per percebre el canvi del món. El conflicte entre el subjecte i l’objecte embasta la dificultat per subjectar el llenguatge i els referents, l’objecte, en aquest cas l’objecte del desig, el tu…, en definitiva: l’amor, el temps, el record (i potser l’oblit inefable). Finalment, “El árbol en el hombre” és l’última baula en el cicle de la vida, i res no podria substituir el plaer de la lectura que acaba amb el poema que posa nom al llibre.

La presentació i lectura d’aquest poemari es faran durant el sopar i posterior tértulia del “Desert de la paraula” al Casal Jaume de la Vall d’Abaida, a Ontinyent, el divendres 13 de febrer de 2008, a les 21.45. Esteu convidats.