KRISTI STASSINOPOULOU – STATHIS KALYVIOTIS Taxidoscopio (Resistencia, 2006)

GRÈCIA MODERNA

Tothom amb dos dits de front sap que Grècia és un dels països més admirables del món. La vella nació que va ser creadora de mites immortals i bressol de la cultura occidental roman viva dins els límits més aviat modestos d’un territori que, per europeu i mediterrani, ací ens resulta familiar. Els grecs continuen cultivant lleialment la seua llengua, que pràcticament sols ells parlen però que ha esguitat de vocables, els considerats més cultes, la majoria de tots els idiomes imaginables; una llengua que escriuen en un alfabet propi en què es basaren uns altres. Aquell que visita el país constata l’afecte que els grecs professen a la seua cultura, en concret a la seua música. Al capdavall, que el que sona en ràdio, TV i locals d’oci siga fonamentalment música del país no hauria d’estranyar tant, però vist des d’altres punts del planeta més permeables a colonitzadors de divers pelatge, pot resultar cridaner.

La música grega és única i universal. Dels gèneres hel·lens, el rebétiko (renovació de la música tradicional desenvolupada a la primera meitat del segle XX en ambients subproletaris i marginals, semblantment a flamenc, tango, fado o blues) gaudeix ja –a hores d’ara, un anacronisme– del màxim respecte i fama, desplaçant per fi aquella fal·làcia per a guiris anomenada syrtaki (si us interessa el tema, podeu consultar, per exemple, el complet article “Bouzuki, haixix i mala vida” de J.V. Frechina; es pot trobar a www.carrutxa.org). A més, Grècia ha projectat al món figures de la composició, l’execució i la cançó tan magnes com Manos Hatzidakis, Mikis Theodorakis, Yorgos Daralas, Haris Alexiou, Alkistis Protopsalti o Savina Yannatou, tots els quals ha de conéixer qualsevol melòman que se’n pree.

Els artistes de què parlem avui, la cantant i escriptora Kristi Stassinopoulou i el baixista (multiinstrumentista, en realitat) i compositor Stathis Kalyviotis, són tota una altra cosa; són dels músics que, decididament, es deixaren influir per la cultura del rock. Ell, per exemple, va ser fundador de la primera banda punk de Grècia, Anipofori. Ella, a qui sovint es compara amb Patti Smith –físic i actitud s’hi presten– inicià carrera als darrers 70 en diversos grups i fent de Maria Magdalena a la versió grega de Jesus Christ Superstar, i esdevingué després figura de l’escena underground atenenca. El 1989, els camins d’Stassinopoulou i Kalyviotis es van creuar a Selana, tal volta la banda de rock més important de Grècia (combinació de música d’arrel i so de garatge que algú va batejar com ethnopunk), de la qual feien també part el guitarrista Kostis Anagnostopoulos i el baterista Vangelis Vekios. Desfets Selana, Kristi i Stathis van mantenir-se junts i realitzaren una sèrie d’àlbums –Infantokosmos (1997), Echotropia (1999), The Secrets of the Rocks (2002)– que captaren l’atenció –portada el 2003 a la prestigiosa fRoots– de la crítica i el públic atents a l’anomenada “música del món”. Cal dir que tan oportú llançament internacional no es va fer sota el paraigua d’una companyia multinacional sinó amb editores independents (Protasis a Grècia, Resistencia a Espanya, Heaven & Earth a Alemanya, King Records al Japó...) facilitant així la traducció de textos i crèdits a una llengua pròxima, en el nostre cas l’inevitable castellà.

Com a resultat del seu impacte internacional, Stassinopoulou i Kalyviotis van ser requerits en tota mena de clubs i festivals d’arreu del món. El disc Taxidoscopio és fruit d’aquest periple que la portada resumeix. Les cançons reflecteixen les experiències viscudes en llocs com Alemanya, Armènia, Brasil, Canadà, Espanya, Índia o Israel, de vegades a manera de diari de ruta, unes altres de sàvies observacions, com les de la cançó “Nama namaste”, on amb gran intuïció s’il·lumina el parentiu lingüístic entre grec i hindi. La titulada “Erivan” comença amb els sons d’aqueixa ciutat armènia a l’alba; hi van captar els crits d’un venedor ambulant i el text conclou desitjant que, en acabar el dia, aquell home porte a la butxaca algunes dracmes (moneda que ja no és oficial a Grècia però sí a Armènia). També hi trobareu una cançó sobre la verema a Sikinos, una peça folk tràcia o els tres temes finals, dedicats a Thalia Lalovidou, membre del crew de la banda que va morir setmanes abans de la gravació. En fi, una reeixida barreja que combina salmòdia bizantina, ritmes balcànics, rebétiko, rock, electrònica... La instrumentació, variada i atractiva: sintetitzadors, guitarres, saxos, harmònica, lira de Creta, llaüt, saz, gaida, harmònium i un arsenal de percussions que inclou el que per a ells deuen ser exotismes com el cajón i les castanyetes.

Autor: Jesús Barranco
Publicat al Crònica número 674

LÍDIA PUJOL Els amants de Lilith (Temps Record, 2007)

FASCINANT FEMENÍ

Hi ha una artista fascinant a Catalunya. Es diu Lídia Pujol (en realitat, López Pujol). És cantant i actriu, i en ambdós camps desenvolupa la seua capacitat de treball, les seues grans qualitats (entre altres, una veu excepcional) i la seua seductora feminitat (que inclou un somriure enorme). La seua edat no és un secret, però tampoc es divulga: deu estar prop dels quaranta. Després d’una acurada formació (Taller de Músics, Col·legi del Teatre), va irrompre a escena amb múltiples registres: vocalista del grup de rock Berlín Este, muntatge de música jiddisch amb acompanyament d’acordió, pas pel grup de folk antic Els Trobadors, dos àlbums amb el reconegut duo Sílvia Comes & Lídia Pujol (1998-2000)... I, en acabant, col·laboracions amb artistes catalans (Sopa de Cabra, Miguel Poveda i Chicuelo, Dani Nel·lo, Roser Pujol, Mayte Martín) i no catalans (Pedro Guerra, Pat McDonald, Jabier Muguruza, Brian Dunning); i un magnífic disc a cinc veus junt a Miquel Gil i Psàlite (Terregada, 2003); i participació en muntatges de Toni Xuclà com Suite de la Mediterrània o Notícia del Regne de Mallorca; i teatre musical com l’Opera de quatre rals dirigida per Calixto Bieito i teatre “a seques” junt a Sergi Belbel o, inclús, dirigint ella mateixa... Del 2004 és el seu primer disc en solitari, Iaie, extraordinari. S’hi podia escoltar des d’una cançó en gaèlic amb arpa celta fins a poemes de Prévert o Lorca, passant per un Rossinyol amb variacions per acords menors.

Darrerament, i ara mateix, Lídia Pujol ha estat ben ocupada compaginant tres muntatges diferents, el resultat d’un dels quals és el disc que avui comentem. Els amants de Lilith fou estrenat el 30 de maig de 2007 al TNC de Barcelona; ara ha aparegut en disc, la meitat de les cançons en la versió realitzada en directe aquella nit i l’altra meitat en estudi (amb producció de la mateixa cantant, assessorada pel pianista Dani Espasa i el tècnic Josep Roig). La banda, on destaca la guitarra de Pau Figueres i la flauta de Xavi Lozano, es complementa amb un quartet de corda i una petita coral on sobresurt el pes pesant del folk Joan Figueres, líder de Psàlite.

Lilith és un mite hebreu de la literatura rabínica: la primera dona d’Adam, feta del fang, la qual habità el desert i engendrà dimonis després de ser expulsada del paradís per haver adoptat una sexualitat activa i bescanviada per la més submisa Eva, treta de la famosa costella. Lídia Pujol ens presenta ací una selecció de cançons, sobretot tradicionals dels Països Catalans, que ens parla de dones de l’estirp de Lilith, però també de la d’Eva. El repertori ha sigut concebut a partir d’una recerca directa a les fonts orals. Part de les cançons són clàssics molt coneguts, però unes altres són veritables sorpreses. En tots els casos s’ha respectat la versió textual dels informants, tant pel que fa a la llengua (dialectalismes, castellanismes...) com, molt especialment, la manera de narrar unes històries torbadores, moltes horribles, que sovint els folkloristes romàntics i postromàntics havien difuminat i edulcorat per prejudicis morals. Perquè el que ací es retrata és el costat més terrible de la condició humana: la mort per despit (“L’enamorada desesperada”), mares que assassinen per traïció (“Amèlia”) o per gelosia (“La filla del rei”), violència masclista (“Caterina de Lió”), el desig irrefrenable d’un adulteri (“Beatriu, comtessa de Dia”), el plany d’un amant davant la mort inesperada de la promesa (“Cecília”, versió menorquina de “L’hereu Riera”), un incest (“La nina i son germà”, lleu variant de “La dama d’Aragó”), un sòrdid cas d’abús sexual, traïció i venjança ambientat a Reus (“La dama enganyada”), la tristor d’un vell abandonat per dona i fills (“El moliner”), un intent de violació (“La pastora”), necrofília i deshonra (“La guardadora d’un mort”) i un diàleg amb la Mort presentada prematurament (“La mort i la donzella”, amb percussió de ganivets). Tanca l’àlbum un tema que té poc a veure amb la resta: es tracta d’una versió d’“El somiatruites” d’Albert Pla (del disc Anem al llit de 2002), amb participació del mateix autor i de Dolo Beltran, de Pastora.

Autor: Jesús Barranco
Publicat al Crònica número 671 de febrer de 2008

MANU CHAO "La radiolina" (Because Music, 2007)

PRO CHAO (DE L’ESTACIÓ ESPERANÇA AL CARRER DESENGANY)

Avui escric emprenyat. Buscant informació per a aquest article, he descobert una espècie d’esport nacional que consisteix a criticar –fins a l’insult– Manu Chao. Mitjans i xats reprodueixen, amb la freqüència de dos de cada tres, opinions contràries a l’artista i la ideologia que representa, i expressen un punt de vista cínic que pot exemplificar aquesta frase de Quico Alsedo (El Mundo): “Su moralismo político de cliché me parece: a) visto; b) naif, y c) poco útil. E incoherente: un corte se titula “Politik kills”. ¿Y qué hace él, sino política?”. Aquest articulista ho suavitza amb un “me cae majo” o lloant el clàssic Clandestino com “extrañamente tocado por la varita”, però uns altres arriben a la insídia, insistint en l’argument que darrere el seu idealisme compromés s’amaga un voraç ànim de lucre. Hi ha, a més, qui no s’està de manifestar opinions racistes. Tot plegat, no val la pena ni contestar-ho, però emprenya tant que tem que avui perdré tota objectivitat i no mostraré la menor reserva sobre Chao. Sap greu, fins i tot, que el bon crític Roger Palà (El Temps, Enderrock) haja opinat que el cantant fa equilibrisme entre el món alternatiu i Los 40 Principales (la veritat, no escolte mai aquesta emissora, no sé si hi apareix) i ironitzat sobre el fet que el nou disc no incloga les cançons en català que l’ex Mano Negra diu haver compost des que viu a Barcelona. Però la gota que ha fet vessar el meu enuig s’ha produït en conéixer la condemna imposada per un jutge de Madrid, el passat 12 de setembre, al cantant i a les empreses Radio Bemba i Virgin, arran de l’afer “Próxima estación: Esperanza”. Al disc homònim de 2001, Chao va incloure, sense permís, un sampler gravat a la línia 4 del metro de Madrid i ara l’han obligat a fer públic un escrit reconeixent que va violar les lleis de propietat intel·lectual i a indemnitzar amb cert muntó de pasta els propietaris de les veus, el nom dels quals em negue a reproduir. Es tracta d’un actor de doblatge (la persona que s’interposa entre nosaltres i les autèntiques veus de Pacino, Nicholson o Hanks, entre altres) i d’una locutora de Radio Nacional. El primer deia allò de “Próxima estación” i la segona, “Esperanza”. Milers de persones senten allò a diari sense importar de qui són les veus. Però cosa diferent és si un altre “se’n lucra” (el disc va ser durant una setmana de juliol de 2001 líder de vendes a Espanya). ¿Se n’haguera venut un disc menys sense aquella frase? ¿Algú pot pensar que Chao va incloure-la pensant “ara em folraré”? Evidentment, feia una metàfora sobre l’emigració; desgraciadament, li’n va eixir una sobre la propietat privada.

Manu Chao funciona més com músic ambulant que com estrela del rock. Per això, la relació amb la premsa és difícil; sol fugir-ne. Costa trobar informació de qualitat com la que proporcionava el reportatge-entrevista “La vida libre” (signat pel millor periodista musical espanyol, Diego A. Manrique) publicat el passat agost a El País Semanal, setmanes abans de l’aparició de La radiolina. Gràcies a textos com aquest, ens assabentem realment de com pensa i actua el cantant. S’hi va esplaiar parlant sobre música, drogues, ideologies... Sabem així que no disposa de local per assajar, sinó que ho fa als escenaris on tocarà a la nit, realitzant així sessions maratonianes; sabem la raó per què trencà amb Virgin (n’havien despatxat diversos col·legues) i que el disc-llibre Siberie m’était contée s’ha venut bé al marge de canals convencionals; etcètera.

La radiolina és un bon disc, un més dels de l’artista, qui hi continua fidel al seu peculiar estil mestís. Inclou 20 tracks i una pista interactiva. Hi destaquen les excel·lents aportacions dels guitarristes Madjid Fahem i David Gourguignon i del trompetista Roy Paci, així com la col·laboració de Tonino Carotone. Totes les parts instrumentals reapareixen, algunes més d’una vegada, reconvertides en altres cançons (pràctica comuna a la Jamaica sonora que tant l’inspira) amb melodia, text i, fins i tot, idioma diferents (hi fa servir castellà, anglés, francés, italià i portugués). Alguns temes es coneixien ja, bé perquè fa temps que són a Internet, com “El hoyo”, o perquè foren creats per al cine: “Tómbola” –del documental sobre Maradona d’Emir Kusturica– i “Me llaman calle” –de Princesas de Fernando León–, rumba guardonada el 2006 amb un Goya i un Grammy Latino, premis que l’hispanofrancés va dedicar, per descomptat, a les prostitutes del carrer Desengaño de Madrid, en qui es basen cançó i film.

El disc es presenta en una carpeta de paper reciclat i es ven al preu de 12 euros, més barat que el que és comú als àlbums d'estrena. Estic disposat a retirar la paraula a qui em diga ingenu per celebrar detalls com aquests.

Publicat a la revista Crònica número 661
Autor: Jesús Barranco

PEP GIMENO “BOTIFARRA” Si em pose a cantar cançons (Cambra Records, 2006)

VELL I NOVELL

Continuarem comentant, com féiem la setmana passada, les darreres produccions discogràfiques d’alguns dels artistes que ens visitaran pel Festivern. Ara que, lamentablement, els meravellosos L’Ham de Foc han caigut del cartell (si els rumors que corren són certs, per manca de pressupost) la quota dedicada al folk valencià queda pràcticament reduïda a la presència del cantador xativí Pep Gimeno “Botifarra”, de quaranta-cinc anys, el qual centrarà el seu concert, se suposa, en el repertori del seu recent i primer disc “Si em pose a cantar cançons”, editat l’estiu passat.

No és aquest, però, precisament un disc de debut. Els qui tenim afecció per la música tradicional del nostre país, coneixíem ja l’admirable veu d’en Botifarra per la seua participació en diversos gravacions, de meitat dels 90 fins ara, i per la seua ingent col·laboració amb grups de danses (Xàtiva, Canals, Alcoi, Llosa de Ranes, Ròtova, Cocentaina, Alzira, Carlet i també el d’Ontinyent) i grups de folk (Grup Sarau, Xirimiters de Castelló de la Ribera, Ball a Banda, Nèstor Mont...).

Precisament aquest últim, Nèstor Mont, guitarrista i cantautor sorgit d’aquell viver de músics fabulosos en què s’ha convertit Algemesí els últims anys, és el productor del disc, responsable d’uns arranjaments elegants, fantàstics, totalment adequats a l’estil tel·lúric de Botifarra però, alhora, innovadors. Hi ha la participació de músics d’òrbita rondallística, però sense l’encarcarament habitual en aquest tipus de conjunt. Fins i tot, en un moment donat, Mont es permet un solo elèctric, amb efecte d’eco, sense desentonar gens ni mica. No hi ha, això sí, cap element de fusió; tot s’emmarca en els límits estrictes de la música tradicional valenciana més autèntica: jotes, fandangos, algun romanç (ple, per cert, d’ironia irreverent), un cant de batre...

I és això, en definitiva, el que resulta interessant d’aquest bonic disc: la trobada entre el cantador i el productor, dos artistes de cap a peus, arrelats en una tradició que el segle semblava disposat a esborrar i que ells fan reviscolar. Aquesta trobada inicia el camí correcte que ha d’acabar amb una altra, decisiva, amb el públic. Ho explica molt millor el text (modèlic, replet de clarividència i coneixement) que acompanya els crèdits de l’àlbum, a càrrec de Josep Vicent Frenchina. També subscric, en la seua integritat, un article de Toni Cucarella, penjat l’estiu passat al seu bloc, a propòsit del concert que Botifarra va oferir en el marc de la Fira de Xàtiva, subratllant la dignitat que aquest fet retornava a uns actes durant anys i anys monopolitzats per cantants insubstancials, coents i/o alienants.

Del disc, per últim, cal esmentar un parell de col·laboradors il·lustres: d’una banda, el cantant pop Feliu Ventura apareix com a lletrista a la divertida versió modernitzada de la “Jota de Xàtiva”; de l’altra, hi ha la participació en un tema del cantador Miquel Gil, qui sembla haver-se proposat establir un rècord de col·laboracions en discos d’altri. Precisament Miquel Gil i Pep Gimeno “Botifarra” van compartir escenari fa poques setmanes, a Otos, en una espècie de concert-xarrada al qual un servidor, dissortadament, no va poder assistir (les obligacions familiars, ai!).

Autor: Jesús Barranco
Publicat a la revista Crònica número 619

MARCEL CASELLAS I LA PRINCIPAL DE LA NIT SO INSISTENT 2: El Cremallera de Núria (Discmedi, 2006)

ELS BALLS DE L’AQUELARRE

Per poc interés que un hom haja posat al panorama musical dels darrers vint anys, no li haurà passat desapercebut, si no ha becat, el nom de Marcel Casellas, un dels músics més actius del folk català, estil genèric que fusiona desacomplexadament amb sonoritats modernes, des del jazz al rock passant per la rumba o l’electrònica.

La trajectòria d’aquest original contrabaixista i tubista comença a finals dels 70 com a alumne avantatjat de la impressionant nòmina de músics de l’ona laietana (jazz rock amb arrels) reconvertits en folkies. Així el trobem, per exemple, formant part de L’Harmònica Brava en un disc de 1980, Lo poder del cant, avui amb categoria de clàssic. Més tard el veurem integrat en bandes importants com Orquestrina Galana o Quintet Fibonacci. Als 90 lidera el seu propi projecte, Casellas Sextet Folk, amb qui realitza àlbums excepcionals com Transardània, El neomodernista o Eròtic-Giust, a més de col·laborar en formacions com Punt de Trobada i de dirigir l’orquestra del programa televisiu Bojos pel ball. Ha tocat i produït junt a cantautors tan solvents com Joan Isaac, Marina Rossell, Miquel Pujadó i, per exemple, és l’arranjador d’un dels treballs més fins de la Cançó recent: l’obra completa de Guillem de Berguedà musicada per Titot, amb qui, per cert, també comparteix lideratge al supergrup Mesclat.

Un personatge, doncs, inquiet, capaç d’alternar tots els sons, dels més acústics fins als destinats a les pistes de ball, sense perdre mai la inspiració tradicional. Casellas reïx en la recreació de la cobla, conjunt instrumental típic de la Catalunya sardanística, i és aquest un format – tot i l’absència de la característica tenora – molt present al disc que ara ens ocupa, el segon firmat per La Principal de la Nit So Insistent (el primer fou L’envelat violeta, de 2004). Casellas dirigeix, produeix i compon (en realitat recorre sovint a temes populars, així com a retalls de poemes: de Fages de Climent, de Pere Quart, d’Estellés, d’Arderiu...), canta i toca, a més de baix i tuba, un kit de percussió que anomena “cuina catalana”, compost per pandero quadrat, espasí eivissenc, ximbomba, rigo-raga i guitarra d’ossos. Però La Principal és més encara: hi ha un ampli grup de músics (en directe reduït a sis), on destaca la nodrida representació femenina, tant en l’aspecte vocal com instrumental. A banda, les col·laboracions, algunes de luxe, com Pau Riba (qui recita uns versos en honor al darrerament molt reivindicat Francesc Pujols) o Miquel Gil (com s’ho fa aquest senyor per estar ficat en tots els projectes?).

El leit-motiv que fa de fil conductor a l’àlbum és el trajecte pirinenc del tren Cremallera de Núria, on suposadament fugen de la policia dos independentistes. El caràcter políticament incorrecte es reforça amb detalls com la inclusió de fragments en llengües com el basc o l’amazig. Del disc, trobe especialment genials el rap “No hi ha grillons” i l’ska “Caram, tornem-hi”, on tonades i cantarelles populars esdevenen d’una modernitat radical i insospitada. Considere severa la frase del crític Joaquim Vilarnau al número 29 de la revista Folc, d’aquest estiu, quan opina sobre aquest experiment de fusió que “el resultat no és del tot perfecte”. Jo no en sé tant, però per a mi el disc són 40 minuts de diversió i, alhora, d’interés musicològic. No m’estranya gens que fóra aquest el grup triat per amenitzar una festa tan peculiar com l’Aquelarre de Cervera.

Autor: Jesús Barranco
Publicat a la revista Crònica número 616

IVÁN ALBUIXECH QUARTET Iván Albuixech Quartet (Autoedició, 2006)

ACÍ ES FA JAZZ

Deu fer uns vuit o nou anys que va obrir a Ontinyent l’acadèmia de música Ad Libitum, que tan bona labor està fent, amb fruits perceptibles (des d’ací un salut cordial a Toni i a Lluís i a tota la seua gent). En aquells temps inicials, qui signa aquesta secció (un servidor de vostés) hi acudí durant uns mesos a seguir estudis d’harmonia amb el pianista cubà Raúl Camilo Rojas, i allí va conéixer un jove ontinyentí, molt simpàtic, Iván Albuixech, qui sovint portava restes de greix a les mans perquè treballava com a mecànic i deixava bocabadat amb el seu talent com a saxofonista. Temps després, un parell de casualitats que no vénen massa al cas, em portaren a conéixer un altre jove, aquest xativí, Pau Ortolà, professor de música a un institut de la nostra ciutat, que tocava el piano amb mestria imponent. Vaig saber més tard que s’havia produït el feliç encontre entre aquests dos individus, propiciant una relació artística estable, primer en format de gran banda junt a molts altres músics i, en acabant, en un quartet amb el qual s’han presentat regularment davant del públic en escenaris, principalment de València, també de Barcelona (i a la nostra ciutat, per exemple, a locals com Magic). I encara, temps després, augmentà la meua admiració cap a ells quan vaig saber la notícia que, estimulats per contactes amb figures del jazz al País Valencià com Francisco Blanco “Latino” o el gran Perico Sambeat, tots dos havien pres la decisió valenta d’abandonar els oficis anteriors per dedicar-se, exclusivament, a fer de músics professionals.

Per Nadal de 2005 el quartet d’Iván Albuixech, integrat a més del ja esmentat pianista també pel contrabaixista Diego de Lera i el baterista Miquel Asensio “el Roig”, van entrar a l’estudi Rockflow de l’Alcúdia per registrar sis temes en una maqueta que, finalment, van autoeditar per usar-la com a targeta de presentació i per vendre-la als concerts, tot i que també es pot adquirir en certs llocs com les botigues d’instruments musicals de la nostra localitat. Es tracta de sis composicions pròpies (quatre del mateix Albuixech, una d’Ortolà i una de De Lera), la duració total de les quals és mitja hora, que no admeten una altra etiqueta que la de jazz (en ocasions més proper a formats moderns de jazz-rock – “Controlalt”, amb solo espectacular, i “Montgó”, amb ritme funky i pedal wha amb el saxo! –, i en altres més clàssic, recollint l’herència bop – a “El gos” i “Vodka” – o, per moments, reconcentrat i pausat, com al blues “Per a Perico” o a la balada “Primera o última”.

La gravació demostra l’enorme talent dels músics que hi participen. Fan allò que els músics de jazz saben i volen fer: lliurar-se a la investigació partint de la destresa i el virtuosisme i a la recreació constant d’aquella fórmula (mixt d’africà i europeu) que es va inventar als EUA fa com un segle. Ja se sap que és aquesta una música que no gaudeix del favor del públic majoritari i que arrossega la lamentable bolla de “música per a músics”. Però, que dimonis, visca l’intel·lecte! A favor del disc hi ha també el grafisme, a càrrec de Cub Disseny, magnífic malgrat l’innecessari castellà dels crèdits.

En l’actualitat, Iván Albuixech es troba immers en nous projectes ben engrescadors: d’entrada, hi ha la imminent participació a la Setmana de Jazz de la Universitat Politècnica i al prestigiós festival de jazz del Palau de la Música de València. D’altra banda, prepara un àlbum de major durada, que es comercialitzarà. I encara hi ha més coses, els detalls de les quals no han transcendit. Continuarà.

Autor: Jesús Baranco
Publicat a la Revista Crònica número 615

TOTI SOLER, "Vida secreta". (K Indústria Cultural, 2005)

ELS SECRETS D’UNA PHILIPPE JEAN-MAIRET

Probablement, molts de vosaltres, lectors, reconegueu en el nom Toti Soler simplement el d’aquell guitarrista de llarga cabellera que acompanyava l’enyorat Ovidi Montllor en pràcticament tots els seus discos i concerts. La importància i l’altura artística d’aquest capítol gens anecdòtic de la seua trajectòria – el tàndem Ovidi-Toti va ser més un duo que no un artista amb un col·laborador – eclipsa, potser en excés, la resta de la seua obra i la seua pròpia personalitat. En aquest sentit, l’ombra d’Ovidi és allargada; i caldrà observar que això és, en part, producte de la generositat de Toti, qui al moment d’inciar la relació amb l’alcoià (1969) era un músic professional de prestigi, malgrat ser set anys menor, metre l’altre era poc més que un actor que acabava de guanyar un concurs d’aficionats. Toti Soler (Jordi Soler i Galí) havia debutat el 1963 i havia gravat discos – tocant ja indiscutiblement bé – amb Els Xerracs, Brenner’s Folk o en solitari i, fins i tot, havia conegut l’èxit comercial amb el grup Pic-Nic, liderat pel “bombó” Jeanette, quan aquesta era encara una compositora de sunshine pop, tovet però digne, abans de ser convertida per la indústria en paradigma de l’”horterada”.

Així, si tan sols ateníem a la seua faceta com a acompanyant d’altri, Toti Soler és molt més que la dotzena de discos i els innombrables concerts que va fer junt a Montllor: és peça clau als tres millors àlbums de Pau Riba i el trobareu també a diverses gravacions de cantautors enormes com ara Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Joaquín Carbonell, Imanol o l’excels Léo Ferré. A més, qualsevol antologia del Toti “col·laborador”, per poc extensa que fos, hauria d’incloure peces on la seua guitarra sona junt a grans músics com Jordi Sabatés i Tete Montoliu, Raimundo Amador, Toni Xuclà, Pascal Comelade... (lamentablement, les seues col·laboracions amb el bluesman Taj Mahal o amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears no tenen plasmació discogràfica).

Però és que, a més, resulta que Toti Soler és, sobretot, autor d’una discografia en solitari (o com a líder), que consta d’una vintena de treballs (si hi comptem un parell de bandes sonores) on desenvolupa algunes de les idees genials que la música contemporània ha donat al nostre país: hi ha cançó i molta poesia (ací i allà, però en especial a Liebeslied, obra mestra de 1972 – afortunadament son pare el va obligar a enregistrar aquest repertori de joventut quan ell ja estava ficat en altres experiments –); hi ha jazz-rock (amb el grup Om va deixar, el 1971, moments propers al desenfrenament del free; a Desdesig, el 1975, acompanyat de l’Orquestra Mirasol, barrejà jazz i sonoritat mediterrània, allò que algú – Gato Pérez, sembla – batejà com “ona laietana”; a Supernova, disc gravat a Alemanya el 1988 quan ací no es recordaven d’ell, es presentà liderant un supergrup...); hi ha l’experiment reeixit de fusió del flamenc amb el llenguatge del jazz i el rock (no puc comprendre per què ningú dels anomenats nuevos flamencos pareix conéixer i reconéixer el caràcter pioner i genial de discos dels 70 com El gat blanc, Laia o Lonely fire; ningú més havia fet això abans!); hi ha, als àlbums dels anys 90, una espècie de retorn a la música clàssica en què es va formar; hi ha l’apadrinament de valors més joves com els guitarristes Feliu Gasull o Pedro Javier González; hi ha la participació d’actors com Ester Formosa, Jordi Jané, Cinta Massip o Carles Rabassa; hi ha versions (de Leonard Cohen, de Raimon...); hi ha folk nacional, hi ha cançons sefardites... Hi ha tot això i més. ¿Podíem esperar menys varietat en algú que té com a màxims referents musicals J.S. Bach, Miles Davis i Diego del Gastor?

A principis del segle XXI, Toti Soler va fixar la residència familiar al petit poble de Palau-Sator, al Baix Empordà, en un ambient envoltat de calma. Des d’aleshores ha publicat tres treballs: Vita nuova, Deu catalans i un rus (espectacle que va portar ací, a Ontinyent, l’any passat) i el que ens ocupa ara: Vida secreta, un recull de nou peces instrumentals compostes i gravades a ca seua entre 2000 i 2005 (qualificades de “transparències” a la contraportada), interpretades pràcticament només amb l’única guitarra que des de fa molts anys li agrada tocar, construïda a Suïssa pel luthier Philippe Jean-Mairet. Totes elles vessen serenitat i profunditat. El subtítol del disc, “L’ànima parla a l’ànima”, ens indica que és música que ajuda a la meditació. No hi ha cap “filigrana”, cap demostració gratuïta de virtuosisme però, en canvi, sembla impossible que algú puga executar cada nota amb tanta precisió, tanta claredat, tanta puresa. Els nou temes són, sobretot, exercicis de composició, alguns molt reeixits. Soler es llueix especialment als talls 4 (“Todos os sonhos do mundo”) i 7 (“Blau”), bellíssims. Aquest repertori està sent rodat durant el present any com a acompanyament a la recitació de poemes de Fernando Pessoa, a càrrec de Sílvia Amigó, companya sentimental del guitarrista.

Jesús Barranco,
Editat a la revista Crònica número 614

AL TALL, "Vares velles". (Picap, 2004)

M’EXALTA EL NOU I M’ENAMORA EL VELL

Comentem avui el que, de moment i fins d’ací a molt poc, és l’última producció discogràfica editada pels incombustibles Al Tall – màxima referència en la renovació del folklore valencià durant els 32 anys que estan actius –, i ho fem aprofitant l’avinentesa de l’espectacle que divendres 27 d’octubre va oferir el grup a la nostra ciutat com a introducció al IV Aplec de Gegants i Cabets.

Així, els diversos centenars de persones que vam resignar-nos a la incomoditat del vell teatre Echegaray (que la impaciència per la Sala Polivalent fa encara major) vam assistir a un magnífic concert on les cançons de Vares velles constituïren la major part del repertori, convenientment alternades amb diversos temes d’etapes anteriors, gran part dels quals tenen una dimensió extraordinària: “Tio Canya”, “Darrer diumenge d’octubre”, “Cançó de la llum”, “Cant dels maulets”... són bastant més que bones cançons. L’actuació la van obrir i tancar dos temes de la cara B de l’obra mestra Quan el mal ve d’Almansa (1979): respectivament, el bell “Bolero” d’Enric Ortega i l’antibel•licista “Per culpa”. Enmig, hi va haver temps per a sorpreses com una versió improvisada de “Perquè vull” d’Ovidi Montllor o la marxa mora “Xavier el Coixo” – única peça de la seua discografia dels anys 80 que van interpretar, original de La Xafigà de Muro – amb tota la platea en peu marcant el pas.

A més d’això, l’acte va servir per fer partícip el públic de dos notícies: la primera, la imminent edició en CD i DVD de l’espectacular concert Envit a vares que Al Tall va fer el 13 de maig a Algemesí, on passaren per l’escenari nombrosos convidats provinents del folk, del jazz i del rock (us recomane la ressenya que en va fer J.V. Frechina al seu bloc a Vilaweb); i la segona, que el grup prepara portar en directe a Xàtiva la cantata Quan el mal ve d’Almansa, amb acompanyament de banda simfònica, per commemorar els 300 anys del desastre de la guerra de Successió.

Al llarg del temps, la formació ha tingut nombrosos canvis. Això ha servit, d’una banda, per crear escola (és inevitable esmentar Miquel Gil, però també Ximo Caffarena o Josemi Sánchez, entre el millor del folk valencià actual) i, d’una altra, per polir al màxim el format actual de la banda, on cada músic és un mestre amb funció concreta i personalitat destacada: començant pel massanasser Robert Moreno “Barraqueta”, percussionista immens de recent incorporació (ja que Vicent Cortina ha deixat el grup després de vint anys col•laborant-hi); continuant pel gandià Jordi Reig, baixista i teclista a qui es veu fruir sobre l’escenari, pel melianer Xavier Ahuir, dolçainer i flautista que en certs moments toca un instrument MIDI (graciosament presentat com “pitófono”) que imita a la perfecció els timbres dels metalls, pel corberà Enric Banyuls, cantador d’escola vella, que emociona, i pel valencià Miguel Blanco, brillant sobretot en l’execució del buzuki; i acabant pels dos membres fundadors, que transmeten tota la seguretat en el rumb que fa tant de temps van traçar, el xativí Manolo Miralles, carismàtic, alternant tota classe d’instruments, i el torrentí Vicent Torrent – curiosa redundància – exercint de líder, director i compositor, i cantant cada dia millor.

Vares velles reprén la idea que Al Tall va esbossar a l’àlbum Tocs i vares (Edigsa, 1983): portar els principis de la reproposta a la màxima expressió, en imitar les maneres antigues de compondre i d’improvisar sobre una sèrie de “vares” (terme que ells mateixos es van empescar, sinònim de “mida”, com allò dels “palos” del flamenc) de la nostra música tradicional, però amb lletres originals que reflectiren la realitat social del moment actual – d’ací la cita de J.V. Foix que intitula aquest article –.

Pel que fa a la improvisació, al disc no se’n veu molta. És clar que hi ha solos, però no n’és aquest l’interés principal; entre les moltes virtuts d’Al Tall no destaca un virtuosisme especialment enlluernador, ni falta que fa. En això, improvisació sobre els esquemes tradicionals, es va aprofundir a l’espectacle Envit a vares, on cada tema anava seguit d’un reprise perquè el grup i els convidats s’hi lluïren. A Vares velles, aquest aspecte es fa visible, sobretot, en un dels tres temes del disc que no van tocar ací a Ontinyent, Romanç de la Terrània, que conté diversos solos, un del pianista de jazz Pedro Aznar.

Allò que sí es troba, i en gran dosi, a l’àlbum és, en primer lloc, composició de màxim nivell: les seguidilles “Això és Espanya” i la cavalcada “Polifonies”, amb les seues divertides lletres de crítica política i músiques excel•lents s’han guanyat un lloc en tota antologia del grup. La jota “A les teulades”, amb les estrofes per acords menors i el seu bonic missatge, i la carnestoltada de “Murgues” també estan entre les més inspirades. I, en segon lloc, hi ha investigació, i d’interés: amb els ritmes, a “Mudances a 7x8” i “Trencacames”; i, molt principalment, amb els modes o escales: a “Valset cromàtic”, hi ha un acordió joganer i sorprenent; a “Cantar”, recuperen un estil, el fandango vell, caracteritzat per l’enrevessada dificultat melòdica, en contrast amb un esquema harmònic més simple, tot i els canvis de to.

Em referiré, per últim, a una cançó del disc, també divertida: “Santa Goretti”, sorprenentment motejada de “vara rumba”. La prevenció amb què Vicent Torrent la va presentar al concert, just abans de dedicar-la a la Conferència Episcopal Espanyola (“Es diu – alguns diuen – que els gitanos des de sempre han tocat rumba...”), m’estalvien de discrepar d’un musicòleg de la seua talla gegantina. El que jo crec saber és que els gitanos, el que han tingut és el sant do de transformar la música popular de mig món a la seua particular manera, per dir-ho a pressa, oriental i plena de floridura. Evidentment, la meua objecció ve perquè no crec que se’n puga dir “rumba” fins que no es va produir la trobada d’aquests amb la moda de la música caribenya, que van barrejar amb estils tradicionals mediterranis, alguns dels quals es conreaven precisament per ací, com el garrotí. I el que trobem a l’esmentada cançó “Santa Goretti” té un aire de fusió entre pas-doble i tanguillo carnavalesc amb, certament, música balcànica. Si en volen dir “rumba”, potser això té una certa ironia, i no hi tinc cap problema.

Jesús Barranco,
Editat a la revista Crònica número 613

CARMEN PARÍS, "Jotera lo serás tú". (Warner Music, 2005)

MESTISSATGE AMB SUBSTRAT

L’any 2002, la saragossana – d’Utebo – Carmen París va sorprendre la crítica musical espanyola i el públic entés amb un àlbum de debut titulat Pa mi genio, on lluïa unes excepcionals dots com a autora i intèrpret d’un repertori eclèctic, en la línia d’allò que convenim a anomenar fusió ètnica (etiqueta sens dubte preferible a la de world music). Aquest estil fenomenal, que per les terres d’Espanya va tenir pioners excelsos en la nissaga Veneno o el “català de Buenos Aires” Gato Pérez, ha viscut en eclosió permanent des dels darrers anys 80, així com també ha tingut efectes col•laterals negatius: convertit en moda, diversos oportunistes indocumentats s’hi han sumat, disfressats amb rastes i posat antisistema, amb l’inevitable caixó flamenc i “el-que-siga” per rumba, això sí, des de Los 40 Principales.

No és aquest el cas de Carmen París, una artista de cap a peus, amb una esmerada formació acadèmica (piano, guitarra, violoncel, cant, harmonia... i llicenciatura en Filologia), professional des de fa dècades – ara té 39 anys – (Orquesta Jamaica, Blues Power, teatre, cabaret...) i que, als seus treballs com a solista, beu de totes les fonts (flamenc, jazz, fado, música caribenya, aràbiga...) partint d’un pòsit molt fondo que, en una aragonesa com ella, no podia ser sinó la jota, estil que coneix i recrea des d’un respecte que no renuncia a la transformació. Sent estrictes, a Pa mi genio, la jota només traspuntava obertament en algunes línies melòdiques i en les lletres (que incorporaven fragments tradicionals que servien d’inspiració i motiu de glossa) i, com a format musical, a l’últim tema del disc, on la melodia de jota contrastava fortament amb l’acompanyament jazzístic a càrrec, ni més ni menys, del pianista Chano Domínguez. Malgrat el que es podria pensar, la seua música no té, en absolut, l’aire d’experiment, sinó que està tan a prop d’allò convencional que podria perfectament ser del tot comercial, per a masses. Sobretot, perquè aquesta dona canta com els àngels.

Amb tot, l’ús de la jota va ser l’aspecte que més va cridar l’atenció i Carmen París va passar a ser, indefugiblement, coneguda a la premsa com “la jotera moderna”, despertant moltes simpaties però també crítiques d’uns puristes – com en tot, també en la jota n’hi ha – que exclamaven que allò no es podia fer. Aquest embolic explica el títol triat per l’artista per al segon àlbum, Jotera lo serás tú, publicat el març de 2005; nom també de la magnífica cançó que l’obri, on l’autora es reivindica lliure, capaç de barrejar sense cap mania jota, xotis i corrido.

En aquest treball, quasi tan bo com el primer, París se serveix de molt diverses tradicions (candombé, chachachá, bolero, tango, samba, copla, flamenc, música índia, jazz-rock...), tot adobat amb la inspiració jotera. Els músics són de primeríssima línia; de fet, n’hi ha entre ells alguns dels millors, començant pel productor, Tino di Geraldo, continuant per Jorge Pardo, Rubem Dantas i Carles Benavent, que fa tants anys que Paco de Lucía va posar en el firmament musical mundial. També hi són Luis Delgado, Joxan Goikoetxea, “Coco” Fernández, Juan Manuel Cañizares... Esment a banda mereixen les tres col•laboracions especials que fan duet amb la saragossana, per tractar-se de creadors molt grans, que no han tingut encara el reconeixement que els tocaria: Eliseo Parra, Javier Ruibal i Mercedes Ferrer.

De les cançons del disc, destaque Cuerpo triste – cors hilarants fets tapant-se el nas –i l’emocionant Chavalica, que té aquella cosa misteriosa i impagable que fa traure una llagrimeta. També n’hi trobareu altres com Rompiendo la hora, – composta arran de la seua estada a Palestina amb un grup de cantants espanyoles, al camp de refugiats de Qalàndia, el nom del qual va relacionar amb el del poble de son pare, Samper de Calanda; hi utilitza la famosa rompida de tambors –, una versió de Paquito el Chocolatero (abans que el lamentable King Africa se n’apropiara aquest estiu), amb lletra dedicada a Saragossa i a la convivència de cultures, o La chata mandinga, que va fer per presentar al concurs de Vinya del Mar, a Xile, tot i que el jurat espanyol es va estimar més portar-hi una artista infinitament menys interessant: Gisela (sí, la d’Operación Triunfo).

Autor: Jesús Barranco
Publicat a la revista Crònica número 612

PAU ALABAJOS I ELS MÚSICS FURTIUS, "Futur en venda ". (Cambra Records, 2004)

HI HA FUTUR

Indiscutiblement, si hi ha una iniciativa recent en favor de la cultura valenciana que meresca ser reconeguda i lloada és la que porta a terme, des de Real de Montroi, Vicent Sengermés amb la companyia discogràfica (i estudi de gravació) Cambra Records. Aquest segell serveix des de fa uns pocs anys de plataforma d’edició (i, més important, de difusió) a una sèrie de músics que treballen en clau molt valenciana – i no només lingüísticament – que, en altres circumstàncies, estarien potser condemnats a les catacumbes de l’autoedició. El més interessant del seu catàleg es troba de la banda del folk i la reproposta (Xirimiters de Castelló de la Ribera, Cendraires, la Beniterrània, Nèstor Mont, Pep Gimeno “Botifarra”...), però hi ha també lloc per al rock (Voltor, Svaters, Mugroman...) i el pop més o menys acostat a l’anomenada cançó d’autor (de la mà de joves com el denier Sergi Contrí, els alcoians Verdcel o l’artista que ara ens ocupa, el torrentí Pau Alabajos).

El passat divendres 29 de setembre, en el marc dels actes organitzats pel Casal Jaume I de la Vall d’Albaida amb motiu de l’arribada del Correllengua a Ontinyent, vaig tenir l’ocasió de veure en directe Pau Alabajos i els Músics Furtius. Em va semblar una actuació magnífica, pel format exquisit de la banda (el cantant s’acompanyava només de la seua guitarra, d’un violí i d’un violoncel) i per la considerable qualitat de la proposta. Durant els primers moments del concert em demanava, sorprés, si no em trobava davant d’una mena de Waterboys valencians.

La majoria dels temes que aquest cantautor, de vint anys, foguejat com a músic ambulant pels carrers de València malgrat la prohibició de tal activitat per les ordenances municipals (d’ací el nom de la banda) venia a presentar es troben en el seu àlbum de debut, Futur en venda. La veritat és que, al costat del directe, el disc decep una mica. Potser els dos anys transcorreguts des de la seua publicació hi tenen a veure; sens dubte, ara canta millor. Però, sobretot, ho atribuïsc a una instrumentació més complexa i també innecessària: la presència en tots els temes d’un baix i una bateria simplement executats de manera correcta, no aporta gran cosa més que carregar el producte d’un cert “excés de pop”. Més interessant resulta la suma ocasional a la deliciosa secció de corda d’un acordió, una harmònica, una mandolina o, fins i tot, una trompeta una mica excèntrica.

Les cançons de Pau Alabajos parlen d’amor i de sexe, de tristor i de goig, de crítica i de compromís, tot sense una gran elaboració però tampoc amb simplicitat. La cançó del disc que més impacte em causa té una melodia i una lletra tan senzilles com sentides: es tracta d’Oriol, una peça dedicada a un suïcida. Cal esperar que els pròxims treballs de l’artista aporten major profunditat i maduresa. Evidentment, ser jove no ha de ser considerat un inconvenient o un defecte. Al contrari, ací s’intueix una promesa per a la nostra cançó.

Autor: Jesús Barranco
Publicat a la revista Crònica número 611