dimecres, 29 d’abril de 2015

dies sense nit

Fa uns quants dies que les nits ja no són nits. Que l’olor a fosc silenci ja no refresca el meu espai més íntim. Aquell on sempre es manté lliure i fresca fins i tot la part més negra i alhora tendra del meu ser. Eixe espai entre l’ànima i la fatiga on sempre tinc l’esperança de trobar-me caminant entre els granets de lletres del desert de les paraules. Eixe buit únic i personal on sentir-me beduí d’aquesta solitud estimada. Tant de temps fa que he oblidat les darreres expressions que vaig escriure sobre l’arena verge d’aquesta ment blanca entre les tenebres buscades de la nit.


Però com sempre és de justícia dir, o tornar a dir, que bona és la nit que envolta qualsevol dia i el protegeix dels nostres crits endogàmics reescrits al tel d’aquesta ànima, per moments, més freda que fosca encara.