dijous, 28 de febrer del 2013

La paraula erecta



La paraula erecta
resulta d'ésser electa.
Disbauxa d'intencions,
elació del verb,
fel·lació política
del públic assistent.
Cau el dret de cuixa
damunt del poble poble.

Segon poema de la segona part
del llibre inèdit "Exercicis d'autoestima".



dimarts, 26 de febrer del 2013

... de la mà



James Dean de la mà

i una maleta blanca

surten de l'estació

companyia i oblit


Primer poema de la segona part
del llibre inèdit "Exercicis d'autoestima".



diumenge, 24 de febrer del 2013

Com tots



Com tots els poemes d'amor
una paraula falsa
que no et dic perquè et mire
si no amb els ulls el record

Seté poema de la primera part
del llibre inèdit "Exercicis d'autoestima".

 Foto de Robert Doisneau

dissabte, 23 de febrer del 2013

Càlida erecció de mel



Càlida erecció de mel
quan trenca el cànter
derramant-se a sobre
els somnis de la pell
en la nit naixent
ejecció de paraules
i efluvis de verge
baf d'amor, sexe, pel
fins que aquest paper
torcant el suc, creme
com els llavis del donzell

Sisé poema de la primera part
del llibre inèdit "Exercicis d'autoestima".



dijous, 21 de febrer del 2013

No m'agrada dir



           “A Genoveva”


No m'agrada dir
ja, estem aturats
cansats damunt d'ahir
parlant i parlant
collons! de parlar i
bruixes de la mar
com tacat paper fi
tacat i arrugat
i aigua i blava i ...
sal de tant de bra-
mar paraules crits
xopant per esti-mar
fins partir el fil
a força d'esti-rar
el mar és tirar-li
a l'aigua sal, somniar



Cinquè poema de la primera part
del llibre inèdit "Exercicis d'autoestima".

Damunt teu



Damunt teu
soroll
que viu on l'aigua
em recorre la pell
acaronant-me
per l'amor
adéu si sou
l'afluent si cau
al riu
que com al mar
dins ell perdut
s'acaba

Quart poema de la primera part
del llibre inèdit "Exercicis d'autoestima".




dilluns, 18 de febrer del 2013

Un cafè, per favor...


              “A Genoveva”



Un cafè, per favor
un poema i cafè
un vers i més cafè
paraules glop a glop
amb molt de sucre
llegint cafè i
remenant poemes
sucant rosegons de somni

Cau el record al got
bufa vent la finestra
filtra llum la persiana
quan veig els teus llavis
darrere de cada vers
dins l'últim glop de cafè
xopa suau la teua pell.
Vull agafar-te i beure't

tinc el desig de ...
Un cafè, per favor

Tercer poema de la primera part
del llibre inèdit "Exercicis d'autoestima".




dissabte, 16 de febrer del 2013

Presentació de Poemes per a Keo al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida

Hamelin

La mare no cridava, i tots els nens
pujaven el carrer i les escales.
L'olor de la cassola
feia sonar la flauta

                            d'Hamelin


Quina és l'olor de la poesia? Anant al que ens ocupa, quina és l'olor dels poemes per a Keo, de Lorena Cayuela? La pregunta no és gratuïta i el versos triats tampoc. Potser fa olor a la cassola al forn? com a tots, o a la majoria supose, ens ha suggerit aquest vers, convertit en flaire, al poeta de Gandia Ausiàs Marc. El que jo tinc clar és que és una “Advertència”. Puc dir sense por a clavar la pota que quest poema és la primera advertència de Lorena als lectors de “Poemes per a Keo”. Bé, si més no sempre puc dir que “Advertències” és el títol del primer capítol del llibre que hui presentem. Per mi és una metàfora de la metàfora, potser cal dir una metametàfora (sinó caldrà inventar la paraulota), de la mateixa forma que el títol d'aquest llibre: “Poemes per a Keo” (és en si una metametàfora), però ja ens contarà Lorena el perquè de dedicar-li el llibre a Keo o millor podeu llegir l'interessant pròleg que fa el company Josep Manel Vidal al llibre. 




Jo vull conduir-vos, com a presentador, però primer com a lector, per l'aroma d'uns versos, per la imatge central d'aquest poema “Hamelin” que ens ajudarà a afrontara, com a lectors, els poemes que conformen l'univers intern de Lorena al transcurs d'aquest poemari (el seu primer llibre de poemes publicat com a tal). Amb els efluvis que provoca l'olor de la cassola ella ens despulla l'ànima, entre d'altres coses. Lorena, com a demiürg del seu univers, li atorga a la figura materna la màgia amb la qual segella el seu compromís amb l'experiència feta vers. Converteix un record del passat, una imatge d'allò més pròxim, familiar, quotidiana en la marca que ens donarà el ritme intern i la musica al llarg de tots els poemes. Per mi és el codi que ens farà llegir, i potser entendre, la resta des de la perspectiva de la proximitat. Què hi ha més pròxim per a qualsevol persona que els records d'infantesa d'una mare?

D'aquest curt poema, però a la volta llarg en evocacions, podem entrellegir dos imatges bàsicament. Però la que més m'ha ajudat a no perdrem a l'allau d'emocions i sensacions que suposa sempre endinsar-se en un llibre de versos ha estat l'olor, l'alè, l'aroma, ... (explicar imatge del lector de poesia perdut al laberint i buscant el fil d'Ariadna que el permeta desxifrar al poeta/minotaure...). L'olor de cassola de la mare convertida en personatge màgic, “Hamelin”, ha estat el detonant per endinsar-me amb facilitat als seus versos. No oblidem que el sentit de l'olfacte és un dels més bàsics i un dels que menys ens ajuden a conformar la nostra realitat dia a dia. La vista i l'oïda ens aporten més dades (la nostra societat és d'imatge i so). Però la intensitat de l'olfacte fa que les dades que ens aporte siguen sempre de gran importància, sempre marquen molt, sempre són més profunds a la memòria. Com per a Lorena eixe record d'infantesa.  



A la primera part del poemari l'olor la trobem de forma directa. Podem dir que és un personatge recurrent, una imatge que es repeteix pràcticament a tots els poemes: “Al cementeri fa olor de vida” com diu al poema, “1 de novembre”.

Al poema “Passejar rastres” entre una copa i una birra “l'olor a tabac és quasi insofrible”. Unes rastres passejades més endavant, a la IV part del mateix poema, el “romer i una gran pluja / cau sobre l'esquena...” d'aquest passeig de rastres entre morts, assassins, flames, pobles... , i així transcorre la historia tota amarada d'una flaire suggerida de manera constant. A poema seguit “El poeta que cull”, no esmenta l'olor en primera persona però es nota la flaire de taronja escorreguda als seus versos: “Esprems el full i la taronja, / i és amarg el suc a l'estómac”. Continua amb “La poma i el cuc”, i ja em direu sinó hi ha aroma suficient al títol. I més si hi ha una “fermentació encoberta” que acaba fent-te sentir com “Cuc que és taca de forats. / I foradada arribes / tacada a casa” sentint l'olor d'una poma mossegada per eixe cuc que et rossega l'ànima.

Entre bons aromes, com la cassola, i d'altres no tan bons va evolucionant la història de proximitat, arrapada als sentits, que ens conta la poeta. A “Històries sense cap ni cua” comencen a canviar els aromes, les sensacions: “M'arribava una sentor / corrompuda , pútrida.” O més endavant quan “escoltava ballar el / perfum dels seus / moviments...”. O al bar amb el café, imatge també molt recurrent, o a la font del raval... Raval del seu poble que acaba reflectit i mimetitzat amb el jo de Lorena al final de les “Advertències” amb el poema “Fotografia negra” on notem l'olor del dolor: “Bruta i sagnant, he trobat la meua terra”. 



La segona part del llibre és on, com indica al seu títol “Dissecció anatòmica”, i Lorena dóna el pas de la poeta (poetessa) a peu de carrer de la primera part a la poeta del cos a cos, més lluitadora d'aquesta segona part. Al poema “Altres jo” podem llegir com “et rellisquen els líquids d'altres jo” o pots sentir el tacte de “la pell que és verge amb tu” i remata amb l'olor del record, aquest cop punyent: “retrobar-nos / en un record ple d'espines”. Trobem també l'olor del cos i del vi “agafe l'escultura del teu cos / i agafe el vi també”. Retrobem el café barrejat amb el fum de la cigarreta en una història d'amor on la bruixa manté salvatgement l'encanteri del moment. Mentre va embolicant-se la trama i trobem l'aroma que “Ja fan pudor. De vell.” al poema “Missió I”. L'evolució de la familiaritat de la primera part, l'enyor i l'evocació de bona flaire, donen pas a una realitat d'essències en formol, títol de la tercera part del llibre. I es que clar, després d'una dissecció anatòmica cal conservar les essències en formol. I em direu que tampoc hi ha perfums, aromes i alés que buscar entre els versos d'aquesta part on fonamentalment trobem l'olor d'amor i desamor, d'ambigüitats i paraules clares...

Al final del llibre a la IV part, “Manual d'absències” retorna l'olor a la primera línia de vers, a estar present directament, i “fa olor del gessamí del pati” i el poema, Comiat (primer d'aquestes absències) amb el seu pas que “escampa (també) l'olor del gessamí”. I s'intensifica l'olor al poema “L'escala” ... “i ell, amb l'olfacte,/ dirigia la meua cuina, la meu ma”. I fa Lorena referències de fort aroma com són les gambes crues, les patates, el quetxup, la xocolata, l'hort, l'oli i els fums, l'aigua salada de la mar que retorna amb les seues ones o les referències constants, al llarg del llibre, al café i al vi. Amb tot podríem pensar que parlem de cuina. Bé el que fa l'autora és cuina molt bé els aromes de les pèrdues que ens dóna la vida, la manera d'afrontar la mort a la nostra cultura que sempre ens fa arribar aromes contradictoris, sentiments enfrontats, a primera vista oposats. Com ens explica a aquests versos que enceten el poema “Pla de pensions”; “No entenc en quin pla / se m'ha permès viure. / Qui prepara els meus clucs d'ull / davant la mort”.

Hi ha moltes més olors en aquest poemari. També els olors més clàssics de la poesia com són l'amor, el desamor, la mort, la família, la vida... Però jo us he parlat del perfum que com a lector de poesia m'ha mullat com una essència als seus versos. Puc dir-vos, i m'entendreu, que aquest poemari fa olor, bons i no de tan bons olors. Aromes diversos que ens dona la vida, perfums per a la reflexió sincera d'una veu poètica que naix a aquest ample univers de la poesia. 


 Lorena i paula recitant un poema


La bona olor entre d'altres imatges les podeu trobar, i gaudir que és més important, a poemes per a Keo. Jo us he presentat els perfums ara és cosa vostra, lectors, buscar-vos i buscar-los entreversos.


Presentació de Poemes per a Keo el divendres 15 de febrer

 

divendres, 15 de febrer del 2013

Prou de lloances, mots



Prou de lloances, mots
miserables i sorda vida
prou de lloances, pell
sintètica i infantil desig
gran observador d'ulls petits
assegut a la seua cadira
damunt del seu llast de tarquim
que put a nós de pelacanyes

Prou de lloances, mots
miserables i sorda vida
prou de lloances, pell
sintètica i infantil desig
cal fer-ho i deixar-les, aquestes
al seu lloc totes són, paraules
surt de la senda miserable i
renta’t les sabates de merda

Segon poema de la primera part
del llibre inèdit "Exercicis d'autoestima".






dimecres, 13 de febrer del 2013

Un llibre de poemes


Un llibre de poemes
i un pinzell
una paraula fosca
i una pinzellada clara

 Primer poema de la primera part
del llibre inèdit "Exercicis d'autoestima".


dimarts, 12 de febrer del 2013

Introducció




Jo tenia tres mesos i el meu avi morí.
Recorde un vell amb un xiquet als braços
mentre plors i riures omplien l'habitació.

Jo plorava, sempre plorava de nen,
recorde el riure del meu avi, també
la mirada d'aquells ulls grans i negres,

què bonics eren els ulls del meu avi.
Portadors de tota la realitat d'un temps,
que conec com la meua vida, d'oïda.

La mort em separà del meu avi, com
ara tu em separes d'ella, pedra sobre
pedra, com el mur del cementeri s’acaba... 


Poema del llibre d'adolescència inèdita "Exercici d'autoestima"

 El meu cosí i el meu iaio

dilluns, 11 de febrer del 2013

Autoepíleg a institut passat


No és un bou la joventut?
però si una fera púber
i de docilitat amarga.
I més passats els anys,
una vintena llarga.
No, més bé curta,
ara no importa el tamany.
Al temps de la cremallera fàcil,
no es portaven els botons, saps?,
podies ben bé pillar-te els pels
dels ous i no adonar-te’n.
Clar, amb les feromones bullent
a flor de pell, tot és possible,
fins i tot un granet grassonet
i roig pot ser bonic i bell.
Hi ha qui canviaria la pubertat
per un plat, fiquem que de maures
experiències, immaterials i panses,
entre les seues mans per descomptat.
Materialitzades de cop i volta
per omplir aquestes fulles
amb perennes i verdes paraules.
Al institut no s’acabà la vida
com pensàvem aleshores.
Al cau de la nit va trencar el dia
i en la capital del Túria
beguérem cervesa
fins a rebentar existències.
Encara importava el tamany
però ara amb la nocturnitat
semblava una ONG sense fronteres.
Nosaltres no hi érem solidaris
més bé solitaris multitudinaris
i ens venia de gust
trontollar darrere dels malucs
indiferents de les noies.
Ja fa temps que, entre
tequila i tequila, varem
perdre el fil de la partida
d’aquell billar de forats,
forats americans!!, reia un heavy
mentre esperava el seu torn.
Ara sols em queden els records
i les paraules que com
els sentiments
es precipiten
al fons
de l’esperança,
com els sediments
d’un riu que se’n riu impotent
mentre evacua de bades
al mar de l'adolescència.
Adéu sigueu pubertat!!
Benvinguda al vestíbul
de la meua llar eterna.


Poema que obri el llibre inèdit "Exercici d'autoestima".
Escrit en l'última revisió d'aquest poemari allà per l'any 2005.
 
 Dibuix de la meua època d'estudiant a València

diumenge, 10 de febrer del 2013

Ressaca de versos

Aquesta setmana ja arriba al seu final de vers o millor dit al seu punt i final, poema tancat. Repassant la ressaca de versos no se si he begut molt o massa. O potser massa ja és molt fins i tot per llegir o escoltar poesia.

La borratxera va començar el seu fermentar de lletres a Carcaixent el dimecres sis amb “El plany de les lletres ferides” del company Enric Sanç. Vaig participar recitant dos poemes: Silenci i No sabem res.


No sabem res

Som pols d'estrelles
d'una nit de lluna plena
en l'univers infinit.

Creiem haver-ho vist tot,
i no sabem res.




El dijous 7 tenia previst estar un dia tranquil a l'escalfor de l'escassa ombra del desert de les paraules. I vaig caure a la xarxa dels Saforíssims i la sua proposta de ficar-me al vell mig d'un huracà poètic, el Jaume C. Pons i l'Anna Gual amb les seues ventades de lletres de l'“Infinita la gràcia que hade venir”. Infinita no se si serà, el temps dirà, però la gràcia la vam escoltar de prop totes i tots els assistents.

D'òrbites concèntriques (de l'Anna Gual, “Implosions”).

No caic,em tiro.

Torço el coll, giro els colzes,
voltejo la cintura, moc els genolls,
tombo els turmells,
m'enrotllo el cos.

Només és una prova
per saber
si encara puc, si visc,
si encara sóc.

A 30º de la realitat,
elevo el cos i tallo el fil.

A 2967 m. D'altitud
orientació nord-oest,
ja no t'enyoro.

El mal d'altura ho cura tot.



Faula, de Jaume C. Pons

Abans hi havia persones de les que depenia el funcionament de la ciutat. Eren els oficiaris. Anaven vestits de negre, un negre ronya, obligatòriament, i sempre havien de portar un maletí. No sabien què hi havia dins perquè tenien prohibit obrir-lo. Les cares dels oficiaris eren grises, gris brut, gris verga lletja. Com els seus ulls. Els cabells també ho havien de ser. Un oficiar no podia destacar per damunt d'un altre oficiari. (...)

Passar per la Ribera i La Safor va ser un bon preàmbul per aterrar el divendres a l'Horta i presenciar la pèrdua de la virginitat de les lletres de Trèmolo del company Hèctor Serra. A Aldaia en un marc incomparable, la Casa del Bollo, en companyia de molts poetes i poetesses i gent de teatre, l'Escola de Teatre d'Aldaia, i el cantautor Pau Alabajos a l'acompanyament musical. Escalfor especial per a un jove poeta especial que ens regalarà molts versos especials.

Extraradi

butllofa
metropolitana




I a dormir que cal alçar-se prompte per assajar el POEJAM, “Els 7 estels”. Cafenet al Cafè del Temps i assaig a la Biblioteca de Carcaixent. Coordinar les veus amb la música de Ferran Dalmau ha estat fàcil. La versatilitat de la seua guitarra ens ha acompanyat de meravella. Possiblement fem un altre assaig per ultimar esforços i sobre tot per no deixar res per a la improvisació el pròxim dimecres 27 de febrer al Teatre la Clau de l'Alcúdia.

I com no vam rematar l'assaig al Café del Temps amb una creveseta per continuar patint les estretors de les lletres entrelligades amb músiques. Vaig arribar tard al dinar amb els amics i amigues del Club de Lectura d'Ontinyent. Estaven ja a taula amb enraonant amb els escriptors Josep Penadés, amb la seua Llibertat en flames, i amb Vicente Gramaje, i la seua Cuando leas esta carta.

He passat del plany al cant de les lletres ferides i les nafres les he guarit a la gràcia, infinita, que ha de venir tot en silenci i la faula salada de les òrbites concèntriques. De forma evident vaig poder comprovar que estava. Que la gràcia, potser no era infinita, però que si va venir a convocar les notes d'un trèmolo jovenívol d'extraradi a l'horta perduda al Cafè del Temps. I des de la finestra del Café del Temps, amb la música del pau de fons, es veien set estels de paper. Estels que també cantaven versos d'una llibertat en flames que entendràs amb el pas del temps... cuando leas esta carta.