dimarts, 26 de juny del 2012

12a epístola als utòpics lectors del desert de les paraules



No deixa de ser un procés utòpic amuntegar paraules amb la pretensió de crear uns ritmes adequats als temps que corren. Com si la necessitat fos una gran pedra lligada al coll del poeta, del lletraferit escriptor d'utopies alienes. De versos d'altres dispersos per l'eternitat de les paraules, de la mirada oculta a l'horitzó de la pròpia vida, reescrita amb mans foranies. Aquella mirada que no saps on descansa quan les paraules, els versos en definitiva, són massa llargs per mantenir a plom l'eloqüència.

Fins i tot l'exigència de la disciplina no és suficient per mantenir l'utopia al llarg del poema. Ni de la vida amainada de mots mesurats amb la llibertat desmesurada del poeta. Acaba inflamant-se la paraula i semblant una nafra de creixement incontrolat, també amb la llibertat reclosa del poeta.

El final de vers s'aproxima i no tanca de forma natural la cicatriu que creix i creix sense cap tipus de rima. Les síl·labes esdevenen ciutadans d'utopia. I el seu governant no està a l'altura del poema. Per tant no es pot tancar, ficar el punt i final, si hi ha dèficit d'horitzons a les paraules. Aquest poeta ficat a governant de poemes o fins i tot de proses poètiques no pot donar crèdit suficient a les pròpies paraules.

Sense el crèdit del poeta no hi ha moviment de versos. I perilla utopia entreversos dispersos, diversos i conversos. La conversió, la fe de principi i de fi, és l'energia d'utopia sempre entreparaules. Una fe dipositada a l'ànima. Aquell espai del desert de les paraules que no abracem però que entrellegim de tant en tant. Però l'energia de les teues paraules és la del lector que amb llibertat decideix llegir els versos del poeta, del navegant dels horitzons utòpics, concretats en la lectura atenta i lliure del aleshores lletraferit lector, també.

Al final, com aquesta epístola, el més important no és escriure-la és llegir-la i rellegir-la fins que t'abandone el desig de lletres. El goig de la sopa cuinada amb mans de poeta desgovernat, sense país i sense més pàtria que el seu diccionari de paraules pròpies i estranyes. La seua font inesgotable de vida dins d'aquest poema que ens reescriu la vida per paraules i frases fetes.




Començat el 26 de juny de 2012 a les 01:34h a casa
enllestit el dia següent, hui. Dimarts 27 de juny de 2012
Pep Alfonso






divendres, 8 de juny del 2012

Camí de la Seu


Vaig de visita a ca En Teodor Úbeda i de camí, a dalt de Sa Murada, sona el Concierto de Aranjuez. El músic de carrer té accent argentí, el seu castellà s'engronsa per les amples planures de la pampa, i les seues mans acaronen amb bones maneres les sis cordes de la seua guitarra. M'ature el temps suficient per pagar-li cinquanta cèntims de música mentre contemple la mar. La bruma xafogosa dels primers dies de l'estiu, apegalós malgrat faltar més de cinquanta dies per a l'agost, no em deixen veure l'horitzó amb nitidesa. No és una instantània per a foto de postal, per al típic record d'una platja per la qual no he passejat. Malgrat el paisatge la música sona amb notes nítides i tendres.



Reprenc el camí cap a la Seu. M'agradaria comentar-li a Mossèn En Teodor com va pel poble. Per resumir-ho podem dir que la situació s'enquista. S'acomoda sobre si mateix com a la majoria del món globalitzat. El no globalitzat ja fa temps que put a les deixalles de l'altre. Però això vostè ja ho sap. Mentre pense que li xerraré al cos present de l'home bo em trobe amb la porta als nassos. Altre cop sense poder visitar-te a casa. Bé Teo, si em permets tutejar-te, a la pròxima visita a Palma promet tornar-ho a intentar. Supose que per l'octubre o el novembre tornaré. Promet portar-te noticies fresques. Qui a fet l'últim ERE i quants han anat a la puta calle o coses semblants que són el més habituals als temps que corren. Almenys les aigües del Pou Clar encara corren fresques des del pou fosc al pou l'aigüeta com a mínim.

Ara, mentre escric aquestes línies, bec una clara a The Guinness House, la terrassa vora el llac artificial que hi ha al Parc de la Mar. És un bon lloc per cridar, més bé escoltar, les fades de les lletres. La tranquil·litat és la necessària per ratllar a la llibreta del Cinquè Aplec de Gegants i Cabets d'Ontinyent. Els seus quadres fan alhora de musses necessàries per a no eixir-se'n de les línies rectes de les històries tendres, escrites amb bones paraules. Els turistes fan fotos de la Seu sense parar-se. Eixirà mogudar amb eixe efecte traveling que tant ens agrada a les curses de qualsevol mena. En aquest cas el vehicle és la família i la catedral el paisatge de fons del circuit.

Els pardalets, aliens als turistes que arriben tard a la Seu, no saben que està tancada, recorren la terrassa de taula a taula. En vols curts i salts rapits repassen les taules amb el desig de trobar les molles dels humans. No són conscients que, els humans, sols deixem caure a terra la merda que ens sobra. En realitat cau sobre un asfalt que imita malament la pedra dels boscos que revolaven els pardalets avantpassats d'aquests. No importa massa. La mateixa importància que ens té el profit que li trauen a la nostra desaprofitada merda. Però el seu esperit de sacrifici, dels pardalets dic, és prou gran per superar la pobra vida dels carronyers de paraules. Els humans ens hem deixat a la butxaca foradada de l'oblit la necessitat de sobreviure com a especie. Ara sols sobreviu l'individu. Que com els pardalets circula, a salts, per sota de les taules dels poderosos.


Pep Alfonso,
començat a palma el 07 de juny de 2012
i arrodonit a Ontinyent el 09 de juny de 2012

dimecres, 6 de juny del 2012

Gemecs matiners


De matinada m’ha despertat
el cant de la gallineta.
Gemegava al ritme irregular
i curt de les escomeses
de desig del pollastre
o d’altra gallineta satisfeta.
I és que la gàbia és fina
com un plaer també ínfim.
Ens agradaria, per un moment,
que l’absolut solidifiqués
en un orgasme permanent.
Però saps que diuen d’Utopia?
Que és un desig inabastable
en si mateix, plaer etern,
que no cap al caixó de la roba
bruta, ni a l’armari de la muda
neta, ni a la butxaca del plaer...

Un instant fugaç per trencar un somni profund
un somni profund sucat a l’instant fugaç
d’un nou dia, si Déu vol, etern també.


Per Pep Alfonso el 06/06/2012 a Palma, al carrer Joan Bauzà




diumenge, 3 de juny del 2012

11a epístola als beduïns de la paraula calma



Al meu cap hi ha una cercavila de dimonis coeters que a ritme de tabals i dolçaines em fan petar el cervell que no està per festa i ni vacances. La possibilitat d'esplai en aquest moments és contradictòria. Sempre hi ha unes hores abans d'acabar el diumenge per rematar l'ociositat. Les hores de la nit, si ja has estat previsor amb la migdiada, són bones per continuar llegint Dickens o rellegir uns versos qualsevol; Simfonia per a un estat de coma, Petjades insomnes, La plaça salvatge o fins i tot rellegir-me uns versos més per preparar la presentació a Mallorca d'ENVERS. Estic buscant un inèdit per oferir quelcom més al públic de la Banyera Voladora.

Foto d'Ibai Acevedo utilitzada per La Banyera Voladora

En un principi no tenia molt clar això de volar a cavall d'una banyera però crec que serà un encert. Una experiència d'aquelles que omplin la motxilla de records, bones imatges i frases fetes. És una banyera, pel que deduïsc de la seua activitat, amb uns vols molt filosòfics. A banda d'oferir música en directe i recitals poètics també hi ha molta reflexió. Supose que cadascú la interioritza al seu gust com és d'esperar per a ments lliures que s'estimen a la saviesa. Uns se l'empassaran tota d'un glop amb cervesa fresca, vi del terreny o còctels diversos, amb versos. I altres reflexionaran a base de digerir mals de cap com el que jo m'empasse ara mateix.

A mi em desperta aquells anys d'institut on la filosofia era per mi la droga més dura que un adolescent pot digerir. Fins i tot pensava estudiar eixa ciència de la rama de lletres que de malnom té filosofia. Però sols m'ha donat per estudiar fotografia i acabar escrivint versos dispersos, diversos i al final conversos. Els poetes sempre han ajudat a la reflexió pròpia i d'altres. Com deia el poeta Marc Granell “els poetes som els éssers més imprescindiblement inútils que hi ha sobre la terra”.

Mentre finalitzen les línies d'aquest escrit sembla que minva la lluna dels meus dimonis tronadors. La calma mai és calma eterna doncs seria una anormalitat calma analitzada amb l'ànsia del dialèctic atomista. La veritable natura de la calma s'analitzaria fins les seues parts més o menys calmes. Les paraules són molt sofrides malgrat la calma aparent de les pàgines immaculades que ocupen. Es mantenen calmes alienes a l'estima dels lectors i lectores que les magregen, amb desitjos diversos, dispersos i alguns fins i tot conversos.