diumenge, 25 de febrer del 2007

Severianes per al Batalló d'artistes



LA VIDA 1

La vida és la pròpia confirmació enmig de la ignorància



NIT DE PAU 1

Vaig trobar a Ontinyent

la més càlida donzella

li vaig prendre la mamella

i li la vaig ficar punyent



NIT DE PAU 2

Vaig trobar a Ontinyent

ben dubtosa donzella

li vaig prendre la mamella

i li’l vaig ficar punyent



20 maig 2006
Severí Vila i Falgàs, lo gaiter del Bullent

dissabte, 24 de febrer del 2007

La mort poètica


La nit del passat divendres 23 de febrer vam començar a parlar, com sempre, després del café i les primeres copes d'Herbero de Bocairent. La dolçor de les herbes mullades en casalla i anís dolç no van reconduir el pas a pas sobre els versos de temàtica un tant fosca, almenys a priori.

Uns versos de Josep Lluís Roig, que ja ens va visitar en l'estiu passat, van introduir la mort entre les nostres paraules de la ma d'un dels seus poemes del llibre "Amb el gest de les hores". Una part del temps, una mesura del mateix i com va dir un dels contertulis, "la mort comença quan s'acaba la vida".

Sempre ens sobta

Que el silenci siga cert,

Que puga, en un moment,

Omplir de buits el cos.

Tant senzill és dir.

I, ja sempre, mort.


Prompte vam passar per Joan Alcover, amb poemes com La relíquia o La desolació.


La Relíquia

Faune mutilat

brollador eixut,

jardí desolat

de ma joventut...

(...)


Desolació

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

(...)


o Pere Marc quan al segle XIV comença un dels seus poemes amb “Al punt que hom naix, comença de morir, ...

Al punt que hom naix, comença de morir,
e morint creix, e creixent mor tot dia,
que un pauc moment no cessa de far via,
ne per menjar ne jasser ne dormir,
tro per edat mor e descreix a massa,
tant que així vai al terme ordenat,
ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat,
mas pus avant del terme null hom passa.

(...)


També van sonar els versos de Joan Margarit, Rois de Corella, Bertran de Bord, Marius Torres i uns quants més.

Pas a pas, vers a vers anava acabant-se la nit perquè com va dir un company, “el tema de la mort s’acaba prompte".



diumenge, 18 de febrer del 2007

Manifiesto matriota

Prometamos cualquier cosa, con tal de que sea en vino o en vano, sabemos de la dulce condescendencia de las madres.
Abracemos todos los regazos, humidifiquemos todos los vientres siempre al amparo de la ancha y venturosa piedad maternal.
Despreciemos las banderas, la rijosidad pedrestre de la tela, una bandera es sólo tela,un tacto rasposo de rasposidad.
Por lo tanto, sí, palpemos divinos la ólea textura del mar de placenta uterino: el útero es la única bandera posible, una bandera de agua, calma y silencio.
Remuneremos cualquier clase de terneza, de dulzura, desechemos la acritud, a no ser que venga del sabor del whiskie o la cerveza.
Ensordezcamos los himnos, si nos dejamos arrastrar por la hipnosis de su tantaratrán rítmico, tal vez nos llegue a sugerir algo la sorda marcialidad de los desfiles militares .
Recordad que las madres lloran y maldicen cuando sus hijos son enviados a la guerra. Mientras los padres envarados de deber esgrimen el pañuelo con orgullo cuando sus hijos son taraceados en el matadero.
Abominemos, pues, la épica bélica, sólo tenemos 5 litros de sangre en el cuerpo, el único “fragor”, el único “fervor” que nos interesa es el “fragor uterino”, y no el de la batalla.
Nuestra única fe de armas, que proclamamos, es la pertenencia al batallón de artistas, nuestra guerra contra la atonía, la abulia, el hastío, el aburrimiento, el conformismo, la indiferencia, la desesperanza, el desaliento,el chismorreo, la mojigateria, la hipocresía y otros fantasmas de ciudad de provincia.
En cuanto a la táctica militar preferimos la guerra de guerrillas, el valor y empuje de unos pocos impuros y elegidos, ataques rápidos y selectivos como sarpullidos contra un ejercito infinito y monolítico, pero que ha perdido la esperanza porque ya no sabe del valor y peso de las palabras.



Rafael López,
Moros Ontinyent 2006

Primera Epístola als artistes

Adreça i salutació.-

Sergi, apòstol dels artistes per vocació, als artistes tots en general i al Batalló d’Artistes en particular (a partir d’ara Bar), gràcia a vosaltres i pau.


Consigna.-

Respirar és folclore i viure és hipòcrita, realment és així? potser puguem arribar a creure-ho però preferisc creure en una altra alternativa, mentre arriba advoque per un nou arbitrarisme, provocador, no noucentista, mil·lenarista.
Sé molt bé com s’han de fer les coses segons les lleis i la majoria, però no vull fer-les com s’han de fer, no sóc tan nan com per a ser un nan.
Fills de mala mare, quan pensareu a lluitar? quan entendreu que la lluita és un fi en ella mateixa, que dignifica l’home i l’artista, perquè els objectius són secundaris per ser redundants, que només la lluita permetrà l’arribada dels mil anys de pau, justícia i llibertat abans del judici final?.
Cascall i jihad, herois i heroïnes, bàsquet místic i raspall (soviètic): pingüins panical i bonobos que saben follar en la posició del missioner: panical marí.
Música del desert, de la gent del desert per a la gent del desert, i per a tothom.
L’Agència Espacial (i Episcopal) Europea diu que 1 dia a Venus correspon a dos-cents quaranta-cinc (pel capbaix) dies a la Terra: un dia a Venus o a l’infern de Venus? (imagina’t que tens un mal dia, i si tens un bon dia potser no pugues resistir tanta emoció), desgavell o sintonia caòtica?.
El subratllat és teu, la cursiva també.
Què bevien els bebedors de cinquanta anys als anys cinquanta? una cosa certa sí que puc dir-vos: a la Vall de Gallinera bevien absenta, però com que sovint parroquians de les tavernes acabaven llançant per la porta altres parroquians, la van prohibir, eren temps de Franco, però, sabeu què? quan els que tenim trenta-i teníem vint-i-pocs continuava prohibida (a tot el país!), i ara torna a ser legal (fins i tot la de setanta graus!), que no us enganyen, la millor és la devil’s roja, de cinquanta-cinc, francesa, mal que li pese als espanyols, igualment enemics.
Si sou homes i borratxos que no us passe com a aquell, deia als amics, “la meua dona em pega”, “això com és?”, li deien els amics, “sí”, deia ell, “ quan arribe a casa borratxo em diu que sóc un pocavergonya, de tot, imagina’t, i m’arrea”, “i tu no et tornes?”, deien els amics, “el que has de fer és tornar-te”, i això que arriba a casa borratxo i la dona comença a pegar-li d’hòsties, i això que ell es torna i li arrea a ella, però ella l’agarra del tos i la corretja i el tira per la finestra, i el borratxo que volava per l’aire diu, “i ara me’n vaig!”.
Dir, decidir, començarem preguntant-nos perquè els colors de la portada de Sobreviure a la contemporaneïtat són els que són, també ens preguntarem perquè tots els versos del poeta i assagista comencen amb majúscula, també perquè la pell del poeta pateix (amb el poeta), perquè ocorren tantes coses en tan poques pàgines (encara que segons per a qui en poden ser moltes).
La vida és tan curta perquè potser ara comence a entendre-hi alguna cosa, i potser n’he viscut ja la meitat o més, viure és conviure, diuen els qui saben, i els lloros, viure és comunicar-se, diuen els qui saben, els lloros, els treballadors socials (ente ells els psicòlegs, els rectors, i tants altres), no vull transcendentalitzar, però hi ha coses que comencen a resultar-me importants, i em sembla bé! què és important per a nosaltres, els artistes? què de tot això acabaran repetint les cacatues mediàtiques?.
M’encanten les esquiadores abans de fer el salt cap a l’eslàlom, dec ser un reaccionari perquè quan era petit pensava que Spencer Tracy era un reaccionari? no em sembla massa bé la tesi de la pel·lícula que ell protagonitza sobre el judici de Nuremberg, i això ja ho pensava als setze anys! (Unidad antiablación de los mossos d’esquadra), el sí de CIU no és no-CIU, el ordenador Sara supondrá un ahorro a los espanyoles de 23 milones de horas, Jordi Sevilla, ministre d’oligofrènia.
Papions (un tipus de mones): si els mires directament als ulls ho interpreten com una agressió (ja veus quina novetat).
Mon pare té l’edat de Tintín i va nàixer el mateix dia que el Che Guevara.

Comiat.-

El poble creu qualsevol mentida si és suficientment esgavellada

Petroni

No podem donar més detatx

Els nostres pobles estan acostumacs (a la festa)

Canal 9

Salut i força als artistes del Bar!
Sergi Torró,
Festes de Moros Ontinyent 2006

Tertúlia




Fem tertúlia

per parlar, com no, de paraula.

Escampades o arreglades

entre silenci i silenci,

fumant-se una bona copa i bevent-se un puro,

no és important l’ordre de les paraules.

Seran textos d’un altre,

en prosa o en vers,

en veu alta o en veu baixa,

a pressa i corrents com els conills

o a poc a poc com les gallines.

Com és una conversa,

és important la comunicació

i gaudir de l’eloqüència

dels uns

i de les impertinències

dels altres.

Sempre expressant-se per paraules.

Arribat el moment

ens podreu fer una moció, de mesura

perquè no és el nostre estil la censura,

si més no la tertúlia literària.

Si es talla el rotllo

pots badallar

rotar

i fins i tot parlar

de futbol.

Entendrem tots el perquè

quan al proper divendres

no tornes.

Aquest és el teu espai

per parlar, per escrit

de les paraules.