diumenge, 27 de maig del 2012

rellegir-me



De tant de rellegir-me
se'm fan estranyes
les paraules.
Els versos, encara
dispersos,
semblen d'un altre.
Amb el paperet del sucre
senyale el vers
on m'he quedat
bocabadat, amb boca d'altre,
i entre dents recite
mots de cotofluix
vergonyes molles
que em colpixen
com si foren teues.

Per desintoxicar-me
repasse la simfonia
per un estat de coma
d'En Ramon, d'un altre.


  per Pep Alfonso

dilluns, 21 de maig del 2012

Presentació d'ENVERS, per Ximo Urenya


Allò que fem els presentadors d’un llibre, crítics al cap i a la fi, no és fàcil. Sovint ens entestem a classificar, a jutjar, a qualificar, a ordenar les idees i els estils, sense adonar-se, i ací està la dificultat, que cada escriptor és un món en ell mateix, que cada obra és única, i impossible d’identificar com a filla d’una tendència determinada. No valen les classificacions genèriques. La de Pep Alfonso és una poesia també única, filla de l’experiència personal, és a dir, és la poesia fruit de la reflexió del món i de la vida. No és la poesia del que juga amb la novetat, el risc, la recerca. La poesia que tenim a les mans, despulla en forma de versos lliures la seua interioritat i les seues vivències quotidianes. 
 
Manel Alonso, Pep Alfonso i Ximo Urenya. Foto: J.V. Nadal


Deia fa molt poc Salvador Jàfer admirat poeta de Ràfol de Salem, mentor de tants poetes i també de Pep Alfonso que ‘aquells pensaments que no s’escriuen es perden per sempre’. El poeta, Pep Alfonso, escriu els seus pensaments en forma d’ “amanida de paraules adobada amb mesura, sal, oli, vinagre i un poquet de pebre”, com diu ell mateix en un dels seus poemes. És ara el seu ofici, alçar acta dels seus desficis quotidians, de les seues cabòries, dels seus pensaments íntims i fer-nos-els conèixer a través del llibret que ara tenim a les mans, i els que esperem que vindran després. Ell ha anat destriant el gra de la palla, una miqueta de llum d’entre tantes ombres, el trellat d’entre tant de caos. Ha tret al carrer, a la llum el que era la seua intimitat. I ha pretès que les seues paraules siguen unes voltes bàlsam que sane les nostres ferides, o excitació per moure’ns a l’acció quan les circumstàncies ens tenen immobilitzats. Els seus versos ens criden a l’ordre i al desordre, viatgen entre el planer camí de l’ortodòxia i recorren a voltes l’abrupte sender de la subversió.
Públic assistent a la presentació d'ENVERS. Foto: J.V. Nadal

Per a mi la lectura dels seus versos ha estat com una conversa d’amic a sota l’ombra també amable d’un garrofer centenari, una conversa que va des de la divinal transcendència a la delícia prosaica de la carn i la figa d’agost. Així, a dosis menudes, ara un pessiguet de sal a sobre d’una rosca untada lleument amb oli cru, ara un tastet de mel de romer amb canyella. I als seus versos m’he trobat amb la corda que sovint ens cal per agafar-nos, la càlida mà per estrènyer-la, el cos obert per abarçar-se. He trobat veritats com a punys i veritats com a mans obertes. He observat al llarg i ample del poemari “paraules càlides”, “cremades”, “dolces”, “amargues”, “dubtoses”, “suaus”, “contudents”, “paraules llàgrima”, “paraules sense mesura”, “paraules de boscos incendiats”, “juganeres”, “grans paraules” i “petites paraules” i també “paraules buides”.
Jesús Barranco de Gent del Desert recita "Babilònia". Foto: J.V. Nadal

Perquè ha abocat a les pàgines del seu llibre aquella força necessària que ha aconseguit fer sublim qualsevol història per aparentment vulgar que ens puga semblar. Els seus versos, escrits com a un exercici necessari d’autoestima, són d’ell i de ningú més, són el fruit únic i irrepetible d’una experiència personal intransferible. Després, que al lector li arriben a interessar ja és una altra cosa ben diferent, però hem de saber que ja no seran pròpiament els versos del poeta, seran ja del lector i seran uns altres versos, que ens evocaran unes altres situacions vitals diferents.
Almudena Rodríguez, performance, i Mara Vicent recita "Divina". Foto: J.V. Nadal

Al llarg del text s’intueix una certa tendència de l’autor a fixar-se en la imatge, enfoca amb insistència l’objectiu de la seua mirada escrutadora i ajusta el diafragma per captar amb nitidesa els petits detalls visuals i espirituals de la realitat que l’envolta, detalls que a la majoria dels mortals ens passen inadvertits. S’havia de notar, clar, la seua professió de fotògraf. Crec que Pep Alfonso ha d’haver deixat de banda aquella falsa màxima que diu que una imatge val més que mil paraules, i que ha comprovat finalment que unes poques paraules dites en el moment just i en la mesura justa, difícilment es poden substituir per mil fotografies. Però la seua afecció al món de la fotografia ben cert que li ha servit d’ajuda per a veure el món que ens envolta com a una imatge, la imatge màgica traduïda màgicament en forma de paraules, en poesia: als seus poemes ens trobem sovint frases i paraules que així ho testifiquen. Ens diu en un moment que la imatge està “retocada amb foc, decolorada pel sol, plastificada”, en un altre lloc invita al lector a contemplar una imatge que és una fotografia fixa, “una habitació deserta/ verge i tendra de mots a les parets”, el color negre ens el presenta amb matisos, ara “negre fosc”, ara “negre plom” ara negre clar”. Només a un fotògraf se li ocorreria fer “un retrat de la memòria”, o veure un “clar cercle d’obscuritat perduda”, o mirar “el rellotge de paret/ aquell que encara penja a cal iaio/ aquell que sol reconec gràficament de paraula i blanc i negre”. Fixeu-vos com adverteix amb mirada de fotògraf que la memòria li furta el color original dels objectes de la seua infància i que ara evoca només en forma de grisos, de blanc i de negre.
Signant ENVERS. Foto: J.V. Nadal

El poemari porta per títol “Envers” com hauria pogut portar el d’Imatges, perquè cada poema és una imatge d’una fotografia fixa d’un moment determinat de la vida quotidiana de l’autor. Una imatge que ha conservat en la retina dels seus ulls i que després de descodificar-les las ha transcrit en forma de paraules, de poemes. Els seus poemes són el resultat elaborat de cada instant arrancat a l’esdevenir de les coses que passen a prop del poeta: un dia especialment clar, una conversa comunitària, un esglai, o el mal averany d’un gat negre que travessa el carrer.

Tot allò que passa al seu entorn li diu alguna escolteta a la seua oïda, tot li mereix la seua atenció, tot li mereix un respecte. I és per això que advertim que l’autor té un gran respecte envers totes les altres persones, envers les seues creences, envers les seues cultures diferents, les opinions, les idees, les actituds. El poeta se sap víctima entre les víctimes, se sent feliç entre els feliços, plora les llàgrimes alienes, riu els riures de la comunitat. Al poeta no li crema els peus la dissortada pàtria, no li agradaria allunyar-se nord enllà, perquè ha decidit compartir dolors, tristors, intoleràncies. I també alegries, ritus comunitaris, festes i amistats.   

Els seus 40 poemes ordenats per l’ordre de l’alfabet us han d’interessar, a mi m’han interessat, perquè estan escrits apassionadament, és a dir són de veritat, són el retrat fidel, sense retocs innecessaris, del seu autor, perquè són els breus discursos que hem compartit, que potser haureu compartit alguna que altra vegada al voltant d’una taula, però ara s’ha fet síntesi poètica, somni, cançó, oració i renec, canyamel i salnitre, prec i  apel·lació, abraçada tendra d’amic.

Acabaré amb un vers d’un poema musicat pel grup musical d’un poble de Lleida que es diu “Envers”, com el nom de la criatura de Pep Alfonso. Diu així el vers: “... mentre el món es perd,/ adormit a la platja,/ jo somnio.” És Pep Alfonso qui somnia.
                                                       
Ximo Urenya Montés,
presentació ENVERS el 18 de maig de 2012



dissabte, 19 de maig del 2012

Gràcies, gràcies, gràcies... ENVERS


Moltes gràcies a tots i a totes pel vostre recolzament en un dia tant important per a mi.




Agrair en primer lloc a Editorial Germania Comunicació en la persona de Manel Alonso (amic i escriptor) i de Antoni Martínez que han confiat en els meus versos dispersos. Després a Ximo Urenya Montés que ha desgranat, més enllà del que jo mateix pugués imaginar, ENVERS. També a Mara Vicent Palmí i a Jesús Barranco Gonzàlez per recitar tant magníficament el meus versos. I a la improvissació de Almudena Rodríguez Tortajada que va acompanyar amb els seus moviments el recitat de Mara, una pinzellada de performance lliure per acompanyar el ritme del vers lliure. També agrair als companys poetes que em van acompanyar en aquesta iniciació: Josep Manel Vidal, Miquel Català. Xelo IProu, Lorena Cayuela (@ATENACAMBODIA), Josep Sanchis i Carbonell, i a Angel SinnerofthePrady. També als narradors: Ramón Cerdá Sanjuán (que a més a més a fet aquest vídeo), a Santiago Sanchis Mullor (amic, periodista i escriptor) i a Paco Company. I a l'amic Sergi Gómez que també és un lletraferit, encara per editar en algunes facetes com la de poeta.

A la família Alfonso des dels pares, passant pels germans i cunyat, neboda i els tios i cosins tant nombrosos que els Alfonso tenen (als que van poder i als que van voler i no van poder). A l'altra part de la família, Díaz. Les meues arrels castellanes, albacetenyes, que en la representació de mon tio Jose Angel en vam fer el millor present de la nit. Em va fer plorar ja que vindre des de Canaries a posta per a la presentació era un gest que no me'l podia imaginar mai de la vida, GRACIES. La família Pascual i Revert, la família que de malnom li diem política, que van estar presents en tot moment.

Als amics i amigues de tants llocs pels quals he passat: els júniors, la parròquia, el Casal Jaume I de la Vall d'Albaida, el nou Club de Lectura d'Ontinyent, els amics del Desert de les Paraules en especial a Mercé i Toni, als amics compartits amb el Sergi Torró i el Jesús Barranco al Desert i altres garitos de la nit ontinyentina, les danses, ... la feina que van vindre tots (estaria a la lletra xicoteta del contracte? segur que no, però fa que pensar). Les amigues de la meua dona Rosana que són des de fa molt de temps amigues meues també. Els companys i companyes de feina de Rosana, alguns van ser companys meus també en el meu perible laboral per Ontinet. I molts més que em deixe perquè nombrar-los a tots seria impossible sobre tot perquè arriba un moment de la presentació que no veig qui està entre el públic. En especial als amics i amigues de la "cuadrilla" (no patiu que no som de cap penya taurina ni semblants), els de tota la vida i els seus fills i filles que estaven presents i ben presents corrents i jugant per la Biblioteca i els seus voltants. Ah! i amics del meu germà que també ho són meus, gràcies Edu!!!!

També mencionar especialment a Natxo Úbeda, el bibliotecari i la seua companya (que no recorde el nom) per la seua dedicació i paciència durant aquests dies. I sobre tot el divendres ja que els més menuts no van deixar tranquils els llibres de la ja tancada Biblioteca. Natxo, són el futur d'aquells lectors compulsius que estem al Club de Lectura.

Ja vaig dir que si tenia que agrair a tots i a totes els presents es faria etern. Bé a mi m'han dit sempre que ser agrait és de ben parit.

Gràcies, gràcies, gràcies...
Pep Alfonso

PS. Segur que m'he deixat algú però que hi ha que fer. També una menció molt especial a la gent de l'IEVA que tenia una conferencia sobre la llibertat d'expressió amb el director de l'associació de periodistes del país valencià, Ximo Clemente. No van poder vindre a la presentació però van tindre la brillant idea de compartir taula per sopar a Escuela de Calor (gràcies també a Javi Ferrero per la seua atenció). Pep Albinyana va tindre una brillant idea en proposar un sopar conjunt. Agrair en el mateix sentit a Miquel Àngel Murcia, organitzador de l'acte de l'IEVA, que va patir la conjunció d'actes.


dilluns, 14 de maig del 2012

ENVERS, camí de lletres



El poeta d’Ontinyent Josep Antoni Alfonso ha publicat un nou llibre de poesia, Envers, en el que des de l’humor, la reflexió i el joc reflectit en el propi títol i fins i tot en la pròpia estructura del llibre ens parla dels temes que el mouen a escriure. Una paraula li pot servir a Alfonso per a oferir-nos tota una reflexió filosòfica o crear una postura ètica o estètica en un llibre de poesia amb l'aparença d'un diccionari.



P.- Perquè has triat com a títol del llibre Envers?
R.-Perquè està escrit envers i en vers. En vers és una cosa òbvia, crec. I el fet d’estar escrit envers potser ho podem entendre des de la perspectiva de la mort, malgrat ser un tema que no toque al poemari. Fins que no arribem al punt i final sempre estarem escrivint envers l’últim llibre o l’últim vers de la nostra vida, com vullgues dir-li.

També és una pinzellada d’humor, que sí és un tema recurrent al poemari, ja que costa pronunciar junta la paraula quan el cos et demana pronunciar-la per separat.

Per mi sempre estem envers, fins i tot el dia del punt i final, ja que a la vida caminem per una roda malgrat semblar que caminem per una línia recta. Per mi és una idea vella, com allò de la terra plana, això que arriba un moment donat on la nostra vida es talla i prou. No està clar. Si la paraula no es crea ni es destrueix doncs sempre estem envers i la Poesia continua sempre.


P.- Què et mou a escriure poesia?

R.-Podria dir que la necessitat però després de vorer com escrivia l’Estellés no sóc tant atrevit. Això si que era necessitat d’abocar paraules i més paraules... Jo escric per reflexionar. Per buscar al meu desert. Sí, al desert de les paraules. Hi ha voltes que la gent m’ha preguntat com m’agrada tant aquesta imatge si desert significa sec, eixut i sense vida. Us recomane llegir una plaquette del Jàfer que es diu El Desert i entendreu perquè escric des del meu desert de les paraules. Això pel que fa al fet d’escriure.

I perquè poesia i no novel·la? Doncs perquè crec que la meua vocació no és contar històries. Més bé vull detindrem a certs punts de les històries, pròpies i d’altres, i subratllar coses que recullen els meus sentiments i reflexions més íntimes.

Bé, també és “culpa” del Lluís Roda que va ser mestre meu en tercer de BUP i ens va fer escriure poesia, entre altres coses. De Lluís vaig aprendre la passió per ensenyar i, per tancar el cercle, aprendre. I això és en definitiva el fonament de la màgia inicial de la paraula, transmetre per ensenyar i aprendre i continuar amb el cercle... ensenyar i aprendre.


P.- A l’hora d’estructurar el llibre t’has decidit per donar-li la forma d’un diccionari a l’estil de diccionari per a ociosos  de Joan Fuster, perquè? Quina era la teua pretensió quan et vas decidir a fer-ho?

R.-El Diccionari per a ociosos del Fuster és un llibre divertit. Almenys el recorde així de quan el vaig llegir a l’Institut. Però no crec que en aquest cas vaja més enllà i condicione, encara que fos subliminalment, l’estructuració d’aquest poemari. Més bé és un condicionant extern allò del diccionari. De fet no m’agraden els títols llargs. I conforme anava nomenant els poemes anava intuint una mena de diccionari intern, desèrtic si més no, que prenia forma poc a poc davant meu. De fet el primer títol del poemari era Diccionari envers de la paraula. Però com t’he dit no m’agraden els títols llargs. Cal tindre em compte que malgrat tindre 43 anys aquest és un poemari jove, és el primer en ser publicat. Està escrit entre el 2005 i el 2008. Té moltes revisions, sí. Però està escrit fa molt de temps. El que estic escrivint ara no té molt a veure, crec. Fins i tot hi ha algun que altre títol llarg o no tan curt.


P.- És un fet  premeditat que tots els poemes que conformen el llibre estiguen escrits en vers lliure o en prosa poètica?

R.-És la llibertat de moviment en fase aguda. He fet sonets, dos o tres, dins de l’estructura de mètrica i ritme “tradicionals”. Però em sembla que l’estructura es menja les imatges que vull expressar. La meua educació acadèmica ha estat gràfica. A l’Escola d’Arts i Oficis de València vaig estudiar fotografia artística i sempre he vist primer les imatges que després volque al paper. No sóc amic de la descripció o de la recreació ambiental. El que necessite contar són les imatges que m’inunden i amb la fotografia sempre m’he quedat curt. El vers lliure sempre m’ha donat això, la llibertat en paraules. Paraules pintades sobre les llibretes de publicitat reconvertides per anotar idees. Sempre porte una al damunt. Si no és necessari no m’agrada escriure sobre tovalloles de paper. I la prosa poètica ja és la llibertat al quadrat, deixar caure les paraules sobre el llenç i imaginar per un moment que sóc un pintor de versos, dispersos, sense mirar pèl.


P.-Quin és el paper de la ironia, de la sàtira, de l’humor i fins i tot de l’absurd en aquest llibre?

R.-Sobre tot de l’absurd. No crec que jo siga un bon humorista o conta acudits. Si preguntes als amics i a la família estaran d’acord amb mi. Però crec que la vida, o millor La Vida, està plena de situacions absurdes que volem autojustificar-nos. I això és un detonant que moltes voltes em fa agarrar el bolígraf i anotar idees. Encara que moltes voltes inconnexes. Jo pense que el pensament de la persona no és lineal com s’emprenyem a raonar-nos. És totalment caòtic i absurd. El que dóna pas a situacions poètiques. Bé, si la meua dóna estigués ací diria que això i també és que sóc un tocacollons, irònic... i més i més.

P.- Tinc la sensació que alguns poemes d’Envers són com petites joguines verbals que disfressen artefactes plens d’idees, tu que en penses?

R.-Com t’he dit abans jo crec que pinte paraules i no escric versos però com el fet d’escriure és més evident que el de pintar el que podem dir es que m’agraden molt els dobles, triples... sentits de les paraules. Escriure entre línies és màgic. I llegir entre línies crec que és una obligació de qualsevol lector de poesia. Jo crec que el lector que a priori es frustra llegint poesia i pensa que no ho enten és perquè s’ofusca en allò de “què vol dir el poeta”. Potser, com a artesà de les paraules que eres, no t’agradarà el que vaig a dir-te. A l’autor que el bombin, una volta el llibre publicat, clar. El lector és, o millor dit, cal que siga un bon llegidor entre línies. I totalment autònom. Un detectiu de les paraules amb segones i terceres intencions. O fins i tot un xiquet que trau les conclusions més inversemblants de les còmiques situacions dels adults. Sí, m’agrada allò d’ajudar amb una xarxa de símbols, o joguines si vols, que et conviden a aprofitar-te’n de les paraules.


P.-De quins autors et sents com a poeta deutor?

R.-De molts autors del vers i del no vers. De fora del nostre àmbit lingüístic m’han impactat autors, però sobre tot llibres, com per exemple el Libro del Desasosiego de Pessoa, Les flors del mal de Baudeliere, Bronwyn de Juan Eduardo Cirlot, Nanas de la cebolla de Miguel Hernández, Cartes a un jove poeta de Rainer Maria Rilke, una antologia de poesia francesa on vaig descobrir Paul Éluard, ... i uns quants més. Ah! I Niebla de Unamuno i Pedro Páramo de Juan Rulfo.

Després dins de la nostra casa començant pel Llibre de meravelles de l’Estellés, Amb vidres a la sangdel Martí i Pol, Teoria dels cossos del Ferrater, Diccionari per a ociosos del Fuster i uns quants més de contemporanis que no diré per no deixar-me cap amic fora. És que a la tertúlia del Desert de les Paraules hem portat molta gent que pense ha enverinat d’alguna forma el meu vers. Si hi ha autors com a tal que em puc considerar deutor de l’obra en general em quedaria amb dos: Lluís Roda i Salvador Jàfer.


Publicada al blog d’Editorial Germania






dimecres, 9 de maig del 2012

10a avís als beduïns del desert de les paraules


Què farem quan s’acabe el món? Segons els experts, desexperts desexperats, en profecies i altres ciències, en desembre de 2012 el nostre globus es punxarà per un punt concret, però per determinar (per a ciència exacta amb les mates hi ha prou), del seu perímetre. Segons sembla l’espectacle serà el divendres 21 però l’hora, açò no són matemàtiques malgrat que mate molt, no la saben.

Comencem a fer l’amor sense mirar pel? És el plaer del cos qui ens alimenta o les paraules o les paraules són l’aliment? El plaer de les paraules és més intens i perllongat. Doncs fer l’amor és recitar uns versos qualsevol mentre escriure els mateixos versos significa mantenir, subjecte a un racó de l’eternitat, eixe esclat de goig intern. En ejectar un bon poema, fins i tot si reescriu a mort, l’orgasme es manté en l’aire girant dins l’ànima eternament. Sobreviu a la teua ànsia en deixar-te perdre per l’entrevers avall. Com els efluvis orgasramàtics del teu plaer metafòric.

La resposta està a final de vers, de l’últim vers. El poema sempre conclou amb un final i punt. I l’orgasme, amb rima o sense, esdevé l’últim dels plaers mullats d’aquest camí de lletres. Que l’esclat del teu globus orgasgramàtic s’escampe al damunt del màxim de lectors possibles. Cadascú, o cadascuna, ja es torcarà les paraules, humides o no, que considere impertinents.



  

divendres, 4 de maig del 2012

Passege per Estellés


Passege per Estellés
amb pas irregular
i vers lliure.
Al final de vers, pare.
M'agrada seure a l'ombra
a recer del sol intens
en el segon banc a la dreta.
L'ombra de taronger bord
és fresca. La metàfora m'estreny
com dos amants com nosaltres
que llegim les Meravelles
i busquem entre versos
els nostres desitjos.

Un entre tants que reciten
i canten
un entre tants que rimen
i estimen
desig de poble
desig d'interior
ventada de la Vall Blanca
vent que arrossega
con una rosella novella
d'ametller
de cirerer
d'albercoquer.
Flors perdudes en batalles
no viscudes, perdudes
com el fruit d'aquest taronger
bord i decolorat, novell.

Jo no he passat la guerra
ni tampoc la postguerra
com el jove Estellés.
Jo he passat les rebaixes
de la transició, poc transitada
i la decepció de la democràcia
d'aquest poble poc sobirà.
Som com una verge
desvirgada, com una llibertat
obligada a ser papallona
d'al·literacions i corrupcions
i gangrenes i pol·lucions
de polígons desèrtics.

No hi ha cap dubte
els dos bàndols hem perdut
l'oportunitat de guanyar
una guerra reescrita al llibre
de Meravelles. Estellés
ens perdone. Malgrat tot
assumiràs la veu del teu poble
amb tots els versos dispersos
que hi ha al teu desert interior.

M'alce i passege per Estellés.
Sóc conscient del fet, distret.
Estellés no és un carrer
una plaça o un parc del teu poble.


Foto i text: Pep Alfonso