diumenge, 26 d’octubre de 2014

caminants sense dia

La nit és un recer d'humanitat solitària on el silenci fermenta per maurar el nèctar de la primera persona del singular. Aquell jo que tu pronuncies en veu baixa, cap endins de l'ànima, i esdevé ressò de la darrera maceració d'un mateix. Al cap i a la fi no hi ha silenci més intens que la fosca llum de la nit, inexistent encara al pensament. Únic encara al sender que travessa el desert de les paraules.

Tot silenci a la foscor de la nit és senzill d'entendre en contemplar la son d'un infant de mamella assadollat de present, sense pensar en un futur inexistent, desconegut, innecessari a la llum del seu dormir. Encara sense màcula al insomni del seu refugi, de la seua vida sense nit i dia. No hi ha trànsit al desert de les seues paraules i llau encara aliè a l'escalfor de l'arena, embolicat al caliu del bressol. La llar és un somni que encara no alimenta la nit.

Els beduïns de la quimera nocturna som caminants sense dia. Salut i benaurança als habitants del desert de les paraules.