divendres, 14 de desembre del 2007

la Vall d'Albaida vol TV3!!!

CONTRA EL TANCAMENT DE LES EMISSIONS

CONTRA LA CENSURA DEL PP

divendres 14 de desembre

20:00h plaça major d'Ontinyent


I després

Degut a la concentració per TV3, que està prevista per al divendres 14 a les 20:00h a la plaça de l'Ajuntament d'Ontinyent, la presentació del llibre de Sergi Torro "Visions Provisionals" prevista per al divendres 14 passa de les 20:00h a les 21:30h amb un sopar/tertúlia, i després la presentació per tant serà cap a les 23:30h.




dimarts, 27 de novembre del 2007

“Definicions no definitives i al·lucinacions lúcides” al poemari de Sergi Torró



Al fons Esteve Fa i en darrer pla a l’escenari,
d'esquena Vicent, Sergi de perfil i Jesús darrere


La presentació del poemari “Visions Provisionals” del poeta d’Ontinyent Sergi Torró va estar a càrrec del seu amic i company Jesús Baranco. El marc incomparable del restaurant “La Rata Cellarda” de Benaixama va ser triat en esta ocasió per a la posada en escena. A aquesta casa ,que encara ens recorda un vell mas de llaurador, els amfitrions Carles i Cristina han creat un espai gatronòmic-cultural interessant. El Desert de la Paraula es va traslladar per a acompanyar als amics Sergi i Jesús en una jornada poètica irrepetible per molt que n’escriguem. La festa va començar amb la música jazz-pop del grup d’Esteve Fa.

El músic de Cocentaina estava ben acompanyat, com ell mateix va explicar en presentar els músics. “Estem representats des de la Mariola al Montgó. Som de Bocairent, Muro, Cocentaina i Dénia”. Mentre Carles, l’anfitrió del local, llevava un barril de cervesa de l’escenari que era realment el magatzem del restaurant. L'espera no es va fer llarga, ni avorrida. Els presents sabien on anàvem.

El jazz i la cervesa van obrir l’acte i, després de sopar, ja prop de les 12 de la nit, va començar Jesús la seua introducció del poemari i de les seues intimitats d'amic del poeta. La introducció, que per a uns va ser llarga, per a mi el que realment va ser és franca. D’amic a amic, des del cor Jesús va desgranar les vivències amb el seu amic Sergi i el poemari. De la també “visió provisional” que va fer Jesús en va llegir alguns versos qualificant-los de “definicions no definitives i al·lucinacions lúcides amb un llenguatge cínic (de l’escola de Diògenes)”, malgrat no ser el llenguatge el que més li ha sorprés del poemari.

El poeta va subscriure “tot el que ha dit Jesús” i va parafrasejar al columnista F. M. Àlvaro, explicant què “no tenim l’obligació de llegir allò políticament correcte sinó allò literàriament correcte”, i va llegir “el breu poema” Sant Dimoni, de la pàgina 49 del poemari amb els versos del qual acabarem.

Sant Dimoni,
digues, que ella
ara
és una altra?

Jo m'he enamorat d'una altra

I jo sóc un altre
I demà seré un altre

Sant Dimoni,
digues,
quan m'enamoraré de mi?

És obligatori sortir-ne
No es veu el Cel
des de l'Infern, Sant Dimoni

Digues...

dissabte, 24 de novembre del 2007

CATALÀ A EUROPA, CAMPANYA D'EUROTRIBUNE





A la xarxa s'ha iniciat una campanya per a demanar al Ministeri
d'Afers Exteriors espanyol que incloga el català, l'euskara i el
gallec al Tractat Europeu que es discutirà les properes setmanes, així
com, també, que estes llengües siguen incorporades de ple dret a la
llista d'idiomes oficials de la Unió Europea.

Des d'aquest enllaç podeu omplir la sol·licitud i enviar-la. Només
és un minut:

http://www.eurotribune.eu/popups/campanya.asp?idioma_activo=1

Un estracte de la Carta:

Excel·lentíssim Sr. Ministre Moratinos, Il·lustríssim Sr. Don Alberto Navarro,


Com ciutadà europeu resident a l'Estat espanyol i catalanoparlant, us escric a propòsit de la presència del meu idioma i de la resta de les anomenades 'llengües cooficials espanyoles' en el nou Tractat de Reforma que substituirà a la malaguanyada Constitució Europea. Felicitant-vos per endavant per la tasca que varen fer en el seu moment en la presentació del Memoràndum lingüístic en que es demanava a les institucions europees l'acceptació de les llengües oficials que hi ha a l'Estat, tant en les seves comunicacions escrites amb les institucions i òrgans consultius, així com amb el Síndic de Greuges Europeu, voldria demanar-vos que aprofitant aquest debat s'inclogui el català, l'èuscar i el gallec en el futur Tractat.

...

Entra a la web d'EuroTribune i ompli el formulari.

divendres, 23 de novembre del 2007

PEP GIMENO “BOTIFARRA” Si em pose a cantar cançons (Cambra Records, 2006)



VELL I NOVELL

Continuarem comentant, com féiem la setmana passada, les darreres produccions discogràfiques d’alguns dels artistes que ens visitaran pel Festivern. Ara que, lamentablement, els meravellosos L’Ham de Foc han caigut del cartell (si els rumors que corren són certs, per manca de pressupost) la quota dedicada al folk valencià queda pràcticament reduïda a la presència del cantador xativí Pep Gimeno “Botifarra”, de quaranta-cinc anys, el qual centrarà el seu concert, se suposa, en el repertori del seu recent i primer disc “Si em pose a cantar cançons”, editat l’estiu passat.

No és aquest, però, precisament un disc de debut. Els qui tenim afecció per la música tradicional del nostre país, coneixíem ja l’admirable veu d’en Botifarra per la seua participació en diversos gravacions, de meitat dels 90 fins ara, i per la seua ingent col·laboració amb grups de danses (Xàtiva, Canals, Alcoi, Llosa de Ranes, Ròtova, Cocentaina, Alzira, Carlet i també el d’Ontinyent) i grups de folk (Grup Sarau, Xirimiters de Castelló de la Ribera, Ball a Banda, Nèstor Mont...).

Precisament aquest últim, Nèstor Mont, guitarrista i cantautor sorgit d’aquell viver de músics fabulosos en què s’ha convertit Algemesí els últims anys, és el productor del disc, responsable d’uns arranjaments elegants, fantàstics, totalment adequats a l’estil tel·lúric de Botifarra però, alhora, innovadors. Hi ha la participació de músics d’òrbita rondallística, però sense l’encarcarament habitual en aquest tipus de conjunt. Fins i tot, en un moment donat, Mont es permet un solo elèctric, amb efecte d’eco, sense desentonar gens ni mica. No hi ha, això sí, cap element de fusió; tot s’emmarca en els límits estrictes de la música tradicional valenciana més autèntica: jotes, fandangos, algun romanç (ple, per cert, d’ironia irreverent), un cant de batre...

I és això, en definitiva, el que resulta interessant d’aquest bonic disc: la trobada entre el cantador i el productor, dos artistes de cap a peus, arrelats en una tradició que el segle semblava disposat a esborrar i que ells fan reviscolar. Aquesta trobada inicia el camí correcte que ha d’acabar amb una altra, decisiva, amb el públic. Ho explica molt millor el text (modèlic, replet de clarividència i coneixement) que acompanya els crèdits de l’àlbum, a càrrec de Josep Vicent Frenchina. També subscric, en la seua integritat, un article de Toni Cucarella, penjat l’estiu passat al seu bloc, a propòsit del concert que Botifarra va oferir en el marc de la Fira de Xàtiva, subratllant la dignitat que aquest fet retornava a uns actes durant anys i anys monopolitzats per cantants insubstancials, coents i/o alienants.

Del disc, per últim, cal esmentar un parell de col·laboradors il·lustres: d’una banda, el cantant pop Feliu Ventura apareix com a lletrista a la divertida versió modernitzada de la “Jota de Xàtiva”; de l’altra, hi ha la participació en un tema del cantador Miquel Gil, qui sembla haver-se proposat establir un rècord de col·laboracions en discos d’altri. Precisament Miquel Gil i Pep Gimeno “Botifarra” van compartir escenari fa poques setmanes, a Otos, en una espècie de concert-xarrada al qual un servidor, dissortadament, no va poder assistir (les obligacions familiars, ai!).


Autor: Jesús Barranco
Publicat a la revista Crònica número 619

MARCEL CASELLAS I LA PRINCIPAL DE LA NIT SO INSISTENT 2: El Cremallera de Núria (Discmedi, 2006)



ELS BALLS DE L’AQUELARRE

Per poc interés que un hom haja posat al panorama musical dels darrers vint anys, no li haurà passat desapercebut, si no ha becat, el nom de Marcel Casellas, un dels músics més actius del folk català, estil genèric que fusiona desacomplexadament amb sonoritats modernes, des del jazz al rock passant per la rumba o l’electrònica.

La trajectòria d’aquest original contrabaixista i tubista comença a finals dels 70 com a alumne avantatjat de la impressionant nòmina de músics de l’ona laietana (jazz rock amb arrels) reconvertits en folkies. Així el trobem, per exemple, formant part de L’Harmònica Brava en un disc de 1980, Lo poder del cant, avui amb categoria de clàssic. Més tard el veurem integrat en bandes importants com Orquestrina Galana o Quintet Fibonacci. Als 90 lidera el seu propi projecte, Casellas Sextet Folk, amb qui realitza àlbums excepcionals com Transardània, El neomodernista o Eròtic-Giust, a més de col·laborar en formacions com Punt de Trobada i de dirigir l’orquestra del programa televisiu Bojos pel ball. Ha tocat i produït junt a cantautors tan solvents com Joan Isaac, Marina Rossell, Miquel Pujadó i, per exemple, és l’arranjador d’un dels treballs més fins de la Cançó recent: l’obra completa de Guillem de Berguedà musicada per Titot, amb qui, per cert, també comparteix lideratge al supergrup Mesclat.

Un personatge, doncs, inquiet, capaç d’alternar tots els sons, dels més acústics fins als destinats a les pistes de ball, sense perdre mai la inspiració tradicional. Casellas reïx en la recreació de la cobla, conjunt instrumental típic de la Catalunya sardanística, i és aquest un format – tot i l’absència de la característica tenora – molt present al disc que ara ens ocupa, el segon firmat per La Principal de la Nit So Insistent (el primer fou L’envelat violeta, de 2004). Casellas dirigeix, produeix i compon (en realitat recorre sovint a temes populars, així com a retalls de poemes: de Fages de Climent, de Pere Quart, d’Estellés, d’Arderiu...), canta i toca, a més de baix i tuba, un kit de percussió que anomena “cuina catalana”, compost per pandero quadrat, espasí eivissenc, ximbomba, rigo-raga i guitarra d’ossos. Però La Principal és més encara: hi ha un ampli grup de músics (en directe reduït a sis), on destaca la nodrida representació femenina, tant en l’aspecte vocal com instrumental. A banda, les col·laboracions, algunes de luxe, com Pau Riba (qui recita uns versos en honor al darrerament molt reivindicat Francesc Pujols) o Miquel Gil (com s’ho fa aquest senyor per estar ficat en tots els projectes?).

El leit-motiv que fa de fil conductor a l’àlbum és el trajecte pirinenc del tren Cremallera de Núria, on suposadament fugen de la policia dos independentistes. El caràcter políticament incorrecte es reforça amb detalls com la inclusió de fragments en llengües com el basc o l’amazig. Del disc, trobe especialment genials el rap “No hi ha grillons” i l’ska “Caram, tornem-hi”, on tonades i cantarelles populars esdevenen d’una modernitat radical i insospitada. Considere severa la frase del crític Joaquim Vilarnau al número 29 de la revista Folc, d’aquest estiu, quan opina sobre aquest experiment de fusió que “el resultat no és del tot perfecte”. Jo no en sé tant, però per a mi el disc són 40 minuts de diversió i, alhora, d’interés musicològic. No m’estranya gens que fóra aquest el grup triat per amenitzar una festa tan peculiar com l’Aquelarre de Cervera.


Autor: Jesús Barranco
Publicat a la revista Crònica número 616

dissabte, 17 de novembre del 2007

Miquel Pujadó ens acompanya als premis Joan Baptista Basset

Miquel amb el l'Esteve, el Sergi i el Marc al finalitzar la vetllada.



Per arrodonir la festa de l'entrega dels Premis Basset a Ontinyent, el Marc ens va portar al cantautor català, Miquel Pujadó. Una joia trobar-se per segona volta a aquest cantautor que gràcies a la vertebració del País no coneix practicament ningú. Al final de l'actuació ens deia un dels assistents; "d'on ha eixit aquest!?".

El que vull compartir amb vosaltres és un poema de la seua creació que el Miquel va recitar per tots nosaltres, sense música, ja que la música és del Conrad Setó i ell actuava sol. És un poema dedicat a l'amic Ovido amb el que va compartit "bolos". Segons ens va manifestar no va poder assistir al soterrament de l'Ovidi per no tindre que aguantar a tots aquells que com diu la cançò, "Els feies nosa", però al soterrament anaven a fer-se la foto.

La cronica dels premis més tard la penjaré al blog.

Bon vers i lletra bona a tots i a totes.


ELS FEIES NOSA


Els feies nosa, Ovidi. Les medalles
que et van penjar en preveure el darrer dia
no eren per ‘tu. Era a la malaltia
a qui agraïen aquells ninots de falles
els seus serveis. La porca malaltia
que els feia netament la feina bruta.
I com somreien per dins, els fills de puta!
I quins elogis podrits d’hipocresia!

T’ho havien negat tot. Fins l’existència.
Els feia por el mirall que tu els plantaves
davant dels ulls, que reflectia baves
estimulades pel poder, la urgència
per trobar l’adequat angle del prisma
que justifica les metamorfosis,
i els senyals indelebles de les dosis
injectables d’amnèsia i de cinisme.

Van claudicar, i no t’ho perdonaven,
i parlaven de modes i d’audiència,
de gustos, de mercat, de l’experiència
del mateix públic que manipulaven...
Volgueren separar-te del teu poble
tallant circuits, parlant de tu en pretèrit,
posant entre cometes el teu “mèrit
d’haver lluitat per una causa noble”,

esgrogueint la foto, fent la història
responsable concreta de la faula,
negant-se a veure els versos, la paraula,
volar lliures pel cel, lluny de l’escòria.
No ho van entendre gens: la teva riba
era el demà. Les albes que vas veure
no les veuran ells mai. I el nostre deure
és escampar la teva cendra viva.

A tu tant se te’n fot: tu fas vacances,
balles un vals amb la Teresa, i bades
mentre uns àngels sexuats li fan mamades
a l’Estellés, que rima esgarrifances.
Però nosaltres, a la claveguera,
patim l’estúpida brutalitat del nombre,
mil formes de control, el cop d’escombra,
el tuf pudent del ventre de la fera.

Del fang estant, lluitem per la bellesa,
mirant de garbellar pols d’esperança
i de prendre les mides a l’estança
que vas recórrer amb lúcida tristesa.
Parlo en plural, en l’únic acceptable,
bastit amb soledats que, compartides,
escalfen cors però no fonen vides,
salven el JO del magma i de l’estable.

La teva mort m’ha retornat la ràbia
que creia haver perdut amb la innocència
d’uns anys plens de futur, quan la prudència
no ens va deixar sinó mudar de gàbia.
Dic ràbia i no dic odi, perquè l’odi
és terra estèril, la vida no hi germina.
La ràbia, en canvi, és úter i vagina
que crea l’embrió d’un altre codi.

Els farem nosa, Ovidi, com paparres,
com mosques colloneres. No imagines
com els farem gruar, quines espines
farem créixer a les roses dels bandarres.
Mentre no ens vulguin al càsting de la Parca,
tindrem la veu a punt ben esmolada
alçant-se contra la immensa cabronada...
Bon vent i barca nova, si hi ha barca!

Text: Miquel Pujadó
Música: Conrad Setó

divendres, 16 de novembre del 2007

Ja està cohent-se el CD de l'Homentge al poeta David Mira i Gramage



Ja està al forn el CD que la "Gent del Desert" hem produït amb la col·laboració de l'IEVA. És un dic en homenatge al poeta d’Ontinyent David Mira i Gramage. Un passeig pel Desert dels seus versos, de part d’ells clar. Fonamentalment de "On comença la Vall", "Temps Cremat", "Reflexions compartides", "Miratges" i "Desteixida memòria". Un viatge musicat amb l’ajuda dels musicòlegs del grup, el Jesús i el Marc, i la resta rasquem de quant en quant per omplir un poc. Al disc trobareu la veu dels habituals de la tertúlia, de part d’ells, com són el Jesús i el Marc que ja us he presentat i el Josep, el Vicent, el Sergi, i jo mateix, el Pep.

Tenim l’esperança que pel Nadal potser el tingam ja a la venda. Hi ha qui diu que per al Bou d’Ontinyent ara a principi de desembre. Quan estiga ja direm qualsevol cosa. Al myspace del Desert podeu anar obrint boca. Ja hem ficat les noves masteritzacions del master3, el definitiu!!!!. Ja sona millor.

Reprenem la travesia pel Desert de la Paraula després de l'estiu




Bon dia a tots i a totes,

El Desert de la Paraula comença la seua primera activitat pública del curs 2007/2008, després de les vacances d’estiu trasllandant-se a Beneixama. Reprenem la travessia pel Desert.

El divendres 23 de novembre a les 21:00 hores, aproximadament, es presentarà el nou poemari, Visions Provisionals, del company i contertuli Sergi Torró. Després tot aquell que vulga es pot quedar a sopar i a la Tertúlia del "Desert de la Paraula". El bar on es farà l'acte és "La Rata Cellarda" (per fer reserves per al sopar cridar al 965822733) situat al carrer Sant Josep número 9 de Beneixama.

La vetllada estarà amenitzada per un grup de Jazz-Rock de Cocentaina (l’Esteve Fa). Durant la lectura de poemes també es farà una dramatització d'algunes d'ells amb l'ajuda d'un grup de companys que es dediquen al teatre.

Serà una nit poèticament inoblidable. No us la podeu perdre.

Salutacions, bon vers i barca nova,

PD. La presentació a Ontinyent del llibre Visions Provisionals també es farà al Casal a desembre. Per a tots els companys i companyes que no puguen assistir a Beneixama.

dissabte, 14 d’abril del 2007

IVÁN ALBUIXECH QUARTET Iván Albuixech Quartet (Autoedició, 2006)






ACÍ ES FA JAZZ

Deu fer uns vuit o nou anys que va obrir a Ontinyent l’acadèmia de música Ad Libitum, que tan bona labor està fent, amb fruits perceptibles (des d’ací un salut cordial a Toni i a Lluís i a tota la seua gent). En aquells temps inicials, qui signa aquesta secció (un servidor de vostés) hi acudí durant uns mesos a seguir estudis d’harmonia amb el pianista cubà Raúl Camilo Rojas, i allí va conéixer un jove ontinyentí, molt simpàtic, Iván Albuixech, qui sovint portava restes de greix a les mans perquè treballava com a mecànic i deixava bocabadat amb el seu talent com a saxofonista. Temps després, un parell de casualitats que no vénen massa al cas, em portaren a conéixer un altre jove, aquest xativí, Pau Ortolà, professor de música a un institut de la nostra ciutat, que tocava el piano amb mestria imponent. Vaig saber més tard que s’havia produït el feliç encontre entre aquests dos individus, propiciant una relació artística estable, primer en format de gran banda junt a molts altres músics i, en acabant, en un quartet amb el qual s’han presentat regularment davant del públic en escenaris, principalment de València, també de Barcelona (i a la nostra ciutat, per exemple, a locals com Magic). I encara, temps després, augmentà la meua admiració cap a ells quan vaig saber la notícia que, estimulats per contactes amb figures del jazz al País Valencià com Francisco Blanco “Latino” o el gran Perico Sambeat, tots dos havien pres la decisió valenta d’abandonar els oficis anteriors per dedicar-se, exclusivament, a fer de músics professionals.

Per Nadal de 2005 el quartet d’Iván Albuixech, integrat a més del ja esmentat pianista també pel contrabaixista Diego de Lera i el baterista Miquel Asensio “el Roig”, van entrar a l’estudi Rockflow de l’Alcúdia per registrar sis temes en una maqueta que, finalment, van autoeditar per usar-la com a targeta de presentació i per vendre-la als concerts, tot i que també es pot adquirir en certs llocs com les botigues d’instruments musicals de la nostra localitat. Es tracta de sis composicions pròpies (quatre del mateix Albuixech, una d’Ortolà i una de De Lera), la duració total de les quals és mitja hora, que no admeten una altra etiqueta que la de jazz (en ocasions més proper a formats moderns de jazz-rock – “Controlalt”, amb solo espectacular, i “Montgó”, amb ritme funky i pedal wha amb el saxo! –, i en altres més clàssic, recollint l’herència bop – a “El gos” i “Vodka” – o, per moments, reconcentrat i pausat, com al blues “Per a Perico” o a la balada “Primera o última”.

La gravació demostra l’enorme talent dels músics que hi participen. Fan allò que els músics de jazz saben i volen fer: lliurar-se a la investigació partint de la destresa i el virtuosisme i a la recreació constant d’aquella fórmula (mixt d’africà i europeu) que es va inventar als EUA fa com un segle. Ja se sap que és aquesta una música que no gaudeix del favor del públic majoritari i que arrossega la lamentable bolla de “música per a músics”. Però, que dimonis, visca l’intel·lecte! A favor del disc hi ha també el grafisme, a càrrec de Cub Disseny, magnífic malgrat l’innecessari castellà dels crèdits.

En l’actualitat, Iván Albuixech es troba immers en nous projectes ben engrescadors: d’entrada, hi ha la imminent participació a la Setmana de Jazz de la Universitat Politècnica i al prestigiós festival de jazz del Palau de la Música de València. D’altra banda, prepara un àlbum de major durada, que es comercialitzarà. I encara hi ha més coses, els detalls de les quals no han transcendit. Continuarà.



Autor: Jesús Baranco
Publicat a la Revista Crònica número 615

divendres, 6 d’abril del 2007

Toni Espí a la pròxima tertúlia del 13 d’abril




El proper divendres 13 d’abril et convidem a gaudir de la tertúlia del Desert de la Paraula. Al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida. Ens pots trobar al parc Mestre Ferrero números 19-20 de la ciutat d'Ontinyent. L’acte començarà a les 21:00 hores.



Aquesta volta tindrem primer la presentació del llibre Reconstrucció, guanyador del 17é premi de poesia Comas i Maduell Ciutat de Tarragona i publicat recentment. El seu autor és Toni Espí nascut a Bèlgida però que viu i escriu, això ens cal supossar que la tranquilitat de la llar el porta a evocar imatges i paraules, a la ciutat de Xàtiva on és professor de Català a l’IES Dr. Lluís Simarro.


Per anar fent boca ací teniu uns versos de Reconstrucció:


El pou

Abocat al pou de les paraules

de la casa dels avis,

escolte gemecs de corda, xerrics de corriola,

retrunys de llanda i l’eco dels morts antics,

una remor d’aigua:

fregall d’espart, cresol de llanda,

fes i corbella, boix sense randa,

garbell i sària, madeix de llana,

oli d’oliva, òliba, guatla,

cossi, cudol, Muntis, la Plana...


Capbussat en el pou de les paraules

de la casa dels avis,

amerat d’una aigua adormida,

evoque un temps...




La lectura dels versos de Toni anirà acompanyada al contrabaix per Remigi Roca Fernàndez. Amic personal de l’autor, músic enamorat de la improvisació i creativitat musicals i professor de contrabaix. Després tots aquells que ho desitgeu porteu l'entrepà i soparem al Casal per donar pas, ja amb la panxa plena, a la tertúlia que la Gent del Desert on l'oralitat és una necessitat que cal recuperar per alimentar l'ànima.

Sense més pretensió que la pobra intenció de la paraula us esperem al caliu dels versos de Reconstrucció.

TOTI SOLER, "Vida secreta". (K Indústria Cultural, 2005)




ELS SECRETS D’UNA PHILIPPE JEAN-MAIRET

Probablement, molts de vosaltres, lectors, reconegueu en el nom Toti Soler simplement el d’aquell guitarrista de llarga cabellera que acompanyava l’enyorat Ovidi Montllor en pràcticament tots els seus discos i concerts. La importància i l’altura artística d’aquest capítol gens anecdòtic de la seua trajectòria – el tàndem Ovidi-Toti va ser més un duo que no un artista amb un col·laborador – eclipsa, potser en excés, la resta de la seua obra i la seua pròpia personalitat. En aquest sentit, l’ombra d’Ovidi és allargada; i caldrà observar que això és, en part, producte de la generositat de Toti, qui al moment d’inciar la relació amb l’alcoià (1969) era un músic professional de prestigi, malgrat ser set anys menor, metre l’altre era poc més que un actor que acabava de guanyar un concurs d’aficionats. Toti Soler (Jordi Soler i Galí) havia debutat el 1963 i havia gravat discos – tocant ja indiscutiblement bé – amb Els Xerracs, Brenner’s Folk o en solitari i, fins i tot, havia conegut l’èxit comercial amb el grup Pic-Nic, liderat pel “bombó” Jeanette, quan aquesta era encara una compositora de sunshine pop, tovet però digne, abans de ser convertida per la indústria en paradigma de l’”horterada”.

Així, si tan sols ateníem a la seua faceta com a acompanyant d’altri, Toti Soler és molt més que la dotzena de discos i els innombrables concerts que va fer junt a Montllor: és peça clau als tres millors àlbums de Pau Riba i el trobareu també a diverses gravacions de cantautors enormes com ara Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Joaquín Carbonell, Imanol o l’excels Léo Ferré. A més, qualsevol antologia del Toti “col·laborador”, per poc extensa que fos, hauria d’incloure peces on la seua guitarra sona junt a grans músics com Jordi Sabatés i Tete Montoliu, Raimundo Amador, Toni Xuclà, Pascal Comelade... (lamentablement, les seues col·laboracions amb el bluesman Taj Mahal o amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears no tenen plasmació discogràfica).

Però és que, a més, resulta que Toti Soler és, sobretot, autor d’una discografia en solitari (o com a líder), que consta d’una vintena de treballs (si hi comptem un parell de bandes sonores) on desenvolupa algunes de les idees genials que la música contemporània ha donat al nostre país: hi ha cançó i molta poesia (ací i allà, però en especial a Liebeslied, obra mestra de 1972 – afortunadament son pare el va obligar a enregistrar aquest repertori de joventut quan ell ja estava ficat en altres experiments –); hi ha jazz-rock (amb el grup Om va deixar, el 1971, moments propers al desenfrenament del free; a Desdesig, el 1975, acompanyat de l’Orquestra Mirasol, barrejà jazz i sonoritat mediterrània, allò que algú – Gato Pérez, sembla – batejà com “ona laietana”; a Supernova, disc gravat a Alemanya el 1988 quan ací no es recordaven d’ell, es presentà liderant un supergrup...); hi ha l’experiment reeixit de fusió del flamenc amb el llenguatge del jazz i el rock (no puc comprendre per què ningú dels anomenats nuevos flamencos pareix conéixer i reconéixer el caràcter pioner i genial de discos dels 70 com El gat blanc, Laia o Lonely fire; ningú més havia fet això abans!); hi ha, als àlbums dels anys 90, una espècie de retorn a la música clàssica en què es va formar; hi ha l’apadrinament de valors més joves com els guitarristes Feliu Gasull o Pedro Javier González; hi ha la participació d’actors com Ester Formosa, Jordi Jané, Cinta Massip o Carles Rabassa; hi ha versions (de Leonard Cohen, de Raimon...); hi ha folk nacional, hi ha cançons sefardites... Hi ha tot això i més. ¿Podíem esperar menys varietat en algú que té com a màxims referents musicals J.S. Bach, Miles Davis i Diego del Gastor?

A principis del segle XXI, Toti Soler va fixar la residència familiar al petit poble de Palau-Sator, al Baix Empordà, en un ambient envoltat de calma. Des d’aleshores ha publicat tres treballs: Vita nuova, Deu catalans i un rus (espectacle que va portar ací, a Ontinyent, l’any passat) i el que ens ocupa ara: Vida secreta, un recull de nou peces instrumentals compostes i gravades a ca seua entre 2000 i 2005 (qualificades de “transparències” a la contraportada), interpretades pràcticament només amb l’única guitarra que des de fa molts anys li agrada tocar, construïda a Suïssa pel luthier Philippe Jean-Mairet. Totes elles vessen serenitat i profunditat. El subtítol del disc, “L’ànima parla a l’ànima”, ens indica que és música que ajuda a la meditació. No hi ha cap “filigrana”, cap demostració gratuïta de virtuosisme però, en canvi, sembla impossible que algú puga executar cada nota amb tanta precisió, tanta claredat, tanta puresa. Els nou temes són, sobretot, exercicis de composició, alguns molt reeixits. Soler es llueix especialment als talls 4 (“Todos os sonhos do mundo”) i 7 (“Blau”), bellíssims. Aquest repertori està sent rodat durant el present any com a acompanyament a la recitació de poemes de Fernando Pessoa, a càrrec de Sílvia Amigó, companya sentimental del guitarrista.



Jesús Barranco,
Editat a la revista Crònica número 614

AL TALL, "Vares velles". (Picap, 2004)




M’EXALTA EL NOU I M’ENAMORA EL VELL

Comentem avui el que, de moment i fins d’ací a molt poc, és l’última producció discogràfica editada pels incombustibles Al Tall – màxima referència en la renovació del folklore valencià durant els 32 anys que estan actius –, i ho fem aprofitant l’avinentesa de l’espectacle que divendres 27 d’octubre va oferir el grup a la nostra ciutat com a introducció al IV Aplec de Gegants i Cabets.

Així, els diversos centenars de persones que vam resignar-nos a la incomoditat del vell teatre Echegaray (que la impaciència per la Sala Polivalent fa encara major) vam assistir a un magnífic concert on les cançons de Vares velles constituïren la major part del repertori, convenientment alternades amb diversos temes d’etapes anteriors, gran part dels quals tenen una dimensió extraordinària: “Tio Canya”, “Darrer diumenge d’octubre”, “Cançó de la llum”, “Cant dels maulets”... són bastant més que bones cançons. L’actuació la van obrir i tancar dos temes de la cara B de l’obra mestra Quan el mal ve d’Almansa (1979): respectivament, el bell “Bolero” d’Enric Ortega i l’antibel•licista “Per culpa”. Enmig, hi va haver temps per a sorpreses com una versió improvisada de “Perquè vull” d’Ovidi Montllor o la marxa mora “Xavier el Coixo” – única peça de la seua discografia dels anys 80 que van interpretar, original de La Xafigà de Muro – amb tota la platea en peu marcant el pas.

A més d’això, l’acte va servir per fer partícip el públic de dos notícies: la primera, la imminent edició en CD i DVD de l’espectacular concert Envit a vares que Al Tall va fer el 13 de maig a Algemesí, on passaren per l’escenari nombrosos convidats provinents del folk, del jazz i del rock (us recomane la ressenya que en va fer J.V. Frechina al seu bloc a Vilaweb); i la segona, que el grup prepara portar en directe a Xàtiva la cantata Quan el mal ve d’Almansa, amb acompanyament de banda simfònica, per commemorar els 300 anys del desastre de la guerra de Successió.

Al llarg del temps, la formació ha tingut nombrosos canvis. Això ha servit, d’una banda, per crear escola (és inevitable esmentar Miquel Gil, però també Ximo Caffarena o Josemi Sánchez, entre el millor del folk valencià actual) i, d’una altra, per polir al màxim el format actual de la banda, on cada músic és un mestre amb funció concreta i personalitat destacada: començant pel massanasser Robert Moreno “Barraqueta”, percussionista immens de recent incorporació (ja que Vicent Cortina ha deixat el grup després de vint anys col•laborant-hi); continuant pel gandià Jordi Reig, baixista i teclista a qui es veu fruir sobre l’escenari, pel melianer Xavier Ahuir, dolçainer i flautista que en certs moments toca un instrument MIDI (graciosament presentat com “pitófono”) que imita a la perfecció els timbres dels metalls, pel corberà Enric Banyuls, cantador d’escola vella, que emociona, i pel valencià Miguel Blanco, brillant sobretot en l’execució del buzuki; i acabant pels dos membres fundadors, que transmeten tota la seguretat en el rumb que fa tant de temps van traçar, el xativí Manolo Miralles, carismàtic, alternant tota classe d’instruments, i el torrentí Vicent Torrent – curiosa redundància – exercint de líder, director i compositor, i cantant cada dia millor.

Vares velles reprén la idea que Al Tall va esbossar a l’àlbum Tocs i vares (Edigsa, 1983): portar els principis de la reproposta a la màxima expressió, en imitar les maneres antigues de compondre i d’improvisar sobre una sèrie de “vares” (terme que ells mateixos es van empescar, sinònim de “mida”, com allò dels “palos” del flamenc) de la nostra música tradicional, però amb lletres originals que reflectiren la realitat social del moment actual – d’ací la cita de J.V. Foix que intitula aquest article –.

Pel que fa a la improvisació, al disc no se’n veu molta. És clar que hi ha solos, però no n’és aquest l’interés principal; entre les moltes virtuts d’Al Tall no destaca un virtuosisme especialment enlluernador, ni falta que fa. En això, improvisació sobre els esquemes tradicionals, es va aprofundir a l’espectacle Envit a vares, on cada tema anava seguit d’un reprise perquè el grup i els convidats s’hi lluïren. A Vares velles, aquest aspecte es fa visible, sobretot, en un dels tres temes del disc que no van tocar ací a Ontinyent, Romanç de la Terrània, que conté diversos solos, un del pianista de jazz Pedro Aznar.

Allò que sí es troba, i en gran dosi, a l’àlbum és, en primer lloc, composició de màxim nivell: les seguidilles “Això és Espanya” i la cavalcada “Polifonies”, amb les seues divertides lletres de crítica política i músiques excel•lents s’han guanyat un lloc en tota antologia del grup. La jota “A les teulades”, amb les estrofes per acords menors i el seu bonic missatge, i la carnestoltada de “Murgues” també estan entre les més inspirades. I, en segon lloc, hi ha investigació, i d’interés: amb els ritmes, a “Mudances a 7x8” i “Trencacames”; i, molt principalment, amb els modes o escales: a “Valset cromàtic”, hi ha un acordió joganer i sorprenent; a “Cantar”, recuperen un estil, el fandango vell, caracteritzat per l’enrevessada dificultat melòdica, en contrast amb un esquema harmònic més simple, tot i els canvis de to.

Em referiré, per últim, a una cançó del disc, també divertida: “Santa Goretti”, sorprenentment motejada de “vara rumba”. La prevenció amb què Vicent Torrent la va presentar al concert, just abans de dedicar-la a la Conferència Episcopal Espanyola (“Es diu – alguns diuen – que els gitanos des de sempre han tocat rumba...”), m’estalvien de discrepar d’un musicòleg de la seua talla gegantina. El que jo crec saber és que els gitanos, el que han tingut és el sant do de transformar la música popular de mig món a la seua particular manera, per dir-ho a pressa, oriental i plena de floridura. Evidentment, la meua objecció ve perquè no crec que se’n puga dir “rumba” fins que no es va produir la trobada d’aquests amb la moda de la música caribenya, que van barrejar amb estils tradicionals mediterranis, alguns dels quals es conreaven precisament per ací, com el garrotí. I el que trobem a l’esmentada cançó “Santa Goretti” té un aire de fusió entre pas-doble i tanguillo carnavalesc amb, certament, música balcànica. Si en volen dir “rumba”, potser això té una certa ironia, i no hi tinc cap problema.


Jesús Barranco,
Editat a la revista Crònica número 613

diumenge, 25 de març del 2007

III Festival de Poesia d'Oliva


Poefesta a la Safor

Divendres, 30 de març a les 20:00 h

Teatre Olímpia d'Oliva

http://www.poefesta.com/Festival/Festval_de_poesia.htm

Amb la intervenció dels següents poetes i poetesses:

Feliu Formosa

Ana Rossetti

Montserrat Abelló

Benjamín Prado

Lluís Roda

Elena Medel

Josep Pedrals

José Iniesta

Manuel Forcano


David Ymbernon


Intervenció musical de;

Mariona Segarra



dissabte, 24 de març del 2007

Una llum la nit del 24 d'abril perquè "Ací estem".


EL PROJECTE FESTIU: ACÍ ESTEM!

El 25 d’abril és dia laborable, dimecres cau, per tant, hem pensat a realitzar una commemoració comuna breu i de caràcter simbòlic: A les 12 de la nit del dia 24 d’abril , justament quan entrem ja en el dia 25 en el pas de dimarts a dimecres, proposem a totes les valencianes i tots els valencians que vulguen sumar-se, que pugen amunt, que s’alcen per pujar cadascú allà on desitge o li siga possible, a les muntanyes més estimades, als cims més simbòlics dels seus pobles, als terrats, als castells, a les ermites, als balcons... I durant cinc minuts, que encenguen un llum elèctric... llanternes, fanals, tubs fluorescents, el que bonament consideren.

A la manera de les antigues alimares d’avís, volem vore’ns els uns als altres, avisar-nos que ha arribat el dia simbòlic i per uns moments bategar tots com un mateix cor. Han passat tres-cents anys i, a pesar de totes les dificultats històriques que el poble del qual formem part ha patit, encara estem ací. I com tenim el futur al nostre abast, des del respecte al passat, volem afrontar eixe demà de manera alegre, com a noves lluminàries festives, fent una abraçada de llum entre gents i pobles.





Més informació en aquesta adreça; http://blocs.mesvilaweb.cat/aciestem

o als favorits d’aquest blog


La pròxima tertúlia al Desert de la Paraula, el 30 de març

El proper divendres 30 de març et convidem a gaudir de la tertúlia del Desert de la Paraula. Al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida. Ens pots trobar al parc Mestre Ferrero números 19-20 de la ciutat d'Ontinyent.


No deixes que les paraules es perguen pel desaigüe, que desapareguen amb l'oblit de l'oralitat. Aquell crit ofegat que soporta el pes de les noves tecnologies de la comunicació. Sí, com aquest blog que ...

ASSUMIRÀS la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols
et seguirà una polseguera.

Vicent Andrés Estellés

Sense més pretensió que la pobra intenció de la paraula.


Una nit de música per al record, Toni el de l'Hostal



Els valencians i valencianes no sabem el que tenim a casa. És com descobrir una estança nova a la qual tenies prohibit l’accés, i no preguntes perquè però ja saps, després de la batalla res no va ser el mateix. La pols de les velles ferides mantenia tancades les portes d’uns records que la iaia no volia recordar. El divendres passat, el vint i tres de març, al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida Toni el de l’Hostal ens va traure la pols de sobre. Ens va recordar que encara hi ha l’esperança de caminar cap al futur sense pedrers al passat i riure de nosaltres i amb nosaltres. La seua música, les seues versions, són poesia del só grotesc d’una guitarra i una veu. No t’equivoques no és lleig, és senzill, és diferent, en definitiva és creativament nostre. Si vols un consell, escolta i sentiràs. Si tens la possibilitat d’escoltar-lo en solitari o amb les Maedeus de ben segur que t’arriba.

Però vam tenir Toni per Toni o Toni al quadrat ja que ens va visitar Toni Espí, guanyador del Premi de Poesia Comas i Maudell de la Ciutat de Tarragona 2006, amb el poemari Reconstrucció. Prompte el timdrem a les tertúlies literàries del Desert de la Paraula. El va acompanyar a una de les seues versions, en aquest cas de Veles e Vents.

Va ser una nit d’aquestes inoblidables, una gran vetllada que va acabar ballant fandangos o al menys així els vaig deixar quan el meu cos no podia més. La pols torna a acumular-se a altes hores de la matinada quan el café licor amb coca-cola, allò que en diem burreta, ja no fa l’efecte desitjat.

Bona nit i barca nova.


Toni el de l'Hostal a la Guitarra i Toni Espí als poemes.


dissabte, 10 de març del 2007

La gent del Desert s'entrevista amb el poeta d'Ontinyent David Mira


La nit del dissabte 10 de març de 2007 la gent del Desert s'ha reunit amb el Poeta d'Ontinyent David Mira i Gramage. Aquest desplaçament momentani de la tertúlia del Desert de la Paraula des del Casal Jaume I de la Vall d'Albaida fins "La melonera", el mas on viu el nostra anfritió i amic Ximo Urenya, té una justificació molt clara. Voliem fer-li entrega del Disc que recull el treball music-poètic titolat "El pèndol i la terra" sobre poemes del David. Aquest treball és el resultat de l¡homenatge que li va fer la gent del Desert a David en maig de 2006 al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida.

Malauradament no hi estavem tots. Sols erem present un cincunta per cent del grup, el Vicent, el Marc i jo mateix. Sergi, Jesús i Josep no van poder assistir a aquesta reunió preparada a presses i corregudes. Però ja em acordat amb el David un sopar, no sé quan però el farem.

Li em fet entrega del master del Disc. Podeu sentir un abans del treball al espai musical que s'ha creat a la xarxa de xarxes. L'adreça és; http://www.myspace.com/gentdeldesert. També el teniu als favorits d'aquest espai web, "la gent del Desert - myspace música.

El David ens va fer entrega d'un recull inèdit de versos. Ja farem uns cèntims de versos a l'espai Poesia d'aquest BLOG.

Adéu germans de viatge, bon vers i barca nova.

Turisme i altres ismes





Marejadilla a fuerte marejada. La Kharlesg puja molt més així. Torne a contar els tronxus (moneda de Tronxer) abans de baixar a terra.

Després de sopar cervellets observant bocabadat els milers de persones passejant sota la gran pantalla que ens retransmet un nou capítol de Tom i Jerry, anem a buscar un lloc amb subministre de Flagelus Special.

La garota d’Ipanema es passeja per Tronxer. Els nens esnifen gasolina mentre altres esperen amagats l’ocasió d’enfilar-se davall d’un camió per a viatjar cap a Inòpia.

Al bar no hi trobem ningú. Tan sols un cartell que diu:

Por razones técnicas y morales se suspende

temporalmente el torneo de puñet

Mentrestant les aborígens ens demanen matrimoni per lo criminal. Sort que la crida diària per a la reflexió refractària sempre ens salva d’un final aterridor.

Les dones són molt maques. Ens diuen “t’estimo” clarament amb eixos ulls que saben de la nostra manca d’amor.

Per fi ens refugiem al Sarvatxo Palace on el moviment d’anca de les natives ens fa perdre l’orientació un cop més. Allà has de saber respectar a la caporala mare. Jo vaig pecar d’espavilat i vaig fer com que no l’havia vist. Eixe gest de llangardaix resabut em costà un atac de la vigilanta en cap, mà dreta de la caporala mare. Em llançà un dard amb verí de mosquit prèviament emborratxat amb calimotxo fet amb Don Sifón.

Bé amics..., desprès d’açò ja no recordo molt més. Sols sé que em cou el prepuci.

Per a ser el primer contacte amb els serrícoles no ha estat del tot malament. Hauré de tornar a buscar l’antídot per al verí de Don Sifón. Sols la caporala mare sap com preparar-lo. Ja us conte...

Ara he de sortir cap a terres llunyanes per continuar amb les meus tasques d’aprenentatge i assoliment de la cultura natural.

Salut i bones vibracions als germans del batalló.

Comandant Emili,

Inicis de la tardor xuimariana del 2006

divendres, 9 de març del 2007

CARMEN PARÍS, "Jotera lo serás tú". (Warner Music, 2005)




MESTISSATGE AMB SUBSTRAT

L’any 2002, la saragossana – d’Utebo – Carmen París va sorprendre la crítica musical espanyola i el públic entés amb un àlbum de debut titulat Pa mi genio, on lluïa unes excepcionals dots com a autora i intèrpret d’un repertori eclèctic, en la línia d’allò que convenim a anomenar fusió ètnica (etiqueta sens dubte preferible a la de world music). Aquest estil fenomenal, que per les terres d’Espanya va tenir pioners excelsos en la nissaga Veneno o el “català de Buenos Aires” Gato Pérez, ha viscut en eclosió permanent des dels darrers anys 80, així com també ha tingut efectes col•laterals negatius: convertit en moda, diversos oportunistes indocumentats s’hi han sumat, disfressats amb rastes i posat antisistema, amb l’inevitable caixó flamenc i “el-que-siga” per rumba, això sí, des de Los 40 Principales.

No és aquest el cas de Carmen París, una artista de cap a peus, amb una esmerada formació acadèmica (piano, guitarra, violoncel, cant, harmonia... i llicenciatura en Filologia), professional des de fa dècades – ara té 39 anys – (Orquesta Jamaica, Blues Power, teatre, cabaret...) i que, als seus treballs com a solista, beu de totes les fonts (flamenc, jazz, fado, música caribenya, aràbiga...) partint d’un pòsit molt fondo que, en una aragonesa com ella, no podia ser sinó la jota, estil que coneix i recrea des d’un respecte que no renuncia a la transformació. Sent estrictes, a Pa mi genio, la jota només traspuntava obertament en algunes línies melòdiques i en les lletres (que incorporaven fragments tradicionals que servien d’inspiració i motiu de glossa) i, com a format musical, a l’últim tema del disc, on la melodia de jota contrastava fortament amb l’acompanyament jazzístic a càrrec, ni més ni menys, del pianista Chano Domínguez. Malgrat el que es podria pensar, la seua música no té, en absolut, l’aire d’experiment, sinó que està tan a prop d’allò convencional que podria perfectament ser del tot comercial, per a masses. Sobretot, perquè aquesta dona canta com els àngels.

Amb tot, l’ús de la jota va ser l’aspecte que més va cridar l’atenció i Carmen París va passar a ser, indefugiblement, coneguda a la premsa com “la jotera moderna”, despertant moltes simpaties però també crítiques d’uns puristes – com en tot, també en la jota n’hi ha – que exclamaven que allò no es podia fer. Aquest embolic explica el títol triat per l’artista per al segon àlbum, Jotera lo serás tú, publicat el març de 2005; nom també de la magnífica cançó que l’obri, on l’autora es reivindica lliure, capaç de barrejar sense cap mania jota, xotis i corrido.

En aquest treball, quasi tan bo com el primer, París se serveix de molt diverses tradicions (candombé, chachachá, bolero, tango, samba, copla, flamenc, música índia, jazz-rock...), tot adobat amb la inspiració jotera. Els músics són de primeríssima línia; de fet, n’hi ha entre ells alguns dels millors, començant pel productor, Tino di Geraldo, continuant per Jorge Pardo, Rubem Dantas i Carles Benavent, que fa tants anys que Paco de Lucía va posar en el firmament musical mundial. També hi són Luis Delgado, Joxan Goikoetxea, “Coco” Fernández, Juan Manuel Cañizares... Esment a banda mereixen les tres col•laboracions especials que fan duet amb la saragossana, per tractar-se de creadors molt grans, que no han tingut encara el reconeixement que els tocaria: Eliseo Parra, Javier Ruibal i Mercedes Ferrer.

De les cançons del disc, destaque Cuerpo triste – cors hilarants fets tapant-se el nas –i l’emocionant Chavalica, que té aquella cosa misteriosa i impagable que fa traure una llagrimeta. També n’hi trobareu altres com Rompiendo la hora, – composta arran de la seua estada a Palestina amb un grup de cantants espanyoles, al camp de refugiats de Qalàndia, el nom del qual va relacionar amb el del poble de son pare, Samper de Calanda; hi utilitza la famosa rompida de tambors –, una versió de Paquito el Chocolatero (abans que el lamentable King Africa se n’apropiara aquest estiu), amb lletra dedicada a Saragossa i a la convivència de cultures, o La chata mandinga, que va fer per presentar al concurs de Vinya del Mar, a Xile, tot i que el jurat espanyol es va estimar més portar-hi una artista infinitament menys interessant: Gisela (sí, la d’Operación Triunfo).

Autor: Jesús Barranco
Publicat a la revista Crònica número 612

dimarts, 6 de març del 2007

“Manifestat a part, que em tapes la llum”




Vindrà un temps que potser ja ha arribat
On la paraula es farà vent i deixarà de bufar
I vindrà el mal que mai es cansa
I se’t farà la figa pansa, què gansa!!
I a tu, els ous quadrats!!, mamonàs!!
Ja no hi ha bufó a la Cort, no hi ha Cort
ni cap moviment constant, ni llarg ni curt
Ni cap tall de màniga, ni res de res que ens bufe.

El que m’agradaria deixar ben clar és que no hi ha batallons perquè no hi ha guerra. L’oblidarem o millor dit la perguerem abans de començar a correr, en quin sentit?, no ho sé. L’orientació en l’espai temps no és el meu fort. En realitat la deixarem oblidada pel camí com qui deixa uns versos perquè pesen massa i a la bossa, o la vida, hi ha que dur coses necessàries. Es juguem la nostra supervivència, l’existència d’un regiment complet, ensinistrat i preparat per entrar en acció. Cal alimentar-se de coses sanes, exercici i bons aliments!!, que després se li espatarren a un les cames i fem panxa. I el greix no deixa que circulen les paraules per les sendes del desert.

Hi ha que descobrir nous trets!!!. Són els tres estrets aquells que ens mantenen drets. No hi ha bons indrets per a nosaltres perquè són els colps d’oposats, en oposició al costat contrari, els que adrecen els trams torts de la lletraferida lluita per la incongruència. Colps!!, trets de final de vers que fan que una corba a tortes vaja a dretes i torne pel bon camí a tota la Ramada.

De la bona noticia segons Josóc (capítol 1, vss. I-11), fill de Lessér i de Lameuà, la primera parella de fet junta a terres de l’esbarzer, on el desert comença a sentir la presència del Silenci.

Al principi vingué
El qui era el Vent.
El Vent bufà en Silenci
I el Vent era Silenci.
Ell estava en silenci al principi.
Per Ell tot Vers començà
I res no és sense el seu Manifest.
En Ell hi sonava el Vers
I el Vers era el desert dels homens
Al desert revessa el Vent
I el soroll no ha pogut silenciar-lo.

Tu callaràs davant del Silenci?!. Escolta millor, no sigues inpresentable o formaràs part del batalló dels pusil·lànimes. El Silenci t’observa com fas l’imbecil intentant esbrinar des d’on, des de quina direcció s’escolta.

Si mesures el Desert per vares de vers
Al final caminaràs descals un poema
I arribat el moment serà llegible
Fins i tot quan deixe de bufar –te
El Vent del Desert, que t’escolta.
Els inicis són per iniciats
I els finals per acabar els versos
Però en comptes del teu poema
Deixa’m escoltar el teu Silenci.

Autor: Pep Alfonso

dilluns, 5 de març del 2007

PAU ALABAJOS I ELS MÚSICS FURTIUS, "Futur en venda ". (Cambra Records, 2004)





HI HA FUTUR

Indiscutiblement, si hi ha una iniciativa recent en favor de la cultura valenciana que meresca ser reconeguda i lloada és la que porta a terme, des de Real de Montroi, Vicent Sengermés amb la companyia discogràfica (i estudi de gravació) Cambra Records. Aquest segell serveix des de fa uns pocs anys de plataforma d’edició (i, més important, de difusió) a una sèrie de músics que treballen en clau molt valenciana – i no només lingüísticament – que, en altres circumstàncies, estarien potser condemnats a les catacumbes de l’autoedició. El més interessant del seu catàleg es troba de la banda del folk i la reproposta (Xirimiters de Castelló de la Ribera, Cendraires, la Beniterrània, Nèstor Mont, Pep Gimeno “Botifarra”...), però hi ha també lloc per al rock (Voltor, Svaters, Mugroman...) i el pop més o menys acostat a l’anomenada cançó d’autor (de la mà de joves com el denier Sergi Contrí, els alcoians Verdcel o l’artista que ara ens ocupa, el torrentí Pau Alabajos).

El passat divendres 29 de setembre, en el marc dels actes organitzats pel Casal Jaume I de la Vall d’Albaida amb motiu de l’arribada del Correllengua a Ontinyent, vaig tenir l’ocasió de veure en directe Pau Alabajos i els Músics Furtius. Em va semblar una actuació magnífica, pel format exquisit de la banda (el cantant s’acompanyava només de la seua guitarra, d’un violí i d’un violoncel) i per la considerable qualitat de la proposta. Durant els primers moments del concert em demanava, sorprés, si no em trobava davant d’una mena de Waterboys valencians.

La majoria dels temes que aquest cantautor, de vint anys, foguejat com a músic ambulant pels carrers de València malgrat la prohibició de tal activitat per les ordenances municipals (d’ací el nom de la banda) venia a presentar es troben en el seu àlbum de debut, Futur en venda. La veritat és que, al costat del directe, el disc decep una mica. Potser els dos anys transcorreguts des de la seua publicació hi tenen a veure; sens dubte, ara canta millor. Però, sobretot, ho atribuïsc a una instrumentació més complexa i també innecessària: la presència en tots els temes d’un baix i una bateria simplement executats de manera correcta, no aporta gran cosa més que carregar el producte d’un cert “excés de pop”. Més interessant resulta la suma ocasional a la deliciosa secció de corda d’un acordió, una harmònica, una mandolina o, fins i tot, una trompeta una mica excèntrica.

Les cançons de Pau Alabajos parlen d’amor i de sexe, de tristor i de goig, de crítica i de compromís, tot sense una gran elaboració però tampoc amb simplicitat. La cançó del disc que més impacte em causa té una melodia i una lletra tan senzilles com sentides: es tracta d’Oriol, una peça dedicada a un suïcida. Cal esperar que els pròxims treballs de l’artista aporten major profunditat i maduresa. Evidentment, ser jove no ha de ser considerat un inconvenient o un defecte. Al contrari, ací s’intueix una promesa per a la nostra cançó.

Autor: Jesús Barranco
Publicat a la revista Crònica número 611

diumenge, 25 de febrer del 2007

Severianes per al Batalló d'artistes



LA VIDA 1

La vida és la pròpia confirmació enmig de la ignorància



NIT DE PAU 1

Vaig trobar a Ontinyent

la més càlida donzella

li vaig prendre la mamella

i li la vaig ficar punyent



NIT DE PAU 2

Vaig trobar a Ontinyent

ben dubtosa donzella

li vaig prendre la mamella

i li’l vaig ficar punyent



20 maig 2006
Severí Vila i Falgàs, lo gaiter del Bullent

dissabte, 24 de febrer del 2007

La mort poètica


La nit del passat divendres 23 de febrer vam començar a parlar, com sempre, després del café i les primeres copes d'Herbero de Bocairent. La dolçor de les herbes mullades en casalla i anís dolç no van reconduir el pas a pas sobre els versos de temàtica un tant fosca, almenys a priori.

Uns versos de Josep Lluís Roig, que ja ens va visitar en l'estiu passat, van introduir la mort entre les nostres paraules de la ma d'un dels seus poemes del llibre "Amb el gest de les hores". Una part del temps, una mesura del mateix i com va dir un dels contertulis, "la mort comença quan s'acaba la vida".

Sempre ens sobta

Que el silenci siga cert,

Que puga, en un moment,

Omplir de buits el cos.

Tant senzill és dir.

I, ja sempre, mort.


Prompte vam passar per Joan Alcover, amb poemes com La relíquia o La desolació.


La Relíquia

Faune mutilat

brollador eixut,

jardí desolat

de ma joventut...

(...)


Desolació

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

(...)


o Pere Marc quan al segle XIV comença un dels seus poemes amb “Al punt que hom naix, comença de morir, ...

Al punt que hom naix, comença de morir,
e morint creix, e creixent mor tot dia,
que un pauc moment no cessa de far via,
ne per menjar ne jasser ne dormir,
tro per edat mor e descreix a massa,
tant que així vai al terme ordenat,
ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat,
mas pus avant del terme null hom passa.

(...)


També van sonar els versos de Joan Margarit, Rois de Corella, Bertran de Bord, Marius Torres i uns quants més.

Pas a pas, vers a vers anava acabant-se la nit perquè com va dir un company, “el tema de la mort s’acaba prompte".