divendres, 30 de desembre del 2011

Collons Ferrater! Serà precís!


Ja feia temps, perdut potser, que no et parava l'orella. Des de l'institut que no em rebentava granets sobre els fulls del primer Ferrater que algú, desaprensiu, em va deixar caure a les mans; "Tin açò és de puta mare!".

Hui abans d'entrar al llit he entropessat amb unes dones i uns dies d'edició definitiva. De res tinc gana xaval!

A més a més amb la "Fi del món" pàgina 63.

Puc repetir la frase que s'ha endut
el teu record. No sé res més de tu.
Aquesta insistent aigua de paraules,
sempre creixent, va ensulsiant els marges
de la vida que vaig creure real.


Buscava un oasi al desert del meu monòleg i m'he perdut, com sempre, al carrer principal del poble mentre la gent ix de missa Sant Miquel. On collons serà el puto poeta quan el necessites! Aleshores es presenta l'arcàngel San Gabriel a ofrenar noves glòries a la fi del món. Segur que es pensa que és l'Ovidi reconvertit a poeta sense instrument, sense paraules.

Jo sols volia dormir. Acaronar els malucs de la Rosanna mentre ella dorm i jo ho intente. Fer-me il·lusions, al·lucinacions de llibre, mentre llegia poemes per dormir entre línies.






dijous, 29 de desembre del 2011

Estendre paraules mullades



Estendre roba és com ficar paraules seguides, de dos en dos com calcetins, i després pots penjar calçotets i bragues, i mentre penses que són versos de colorets diversos. No passa gaire temps i te n'adones que senzillament estan secant-se. I de que serveix una paraula seca? Perquè rellegir un vers ressec al desert de les paraules?

Les pinces són de fusta però el llapis és electrònic i malgrat el temps les paraules continuen seques. Qui serà el poeta? Qui humitejarà les paraules? Qui farà versos d'aquesta vida estesa, resseca i mutilada?


Foto obra de elrentaplats de flickr

divendres, 23 de desembre del 2011

Milions d'imatges

"Una imatge val més que mil paraules". Potser s'equivoca el lector. Doncs el poeta sap que unes poques paraules evoquen milions d'imatges. Escolta, entre versos, les imatges de poques paraules que escancia el poeta. Ensuma la fragància que deixen les lletres al seu pas fràgil pel paper cru. Si pots escoltar el silenci del poema arribaràs a entendre perquè som ara i ací, entre paraules. Amb els peus nus acaronant la cimolsa de les seues entreteles.

dijous, 15 de desembre del 2011

Vers curt


De nit i altres versos curts

Hui és un dia sense ritme poètic. Arribada la nit el ritme es fa coto-fluix i la metàfora s'enfosqueix als llençols somorta, amb humitat reclosa. La poètica s'ha aturat a l'atzucac del carrer de baix, al barri vell. Bell com la poesia sense poètica, sense vida, sense seny, sense... sense.

Ha estat un dia curt, de pocs versos, de monosil·labs que cauen sols a l'engonal de la vorera, al costat de la cagada del gos. Merda d'amo de gos. Mal sabor de boca per anar a dormir la mona d'un dia curt, com un vers sense pa.

Deixarem caure el cap al coixí i deixaren passar a poc a poc els versos blancs d'aquest dia que s'apaga dins d'un somni o dos o tres o més. Potser serà una nit llarga, poètica.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Per tonar a parlar... rellegir Baudelaire

 Foto de Nadar, 1856. Utilitzada per a Edicions 62
a la portada de "Les Flors del mal" a cura de Jordi Llovet


     Benedicció, de Chales Baudelaire

     Quan, seguint un decret de potències supremes,
     en el món ensopit apareix el Poeta,
     la mare, espantada, amb paraules blasfemes
     aixeca els punys a Déu, que en té pietat:

     "Ah! Hagués parit un niu ple d'escurçons
     en comptes d'alletar aquest poca cosa!
     Maleïda la nit de plaers molt efímers
     en què al ventre vaig concebre la meva expiació!

     [...]

Una benedicció estranya és el Poeta per a la mare del Poeta, la paraula. Estranya també és la benedicció de caminar novament pel Desert de les Paraules. Retrobar espais, entre versos, oblidats i proscrits a l'expiació de viure, entre dies i nits, ofegat entre subjecte, predicat i complements diversos. Recuperaré l'espai retorçut al temps, verbal però present, de les tempestes intestines.

Després de tant de temps, verbal però passat, ací t'escric entre versos conversos. Doncs creient sóc en les paraules del Poeta. Maleït poeta, maleïdes paraules de creació dispersa. D'una vida entre paraules, esperant respostes, però sense fer preguntes.