dimecres, 27 de juliol del 2016

Òbit silent


Escolta el mutisme
del mot sadollat
amb perfum i goig

Ofrenat difunt
Assot del poder
Les d’humanitat

L’òbit de Gaia
és un vers silent
pulcra ressonància
d’un assassinat

anys premeditat
a l’ombra del claustre
de la mare màtria
pel pare nació


Per Pep Alfonso


dissabte, 23 d’abril del 2016

lliures per llegir

Llegir ens farà lliures
dels escardats subjectes
predicats al desert
floridura i paraules

Fondrà beduí el vers
al tel blanc del paper
errades esperances
d’ànsies reescrites

Mulla el moll del teu cor
i la plana del temps
passarà sense por

francs ja som i serem
mentre bull l’atanor
dels mots efervescents


Pep Alfonso, Sant Jordi de 2016


diumenge, 10 d’abril del 2016

sense títol ni llum



Criatura dorm
dolçor de lluna
escalfor solar
desig d’atanor

Cicle de la llum
preceptor del foc
que alça el bull
reflex de l’amor


Foto i poema de Pep Alfonso

dilluns, 21 de març del 2016

inacabat sense títol

Xanglot de sons i verbs
de mots en eclosió lírica
i un vers tocat de crits
com bombó curull de conyac

Per damunt de la metàfora
esguitat de paraules
contra els murs del bar
El Quijote de Guadassuar

Al paisatge sonor estrident
reverbera el so esversat
d’un arrap de rosa blanca
de les punxes negres i romes

Ataüllat de mots ofegats
als alcohols dels entrants
passege pel tiberi expectant
com una taula desparada


Hui teatre i festa major

Per Pep Alfonso, 21 de març Dia Mundial de la Poesia


diumenge, 7 de febrer del 2016

imatges-vers diumenge al vespre


Vers dur, vent etern

tendra llucada d'alè 
que el cos cisella





Transparències encarnades
a la mare natura, al cos
d'una màtria en vers lliure
eclosionada. Un vent com
una mètrica silent vol viure
de l'amor que és subjecte i part
del femení plural estimades


dissabte, 30 de gener del 2016

nit de catarsi silent

Aquesta nit de catarsi silent ha esdevingut una borratxera d’un soroll punyent, lluminós com la foscor que amara la nit del somriure de cinc ànimes lliures de pensament, paraula, obra i omissió. Aquesta comèdia pluripensada va tancant-se concèntricament sobre si mateix, cercle a cercle.

Una infusió aromatitzada amb ginebrons fermentats amb el pecat que sura sobre la superfície insomne de la meua baralla interna, fosca, muda i fèrtil. Companyia ferotge que amb rodes de plom camina evitant els controls de la benemèrita.

Tot cobert d’un matalàs d’obscures tonalitats on el negre plom és un matís de la veritat més crua, del riure alcohòlic més artificial d’aquest vers reconvertit en sainet, sobre actuació d’un risc anomenat vida. Un silenci amb el sobrenom de nit sobre el desert de les paraules.


Mai oblidaré la vostra confiança suïcida dipositada, com una  morta conformitat, sobre els meus versos amb els graus de perversió justa. Un àngel, que com la pols fina del temps, sobre el setiet de l’avern sense nom ni nombre deixa que descanse l’ànima, la paraula més acollidora de subjectes sense predicat.