dimecres, 27 de juliol de 2016

Òbit silent


Escolta el mutisme
del mot sadollat
amb perfum i goig

Ofrenat difunt
Assot del poder
Les d’humanitat

L’òbit de Gaia
és un vers silent
pulcra ressonància
d’un assassinat

anys premeditat
a l’ombra del claustre
de la mare màtria
pel pare nació


Per Pep Alfonso


dissabte, 23 d’abril de 2016

lliures per llegir

Llegir ens farà lliures
dels escardats subjectes
predicats al desert
floridura i paraules

Fondrà beduí el vers
al tel blanc del paper
errades esperances
d’ànsies reescrites

Mulla el moll del teu cor
i la plana del temps
passarà sense por

francs ja som i serem
mentre bull l’atanor
dels mots efervescents


Pep Alfonso, Sant Jordi de 2016


diumenge, 10 d’abril de 2016

sense títol ni llum



Criatura dorm
dolçor de lluna
escalfor solar
desig d’atanor

Cicle de la llum
preceptor del foc
que alça el bull
reflex de l’amor


Foto i poema de Pep Alfonso

dilluns, 21 de març de 2016

inacabat sense títol

Xanglot de sons i verbs
de mots en eclosió lírica
i un vers tocat de crits
com bombó curull de conyac

Per damunt de la metàfora
esguitat de paraules
contra els murs del bar
El Quijote de Guadassuar

Al paisatge sonor estrident
reverbera el so esversat
d’un arrap de rosa blanca
de les punxes negres i romes

Ataüllat de mots ofegats
als alcohols dels entrants
passege pel tiberi expectant
com una taula desparada


Hui teatre i festa major

Per Pep Alfonso, 21 de març Dia Mundial de la Poesia


diumenge, 7 de febrer de 2016

imatges-vers diumenge al vespre


Vers dur, vent etern
tendra llucada d'alè 
que el cos cisella





Transparències encarnades
a la mare natura, al cos
d'una màtria en vers lliure
eclosionada. Un vent com
una mètrica silent vol viure
de l'amor que és subjecte i part
del femení plural estimades


dissabte, 30 de gener de 2016

nit de catarsi silent

Aquesta nit de catarsi silent ha esdevingut una borratxera d’un soroll punyent, lluminós com la foscor que amara la nit del somriure de cinc ànimes lliures de pensament, paraula, obra i omissió. Aquesta comèdia pluripensada va tancant-se concèntricament sobre si mateix, cercle a cercle.

Una infusió aromatitzada amb ginebrons fermentats amb el pecat que sura sobre la superfície insomne de la meua baralla interna, fosca, muda i fèrtil. Companyia ferotge que amb rodes de plom camina evitant els controls de la benemèrita.

Tot cobert d’un matalàs d’obscures tonalitats on el negre plom és un matís de la veritat més crua, del riure alcohòlic més artificial d’aquest vers reconvertit en sainet, sobre actuació d’un risc anomenat vida. Un silenci amb el sobrenom de nit sobre el desert de les paraules.


Mai oblidaré la vostra confiança suïcida dipositada, com una  morta conformitat, sobre els meus versos amb els graus de perversió justa. Un àngel, que com la pols fina del temps, sobre el setiet de l’avern sense nom ni nombre deixa que descanse l’ànima, la paraula més acollidora de subjectes sense predicat.





dimarts, 29 de desembre de 2015

“En un poema no hi ha forma i contingut, sinó només la forma que dóna forma a l’experiència del lector”.



Hui he esmorzat amb l’amic Sergi Gómez, Can Carrasca, i de la conversa, personal i literària com no, ha sorgit aquesta reflexió que vull compartir amb vosaltres al desert de les paraules. Gràcies beduïns i beduïnes!

Aquestes paraules de Salvador Oliva al seu llibre “Nova introducció a la mètrica” són l’eterna paradoxa de la creativitat. L’aparent conflicte entre forma i contingut al fet creatiu és el diàleg constant entre autor i obra. O el que és el mateix, a la meua forma d’entendre, la conversa constant entre autor i lector-observador del fet creatiu. I com podeu observar faig extensiu aquesta reflexió, en veu escrita, a l’àmbit de les arts plàstiques, escèniques, sonores...

L’equilibri creador entre forma i contingut és omnipresent i molts han estat els moviments  que han intentat fer les seues aportacions al cabal de la cultura des dels principis del temps. Però el punt on més entendrà la gent aquest conflicte artístic és a les avantguardes de principis del segle passat. Un conflicte, una crisi social, potser com la que vivim ara mateix, va propiciar l’esclat creatiu i innovador de l’avantguardisme. Al vell mig d’aquest diàleg sempre ha estat la voluntat innovadora de creador i observador. Tant a la forma com als continguts els moviments d’avantguarda han estat, i continuen estant, un referent de creativitat.

Molts d’aquests moviments, com per exemple el cubisme, s’han quedat en tan sols una mirada diferent del creador sobre el fet creatiu, una forma d’expressió innovadora d’uns continguts, no tan innovadors per al gran públic. Res més lluny de la realitat perquè malgrat tot forma i continguts utilitzen el mateix canal de comunicació artística i per tant ambdues estructures en són part del missatge.

Sense més pretensió que generar opinió vull aclarir, subratllar, marcar, ressaltar que allò que realment m’interessa és el diàleg. Per tant puc afirmar sense por a equivocar-me que vull diàleg’art-te. Vull que la creativitat siga un diàleg obert entre forma i contingut, entre creador i observador. Per tant és l’hora de traure la paraula, els pinzells, la càmera, les espardenyes de ball, els instruments musicals al carrer i dialogar sense por amb el públic, amb els ciutadans i ciutadanes de a peu.

No m’agradaria acomiadar aquest breu diàleg, més aïna un monòleg, reflexiu sobre el fet creatiu sense nombra altres paraules, pense que encertades de Salvador oliva “La ideologia no forma mai part de cap obra d’art. I, si hi és, no és pas l’element que li dóna valor a l’obra”. Tancar aquest text amb paraules d’altre no m’obliga a compartir la seua opinió sobre el fet creatiu, o poètic en aquest cas.

PS. Ara sols cal passar a l’acció i començar a crear aquest punt d’encontre al carrer que serà un dia no molt llunyà on podrem diàleg’art-te!!!!