dimecres, 17 de desembre de 2008

Guillem Agulló, ni oblit ni... impunitat.

per Vicent Partal
dimecres, 17 de desembre de 2008


Impunitat
Ahir al vespre Burjassot va retre un homenatge a Guillem Agulló que, deliberadament, va esdevenir un homenatge als morts de la post-guerra de Franco; a Miquel Grau, assassinat a Alacant quan enganxava cartells en favor de l'estatut; al gran poeta, també de Burjassot, Vicent Andrés Estellés. S'hi van dir moltes coses, però una em va sobtar, i això que és ben coneguda: el País Valencià és on l'extrema dreta es beneficia de més impunitat de tot l'estat i segurament de tota la Unió. La llista d'actes criminals que no han estat investigats, o que han estat negligits, esborrona: de les bombes contra Fuster a la mort de Guillem mateix. I això, no ho podem deixar passar sense més ni menys.

per continuar llegint l'article clica ací


La mort impune dels altres "tampoc és poesia". O sí? No tota paraula d'amor és poesia ni per suposat els actes criminals que pateix la nostra gent per parlar amb una de les dos "llengües oficials" del País Valencià tampoc. Però és pot fer poesia per a evocar aquells germans que han caigut en mans dels gossos de presa de la democràcia. La kale borroka valenciana existeix malgrat que els responsables tanquen els ulls o miren cap a un altre costat.

Servisquen aquestes paraules per subscruire les del company Vicent Partal. I com dia un poema fet cançò. "Guillem Agulló ni oblit, ni ...".

La travesia pel desert d e la paraula continua amb el record d'aquells que ja no estan per caminar amb nosaltres.


divendres, 21 de novembre de 2008

Açò no és poesia però sí una metàfora per paraules

Hi ha situacions a la vida que parlen amb veu pròpia. Sobren les paraules per definir l’actitud ignorant, despòtica, prepotent, insultant, aberrant, surrealista, macarrònica, estúpida, xulesca, kafkiana... però com sempre amb la “justícia a la ma”.



Continuem la travessia pel desert de la paraula. Un paisatge fred de sons culturals propis als quals la força de la costum ha deixat glaçats.


Sense paraules.



Atac al valencià en la policia de Dénia

La plataforma Valencians pel Canvi rebutja enèrgicament l’actitud dels policies de la comissaria de Dénia, que en la matinada de diumenge van humiliar un professor pel fet de parlar en valencià, segons ha denunciat l’afectat.

Ferran Giménez, professor de l’Institut de Secundària Xebic, va presenciar com un grup de joves estava insultant i agredint un travestit a la porta d’un local de copes. Giménez va encarar-se amb els agressors, que aleshores varen atacar-lo a ell, causant-li diferents lesions. El professor va acudir a la comissaria de la Policia Nacional de Dénia, on va saludar amb un “Hola, bona nit”. Parlar en valencià li va costar un seguit d’insults, segons va denunciar posteriorment Ferran Giménez en el Jutjat. Entre altres frases, va escoltar: “Usted es un chulo”, o “¿es tonto o que le pasa?”.


(l’article complet al web de Valencians pel canvi)



dimarts, 28 d’octubre de 2008

Josep Lluís Roig, Premi Octubre de 2008, al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida

Foto de l'edició de la Comunitat Valenciana del Pais de diumenge 26 d'octubre. Autor: Santiago Carregui

"Peixos d'un mar sec" és l'obra amb la qual Josep Lluís Roig ha guanyat el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia dels Octubre de 2008.

A VilaWeb podeu llegir la noticia de l'entrega de premis.

El divendres 31 d'octubre podem gaudir dels versos i la bona conversa de Josep.

Us esperem. Ja estem preparant "els versos i molles" de costum.

dijous, 23 d’octubre de 2008

"Càries" de Josep Lluís Roig - Divendres 31 d'Octubre – Sopar baix braç i tertúlia



Divendres 31 d'Octubre – Sopar baix braç i tertúlia

La "Gent del Desert", els aborígens de la paraula, us conviden a la presentació poètica del nou poemari de Josep Lluís Roig. "CÀRIES, Premi de Poesia Ibn Hafadja 2007, ed. Bromera, és una metàfora que defineix el nostre món actual, que pot posseir la perfecció externa, la de l'aparença, la dels centres comercials i el benestar, però que pot amagar -que amaga- tot allò que és bell, com l'esmalt pot covar un queixal podrit".

Reprenem el sec trànsit pel desert de la paraula amb un recull de poemes del nostra amic Josep Lluís Roig. El títol ja és tota una metàfora de la vida, blanca per fora i negra per dins. No per a totes les possibilitats que et dóna l'existència. Ja que de les 32 opcions que ens dóna la imatge capitular del llibre sempre hi ha l'esperança de tindre un queixal per arrencar les ànsies de viure. Com rosegant entre dents les paraules i les imatges constants que ens ofereix. Com per exemple;


Llumenetes de colors [Pàgina 53 de “Càries”, editat per Bromera Poesia].

Enguany tenim fills i arbre de Nadal

i figuretes de pessebre esdevingudes soldats

d'algun vaixell pirata o baluard.

Encenem els llums per dibuixar

la tristesa del món a colorets.


dissabte, 2 d’agost de 2008

L'oblit del llenguatge poètic



En la societat que ens ha tocat viure els signes del temps són llunyans. Podem afirmar que molts signes del temps s'han perdut pel camí del progrés i el benestar de la societat. Benestar d'altra banda que sols li ha estat servit, en safata d’argent, a uns quants. A la vista d'aquells que transiten el desert i miren l'horitzó estan els avantatges socials que no tots els habitants de Gaia compartim.

Una de les grans qüestions oblidades és la Deessa Mare, la Dama Blanca, ... molts noms per un concepte oblidat. Sembla que al mateix temps que començarem aquest camí d'expulsió dels Paradís també s'allunyarem del cor de la mare. L'home sempre ha intentat emular i "controlar" la natura en eixe laboratori simbòlic del jardí primordial.

Fins als nostres dies sols recollim una sèrie de signes o símbols d'aquella realitat. La majoria de les voles, per desconeixement, ens quedem amb el missatger i no arribem a concentrar les nostres forces de recerca i treball amb el missatge.

Per mi la poesia, encara que d'una forma intuïtiva, és el llenguatge que més fidelment manté l'intenció primordial i com no els pocs continguts que hui en dia podem assimilar. A cavall d'eixos símbols es troba encara, implicita, la vertadera raó d'aquesta peregrinació abòrigen pel desert de la paraula.

Una de les millors tesis que m'han dut a aquest plantejament han estat "La deessa mare". Ell llibre de Robert Graves que ens parla de la Gramàtica Històrica del Mite Poètic.

Ací teniu la tesi plantejada per Graves;

La meua tesi és que el llenguatge del mite poètic, corrent en l'Antiguitat en l'Europa mediterrània i septentrional, era un llenguatge màgic vinculat a cerimònies religioses populars en honor de la deessa Lluna, o Musa, algunes de les quals daten de l'època paleolítica, i que aquest continua sent el llenguatge de la vertadera poesia, «vertadera» en el modern sentit nostàlgic de «l'original immillorable i no un substitut sintètic». Eixe llenguatge va ser corromput al final del període minoic quan invasors procedents de l'Àsia central van començar a substituir les institucions matrilineals per les patrilineals i van remodelar o van falsificar els mites per a justificar els canvis socials. Després van vindre els primers filòsofs grecs, que s'oposaven fermament a la poesia màgica perquè amenaçava a la seua nova religió de la lògica, i sota la seua influència es va elaborar un llenguatge poètic racional (ara anomenat clàssic) en honor del seu patró Apol·lo, i ho van imposar al món com l'última paraula respecte a la il·luminació espiritual: opinió que ha predominat pràcticament des de llavors en les escoles i universitats europees, on ara s'estudien els mites només com a relíquies arcaiques de l'era infantil de la humanitat”.

Llegir poesia i rebuscar, entre versos, les belles paraules que arrelen a la gran tradició de vida prenyada de nova vida és l’esperança dels aborígens. Observa amb els ulls de l’ànima i voràs com el jardí encara està ací. Sols que estem caminant per la part seca mentre el nostre desig, i per tant els nostres sentiments, estan perduts a la part humida del Jardí.

dilluns, 28 de juliol de 2008

Declarem el Desert obert per vacances!!!!



Cavallers, ja estem de vacances!



Ara sí que sí. Després d'aclimatar el cos aquest cap de setmana, durant dia i mig, puc assegurar-li a la meua ment que estic de vacances. No sé perquè ho diem en plural. Potser perquè volem que duren més. La paraula que és troba al diccionari és vacança. I la descomunal paraula vacances no hi és. Ni definida ni explicada. Sols a la definició de vacança s’amolla la paraula estimada; vacances, vacances, vacances, ...


Amb la ment relaxada es pot caminar millor pel desert de la paraula. De moment estic endinsant-me al “Claustre” de la jove poetessa Isabel Garcia i Canet que junt a Baixauli ha guanyat els premis de la Crítica dels Escriptors valencians. La Marina Alta, la Safor, ... en definitiva la nostra voramar continua amb la coagulació poètica de les seus essències més íntimes. El desert salobre de les paraules que es manifesten a cada síl·laba. A cada cop de vers. Amb Isabel amb densitat roig candent. Sembla que un ferro tant jove no puga bullir amb tanta força. Els aborígens tenim veu per molts anys.




“No sempre podem pensar els mots i els dies

reposant en l’arena de la mar que ens orienta:


Naixen, encara, ocells sense ales;

...”



(del poemari “Claustre” d’Isabel Garcia i Canet editat per 3i4 en abril de 2007)



Continuarem la lectura, pausada i amarada de suor estival, i compartirem els esguits amb els beduïns lliures de la paraula.


Declarem el desert de la paraula obert per vacances!!!

dilluns, 14 de juliol de 2008

Galeusca, manifest per la diversitat cultural i lingüística


Els escriptors catalans, gallecs i bascos condemnen la tergiversació del manifest per la defensa del castellà

La Federació d'Associacions d'Escriptors Galeusca critica la situació d'asimetria a favor del castellà

La Federació d'Associacions d'Escriptors Galeusca ha criticat durament el 'Manifiesto por la lengua común', on diferents intel·lectuals i organitzacions defensen el castellà com a llengua 'comuna i oficial' per davant del català, el gallec i l'èuscar. La Federació considera que el manifest és una tergiversació de la realitat, i que les llengües que necessiten protecció a l'estat són les altres, i no el castellà, el qual no corre cap perill i la presència de la qual és garantida per la Constitució.

A l'estat, diuen els escriptors en un comunicat, es produeix una situació d'asimetria a favor del castellà, que no concorda amb el plurilingüisme que oficialment existeix, és per això que la visió que addueixen els autors del 'Manifiesto', afirmen els escriptors, fa pensar en 'tesis pròpies de l’etapa franquista'.

Els escriptors repudien 'els intents d'exclusió' dels seus col·legues espanyols i els insten a centrar els seus esforços en la defensa de la llengua a territoris on el castellà conviu amb l'anglès, com Puerto Rico, Costa Rica i els Estats Units.

La Federació d'Associacions d'Escriptors Galeusca la integren l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, lAssociació d'Escriptors en Llengua Gallega i l'Associació d'Escriptors Bascos (EIE)

divendres, 4 de juliol de 2008

“Ulls que no veuen... caguerà que xafen”. Manifest per la llengua d’un poble





El “Manifiesto por una lengua común” no és res més que un crit per recordar-nos qui som i que el trànsit pel desert és llarg, dur, sec i això i allò i damunt de puta has de ficar el llit i ... i tant senyora i tant!

El motiu de traure del desert unes poques paraules no és altre que recolzar el Manifest contra el Manifiesto. Alguns companys han publicat als seus bolgs com Jose Blesa Morante o Sergi Gómez per exemple. I tot gràcies a la reflexió, o el record d’una conversa patriòtica que vaig tindre l’altre dia.

Un amic del cap i casal que de normal utilitza la llengua segura, aquella que va deixar el Cid a València després de la seua reconquesta del cap i casal, em va dir que el que no li agrada de nosaltres és que sempre anem de víctimes. Per a que ho comprengueu bé, tot expressat en perfecte català parlat a la manera de València. Clar amb mi parla el valencià, al final no sé si per respecte, educació o per dir-me indirectament allò de “ves yo también lo se hablar pero no voy de víctima por la vida”.

Eixe és la qüestió. El vertader tema de fons és el record continuat produït en sentir parlar valencià fora de la llar, més enllà de la intimitat dels Camps, Aznar, Zaplana... per no parlar dels de la “cruzada de liberación nacional”. El record en qüestió no és altre que els valencians vam perdre la “Batalla d’Almansa”. I per tant per “justo derecho de conquista” tenim que renunciar a la llengua que va portar un Rei Conqueridor, que no era un mercenari despatxat per un rei de Castella, i què els governants locals han oblidat que era català. Però el guariment psicològic que utilitzen és el de l’estruç. “Ulls que no miren... caguerà que xafes”, com diuen pel meu poble.

En definitiva com ja ha dit el jove cantautor de Xàtiva, “nosaltres no farem cançó renuncia”. La llengua que ens ha vist nàixer té la dignitat d’aquells que l’utilitzem. I la que estan demostrant estes persones és ben poca. Ja que la dignitat no es perd en cap batalla. Es perd en l’intent d’imposar als altres allò que no vols per tu mateix. Com ells diuen al Manifiesto, “las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano”. Clar com quan al pati del col·legi diem allò de la llei de l’embut, “l’ample pa mí i l’estret pa tu”. Això és la llei que volen que contemple la Constitución de l’embut. L’ample per als castellans i als altres que traguen pel costat estret. Quan “altres” han proposat canvis en les lleis són tatxades de terroristes i anticonstitucionals. Ara estos intel·lectuals, també en tenia Franco i Hitler d’intel·lectuals a les seues files, volen fer creure a la gent que la seua és una caus justa. Una croada a favor de la unitat d’Espanya. Quan el realment és la seua forma particular de mirar amb la graduació de les seues ulleres. En definitiva una maniobra política per preparar el camí a l’imposició democràtica del més fort.

El trànsit pel desert és un camí d’aprenentatge i no una penitència com ens volen fer creure alguns interessats. Adéu, salut, bon vers i llengua nova a tots i a totes.

dilluns, 23 de juny de 2008

Nits d’estiu a la fresca a Otos

Vista d'Otos



La Mercè Lloret i Llopis és habitual a les Tertúlies del Desert de la Paraula. També ens ofereix des de fa quatre anys unes jornades poètiques a Otos. En l’entorn incomparable del Palau de la localitat. L'any passat varem gaudir de la lectura de poetes de la Vall d'Albaida amb el recital final del poeta Salvador Jafer. Va ser una jornada poèticament entranyable. Enguany esperem gaudir dels poetes de la Costera tant o més com ho varem fer amb els de la Vall.

Bon vers i lletra nova... i recordeu que l'energia és el subjecte del poema. I per ficar un peu més dins del Desert caldria dir que el poema és el llenguatge oblidat dels ocells.

La jornada està emmarcada dins de les activitats de Juny-juliol de 2008
Dissabte, 28 de juny a les 7,30 de la vesprada en el Palau d’Otos
A la Vall d’Albaida

Organitza Col·lectiu el Gorg d’Otos
Col·labora Ajuntament d’Otos


IV lectura de poemes: Poetes de La Costera
Poetes i poesia en un viatge itinerant per les nostres comarques


Poetes convidats:
Consol Martínez Bella
Elies Barberà
Antoni Martínez
Antoni Ferrer
Josep Maria Balbastre


divendres, 23 de maig de 2008

La propera tertúlia del Desert de la Paraula. El divendres 30m de maig





La travessia pel Desert és llarga, dura i silenciosa. Hi ha moments, cada volta menys, on el silenci, per apreciar el vertader so de la Paraula, és tant necessari que el vent que ens envolta és el nostre huracà particular. El portem a sobre amb tanta naturalitat que la bogeria permanent és ja un entorn surrealista i creatiu de somnis desperts. Com menjar a deshora. Tant com el silenci és important menjar entre hores, que no a deshores, i alimentar-se de paraules en silenci. Eixa és el desig dels aborígens del Desert de la Paraula. I per aquesta raó et demanem ens acompanyes en la propera tertúlia de molles i vers. Ens podràs trobar a l’oasi particular del nostre desert de paraules al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida.

La proposta per al pròxim divendres 30 de maig és el Poeta Rainer Maria Rilke i per ser més concrets les “Cartes a un poeta jove”. Ací tens dos retalls de l’edició que ha publicat Angle Editorial.

“I també en l’home hi ha maternitat, em sembla a mi, corporal i intel·lectual; el seu crear és també una forma d’engendrar, i és engendrar quan crea des de la plenitud més íntima. Potser els sexes estan més a prop del que es pensa, i la gran renovació del món potser consistirà en el fet que l’home i la dona, alliberats de tots els sentiments erronis i aversions, no es buscaran com a contraris, sinó com a germans i veïns, i s’ajuntaran com a persones, per portar junts amb senzillesa, serietat i paciència la difícil sexualitat que els ha estat imposada”. Pàg 65

“El que cal és només això: soledat, una gran soledat interior. Entrar dintre d’un mateix i no comunicar-se amb ningú durant hores: això és el que s’ha de poder aconseguir. Estar sol com ho estàvem quan érem nens, quan els adults anaven i venien al voltant nostre, embolicats amb coses que semblaven grans i importants, ...”. Pàg 74

Com sempre. Profit, bon vers i lletra nova. Sense oblidar les molles.


dissabte, 15 de març de 2008

28 de març pròxima cita de molles i versos al Desert de la Paraula

28 de març pròxima cita de molles i versos al Desert de la Paraula

Per poder parlar dels nous projectes de la Gent del Desert us convoquem a que entreu amb pas ferm al Desert de la Paraula. L’oasi està situat al P Mestre Ferrero, 19-20 d’Ontinyent i obri les seues de la haima a les 21:30h. Aigua?, no sé sí el pou encara està ple i la font crec que ja no raja. Però Xibeca i Cerol sí que tenim segur. A companyat de molles i versos. El més important és gaudir de l’hospitalitat dels beduïns, de la gent que ha fet del desert la seua subsistència literària.





Fragment d’un poema de Pep Alfonso a tots els Lluís que s’estima.

Coneguts i per conèixer. Que venen i que vindran.

Roda Lluís, roda

que canta la llum

que canta el vent

que canta el teu gest

amb ritme irregular

frenètic, un tic

acompassat, un tac

tac les cametes

tic d’agulles de carn

boges que ballen

a destemps del vent

que et somou

com un bri

de palla que balla

roda, rodola

i torna i balla

i t’acompanya

fidel als intervals

del teu procés

cames amunt

cames avall

marcant el temps

amb ferro de vent

a deshora del ball

tribal, aborigen

del naixement

primer i únic

de la Mare Terra.


divendres, 14 de març de 2008

Bullirà La Safor, com la cassola al forn

Guillamino i Pedrals a l'Olímpia d'Oliva

Com ha apuntat el poeta barceloní Víctor Obiols a la Safor s’hi concentra una alta densitat poètica. Hi estic d’acord. Sols cal fer un xicotet repàs pels poetes que ha donat el camp del vers de la Safor. I un fruit, que ja maura a bon ritme és el Poefesta.

La primera sessió que m’he ficat al cos de poefesta ha estat Endolls de Guillaumino&Pedrals. Poesia i música a ritme de hip-hop fonamentalment. Encara que s’ha pogut escoltar flamenc i també soul, entre d’altres. El més important és que l’han compartit amb alumnes d’institut. La poesia al servei del ritme i la diversió jove. Amb un sentit de l’humor sense complexos ni autocensura.

La vesprada, malgrat arribar tard un altra volta, entrar a Oliva amb falles i la Setmana Santa als carrers és un suïcidi per als nervis. Però val la pena seure a l’Olímpia d’Oliva a escoltar bona poesia vinguda des de Roma, Barcelona, Salamanca, A Coruña, Málaga, Terrassa, Pierola, Palma de Mallorca i Beniopa.

Ressaltaria la força juvenil, inflamada la tostesterona de l’adolescència tardana, de la mallorquina Tonina Canyelles. Visca l’hormona de l’adolescència més maura i plenament poètica que ha avocat a dalt de l’escenari. El seu poema Babel 2008 no té desperdici. Però l’evocació i l’imaginació sense complexos del que fan les imatges dels sants quan els deixem tranquils a l’església tampoc al primer poema menys encara. Tampoc deixar de banda la Madame silicona de la Maritxell Cucurella també ha trencat esquemes. La malaguenya Maria Eloy també ha obert la caixa dels trons i amb la seua passió poètica ha arribat al públic. M’han agradat més les dones, en el sentit poètic del terme, és clar.

Al final ha pagat la pena el temps passat a la senda dels elefants metàl·lics per gaudir del bon vers. Al final un bon oasi al vell mig del desert de la paraula. Mentre hi ha vers hi ha esperança.

dimecres, 27 de febrer de 2008

Un any i "Fa vint anys que tinc vint anys"



Tots els dies són

una celebració
del pas del temps
que gra a gra s'esgola
pel vidre transparent
del dia de dalt
al dia de baix
que cau
i cau
cau
de cul
obert
com la nit al dia
s'obre i s'esmuny amunt
perquè és la llei de l'embut
que t'ajuda a tragar la fel del temps

Ja sols queda un any
i farà vint anys
que tinc vint anys


Poema de Pep Alfonso en el seu aniversari

dimarts, 26 de febrer de 2008

KRISTI STASSINOPOULOU – STATHIS KALYVIOTIS Taxidoscopio (Resistencia, 2006)





GRÈCIA MODERNA

Tothom amb dos dits de front sap que Grècia és un dels països més admirables del món. La vella nació que va ser creadora de mites immortals i bressol de la cultura occidental roman viva dins els límits més aviat modestos d’un territori que, per europeu i mediterrani, ací ens resulta familiar. Els grecs continuen cultivant lleialment la seua llengua, que pràcticament sols ells parlen però que ha esguitat de vocables, els considerats més cultes, la majoria de tots els idiomes imaginables; una llengua que escriuen en un alfabet propi en què es basaren uns altres. Aquell que visita el país constata l’afecte que els grecs professen a la seua cultura, en concret a la seua música. Al capdavall, que el que sona en ràdio, TV i locals d’oci siga fonamentalment música del país no hauria d’estranyar tant, però vist des d’altres punts del planeta més permeables a colonitzadors de divers pelatge, pot resultar cridaner.

La música grega és única i universal. Dels gèneres hel·lens, el rebétiko (renovació de la música tradicional desenvolupada a la primera meitat del segle XX en ambients subproletaris i marginals, semblantment a flamenc, tango, fado o blues) gaudeix ja –a hores d’ara, un anacronisme– del màxim respecte i fama, desplaçant per fi aquella fal·làcia per a guiris anomenada syrtaki (si us interessa el tema, podeu consultar, per exemple, el complet article “Bouzuki, haixix i mala vida” de J.V. Frechina; es pot trobar a www.carrutxa.org). A més, Grècia ha projectat al món figures de la composició, l’execució i la cançó tan magnes com Manos Hatzidakis, Mikis Theodorakis, Yorgos Daralas, Haris Alexiou, Alkistis Protopsalti o Savina Yannatou, tots els quals ha de conéixer qualsevol melòman que se’n pree.

Els artistes de què parlem avui, la cantant i escriptora Kristi Stassinopoulou i el baixista (multiinstrumentista, en realitat) i compositor Stathis Kalyviotis, són tota una altra cosa; són dels músics que, decididament, es deixaren influir per la cultura del rock. Ell, per exemple, va ser fundador de la primera banda punk de Grècia, Anipofori. Ella, a qui sovint es compara amb Patti Smith –físic i actitud s’hi presten– inicià carrera als darrers 70 en diversos grups i fent de Maria Magdalena a la versió grega de Jesus Christ Superstar, i esdevingué després figura de l’escena underground atenenca. El 1989, els camins d’Stassinopoulou i Kalyviotis es van creuar a Selana, tal volta la banda de rock més important de Grècia (combinació de música d’arrel i so de garatge que algú va batejar com ethnopunk), de la qual feien també part el guitarrista Kostis Anagnostopoulos i el baterista Vangelis Vekios. Desfets Selana, Kristi i Stathis van mantenir-se junts i realitzaren una sèrie d’àlbums –Infantokosmos (1997), Echotropia (1999), The Secrets of the Rocks (2002)– que captaren l’atenció –portada el 2003 a la prestigiosa fRoots– de la crítica i el públic atents a l’anomenada “música del món”. Cal dir que tan oportú llançament internacional no es va fer sota el paraigua d’una companyia multinacional sinó amb editores independents (Protasis a Grècia, Resistencia a Espanya, Heaven & Earth a Alemanya, King Records al Japó...) facilitant així la traducció de textos i crèdits a una llengua pròxima, en el nostre cas l’inevitable castellà.

Com a resultat del seu impacte internacional, Stassinopoulou i Kalyviotis van ser requerits en tota mena de clubs i festivals d’arreu del món. El disc Taxidoscopio és fruit d’aquest periple que la portada resumeix. Les cançons reflecteixen les experiències viscudes en llocs com Alemanya, Armènia, Brasil, Canadà, Espanya, Índia o Israel, de vegades a manera de diari de ruta, unes altres de sàvies observacions, com les de la cançó “Nama namaste”, on amb gran intuïció s’il·lumina el parentiu lingüístic entre grec i hindi. La titulada “Erivan” comença amb els sons d’aqueixa ciutat armènia a l’alba; hi van captar els crits d’un venedor ambulant i el text conclou desitjant que, en acabar el dia, aquell home porte a la butxaca algunes dracmes (moneda que ja no és oficial a Grècia però sí a Armènia). També hi trobareu una cançó sobre la verema a Sikinos, una peça folk tràcia o els tres temes finals, dedicats a Thalia Lalovidou, membre del crew de la banda que va morir setmanes abans de la gravació. En fi, una reeixida barreja que combina salmòdia bizantina, ritmes balcànics, rebétiko, rock, electrònica... La instrumentació, variada i atractiva: sintetitzadors, guitarres, saxos, harmònica, lira de Creta, llaüt, saz, gaida, harmònium i un arsenal de percussions que inclou el que per a ells deuen ser exotismes com el cajón i les castanyetes.


Autor: Jesús Barranco
Publicat al Crònica número 674

divendres, 1 de febrer de 2008

David mira gramage, el poeta local; en diem

David mira gramage ens va oferir dos poemes inèdits
per finalitzar la presentació del CD "El pèndol i la terra"



Per a la Gent del Desert parlar de David és senzill. És un referent poètic, sense necessitat de moltes explicacions. És una font de creativitat literària al Desert de la Paraula. Una font que raja contínuament matèria primera per a continuar fent:

al vent,
des del vell cercle immutable”.

Tots pensem que veure de la font que tenim al bell mig de la plaça del poble és un acte localista, rural i “fora de context”. Res més lluny del nostre pensament. Al temps que lluny també de la globalització que ara està d’actualitat (no m’agrada la paraula moda).

Doncs bé, quan des dels mitjans de comunicació l’etiquetem com a “el poeta d’Ontinyent” no és res més que això; que va nàixer i viu ací a casa. Com ho ha fet l’altre poeta d’Ontinyent que ens acompanya en aquesta presentació. Però David per a nosaltres està de plena actualitat per mirar el món des del interior del seu vers. Que no és més que la prolongació del seu cos, la seua extremitat més desenvolupada. (Anava a dir llarga, però anem a deixar-ho estar. No vull ser impertinent).

Possiblement aquells que sols coneixen d’ell el seu llibre “On comença la Vall” tenen eixa imatge excessivament localista perquè l’obre del poeta comença a casa i s’escriu des de casa. Però els poemes més forts, durs, íntims i frescos tant mateix els trobem a els altres fulls; al temps cremat, a la desteixida memòria, al gat (entre la poesia publicada a casa), ... i també a tants manuscrits que no han rajat encara de la font del David. I també a un fum de col·laboracions poètiques que ha fet amb molta gent i projectes literaris i plàstics. Pot semblar-ho des de fora, però David no és el típic poeta solitari segut a la seua torre d’ivori.

No vull acabar sense ficar l’accent sobre el fet que més condiciona, per a mi, la visió erròniament localista que es poden fer del poeta. La seua edició sí que ha estat exclusivament localitzada. Com no, a casa, entre les serres que delimiten la seua vall, la Val Blanca. Jo des d’aquest cadafal i amb el treball que hem encetat amb “El pèndol i la Terra” (que no vull que em mal interpreten aquells que amb tanta cura i treball l’han editat ací a casa) reclame justícia literària per a uns versos que no poden quedar emmudits al Desert. Sense la possibilitat de rajar lliures, fora de la presó necessària del paper mullat de les grans editorials d’aquest País. Tot arribarà, fins i tot el bon vers té el seu moment.

Per acabar, ara sí, com a lector de poesia, vull furtar-li i fer meus uns versos del poeta:

“... visc en
el lloc on vull –o voldria- morir-me”.
Del llibre “Desteixida memòria”, pàgina 18


dimarts, 29 de gener de 2008

LÍDIA PUJOL Els amants de Lilith (Temps Record, 2007)



FASCINANT FEMENÍ

Hi ha una artista fascinant a Catalunya. Es diu Lídia Pujol (en realitat, López Pujol). És cantant i actriu, i en ambdós camps desenvolupa la seua capacitat de treball, les seues grans qualitats (entre altres, una veu excepcional) i la seua seductora feminitat (que inclou un somriure enorme). La seua edat no és un secret, però tampoc es divulga: deu estar prop dels quaranta. Després d’una acurada formació (Taller de Músics, Col·legi del Teatre), va irrompre a escena amb múltiples registres: vocalista del grup de rock Berlín Este, muntatge de música jiddisch amb acompanyament d’acordió, pas pel grup de folk antic Els Trobadors, dos àlbums amb el reconegut duo Sílvia Comes & Lídia Pujol (1998-2000)... I, en acabant, col·laboracions amb artistes catalans (Sopa de Cabra, Miguel Poveda i Chicuelo, Dani Nel·lo, Roser Pujol, Mayte Martín) i no catalans (Pedro Guerra, Pat McDonald, Jabier Muguruza, Brian Dunning); i un magnífic disc a cinc veus junt a Miquel Gil i Psàlite (Terregada, 2003); i participació en muntatges de Toni Xuclà com Suite de la Mediterrània o Notícia del Regne de Mallorca; i teatre musical com l’Opera de quatre rals dirigida per Calixto Bieito i teatre “a seques” junt a Sergi Belbel o, inclús, dirigint ella mateixa... Del 2004 és el seu primer disc en solitari, Iaie, extraordinari. S’hi podia escoltar des d’una cançó en gaèlic amb arpa celta fins a poemes de Prévert o Lorca, passant per un Rossinyol amb variacions per acords menors.

Darrerament, i ara mateix, Lídia Pujol ha estat ben ocupada compaginant tres muntatges diferents, el resultat d’un dels quals és el disc que avui comentem. Els amants de Lilith fou estrenat el 30 de maig de 2007 al TNC de Barcelona; ara ha aparegut en disc, la meitat de les cançons en la versió realitzada en directe aquella nit i l’altra meitat en estudi (amb producció de la mateixa cantant, assessorada pel pianista Dani Espasa i el tècnic Josep Roig). La banda, on destaca la guitarra de Pau Figueres i la flauta de Xavi Lozano, es complementa amb un quartet de corda i una petita coral on sobresurt el pes pesant del folk Joan Figueres, líder de Psàlite.

Lilith és un mite hebreu de la literatura rabínica: la primera dona d’Adam, feta del fang, la qual habità el desert i engendrà dimonis després de ser expulsada del paradís per haver adoptat una sexualitat activa i bescanviada per la més submisa Eva, treta de la famosa costella. Lídia Pujol ens presenta ací una selecció de cançons, sobretot tradicionals dels Països Catalans, que ens parla de dones de l’estirp de Lilith, però també de la d’Eva. El repertori ha sigut concebut a partir d’una recerca directa a les fonts orals. Part de les cançons són clàssics molt coneguts, però unes altres són veritables sorpreses. En tots els casos s’ha respectat la versió textual dels informants, tant pel que fa a la llengua (dialectalismes, castellanismes...) com, molt especialment, la manera de narrar unes històries torbadores, moltes horribles, que sovint els folkloristes romàntics i postromàntics havien difuminat i edulcorat per prejudicis morals. Perquè el que ací es retrata és el costat més terrible de la condició humana: la mort per despit (“L’enamorada desesperada”), mares que assassinen per traïció (“Amèlia”) o per gelosia (“La filla del rei”), violència masclista (“Caterina de Lió”), el desig irrefrenable d’un adulteri (“Beatriu, comtessa de Dia”), el plany d’un amant davant la mort inesperada de la promesa (“Cecília”, versió menorquina de “L’hereu Riera”), un incest (“La nina i son germà”, lleu variant de “La dama d’Aragó”), un sòrdid cas d’abús sexual, traïció i venjança ambientat a Reus (“La dama enganyada”), la tristor d’un vell abandonat per dona i fills (“El moliner”), un intent de violació (“La pastora”), necrofília i deshonra (“La guardadora d’un mort”) i un diàleg amb la Mort presentada prematurament (“La mort i la donzella”, amb percussió de ganivets). Tanca l’àlbum un tema que té poc a veure amb la resta: es tracta d’una versió d’“El somiatruites” d’Albert Pla (del disc Anem al llit de 2002), amb participació del mateix autor i de Dolo Beltran, de Pastora.


Autor: Jesús Barranco
Publicat al Crònica número 671 de febrer de 2008


divendres, 18 de gener de 2008

La València fesol

Divendres 18 de gener de 2008 - Levante emv - pàgina 6


Sobren els comentaris de quin és l'interés que té la Generalitat Valenciana en el coneixement que els seus funcionaris tenen de la Llengua. El que si que saben fer servir és el Salt 3.0, eixe programa que com s’ha demostrat és l’únic contacte que tenen amb la llengua escrita.

Però podem aprofitar l'idea "poètica" i fer-ne uns vers o una cançó dels Ovidi Twins.


La València fesol i naps

cassola al forn amb naps, clar

dels camps de golfs que són

els xavals d’ulleres fosques

i vestit jaqueta negra fesol

i naps de golf i camps de forn

turisme que vull al sol de la mar

salà que mulla d’ignorància

els peus nus dels aborígens

que recullen pilotes de golf

dels camps de la València fesol


dijous, 17 de gener de 2008

presentació d'“El pèndol i la terra” al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida




La presentació es farà el divendres 1 de febrer a les huit de la vesprada al Casal. A la presentació es podran escoltar algunes de les cançons que formen part del disc així com algun dels poemes recitats per la Gent del Desert. El poeta David Mira ha confirmat la seua assistència a l’acte. Possiblement inclús tinguem el privilegi d’escoltar un dels poemes recitats pel propi autor.


El disc està ja a la venda al Casal al preu de huit euros. Els socis de l’IEVA el podran adquirir al preu de cinc euros ja que l’entitat ha col·laborat en l’edició.


Després tindrem tertúlia del Desert de la Paraula. Com sempre, sopar baix braç i després tot allò que porteu de casa. Com ja han batejat alguns companys tindrem el "pa i molles" corresponent al mes de febrer. Porteu moltes molles dels rosegons de vers que amagueu a casa. Els sucarem a la mala llet, perdó, a la llet calenta amb café o amb allò que us vinga de gust sucar.

dissabte, 12 de gener de 2008

Aigua al febrer del Desert


*Font de paraules fresques a dos veus


Les tertúlies del Desert de la Paraula tornen a brollar el divendres 1 de febrer. Com sempre a les 21:30 al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida.

El passat divendres 11 de gener vam tindre un sopar baix braç per recollir els discos de "El pèndol i la terra". Ja han tornat a casa per poder començar la venda. Al Casal en podeu trobar o bé si teniu la sort o la desgràcia de coneixer un membre de la Gent del Desert també el podeu comprar.


Al mateix temps que el Jesús ens anava cantant el nou projecte poètic i musical del Desert de la Paraula, els poetes de casa o millor dit des de casa, la nostra poètica casa, les propostes de com nedar a les aigües del Desert ens van portar a descansar el proper divendres 1 de febrer. Com sempre a les 21:30h per sopar baix braç i després, o al mateix temps però mai amb la boca plena de molles, parlarem de les nostres coses. Des de casa, des dels nostres poetes. Per tancar el mes també tenim una sorpresa, si al final podem contactar amb la poetessa d'Oliva, i obrirem el Llibre de les Brandàlies. Sempre amb el permís de l'autora i esperem que amb a seua presència.

Ofegat fins als ronyons a les aigües seques del Desert de la Paraula espere que estigueu oberts als vents nous de la Tertúlia. Us esperem a tots aquells caminants que us interessa la travessia pel Desert de la Paraula.


divendres, 4 de gener de 2008

Presentació al Casal Jaume I del poemari "Visions Provisionals" de Sergi Torró

Jesús Barranco presentant el poemari "Visions Provisionals"
al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida el divendres 14 de desembre de 2007

* Reproduïm íntegrament el text de la presentació. És una mica llarg però us assegure que no es sentireu decebuts en acabar de llegir-lo. Bon profit i bona lletra!


LES PROVISIONS D’UN GOLIARD

Fa quatre anys i tres mesos que conec Sergi Torró i Ferrero. A pesar que no és molt de temps, ens uneix una gran amistat. Una gran amistat que ens ha portat a compartir projectes com la tertúlia El Desert de la Paraula, que us ha convocat avui, o el disc d’homenatge al poeta David Mira El pèndol i la terra, que precisament la pròxima setmana ix a la venda. Una gran amistat que feia impossible que jo poguera negar-me a la seua petició de fer aquest text de presentació del poemari Visions provisionals, el tercer que publica.

No podria despatxar aquest parlament amb unes paraules de compromís sobre el currículum de l’autor ni fent-ne una mena d’anunci publicitari –quasi tots vosaltres coneixeu Sergi bé o molt bé–, de manera que intentaré construir un discurs més personal explicant, primerament, la meua “visió provisional” sobre la seua personalitat i, en acabant, referint quina ha sigut la meua lectura del llibre. Tem que hi posaré a prova la nostra –insistisc– gran amistat, ja que és possible que en algun moment traspasse involuntàriament els límits de l’estricta cortesia.

Vaig començar a tractar Sergi Torró per raons professionals, quan ambdós ens vam incorporar al claustre de l’Institut de Biar, on jo m’he mantingut i ell no. Vam establir connexió, de forma immediata, per afinitats ideològiques, pel nostre gust per la música i per altres raons, com coneixences que jo tenia de persones molt pròximes a ell. Prompte vaig saber del seu sentit crític –no gose dir “demencial sentit crític”, com ell mateix ha escrit en un vers (pàg. 16)–, una característica que va reforçar aquella connexió i la va tornar complicitat. Advertiré que per a mi, i sé que també per a ell, és necessari que la crítica incloga l’autocrítica, i fins i tot comence per aquesta. Així, en aquelles primeres converses, no es van salvar de burles i censures ni els nostres teòrics “companys de viatge” (sociolingüistes, nacionalistes, esquerranistes...) ni tampoc –i és delicat que ho diga ací, a Ontinyent, per la possible presència d’antics alumnes– la nostra pròpia condició de professors de Llengua i Literatura; recorde com, constantment, maldéiem dels continguts oficials de l’assignatura de “Valencià” i dels llibres que ens veiem més o menys obligats a utilitzar a classe (“llibres de text” i “llibres de lectura”, quines expressions tan estúpidament tautològiques).

Poc després, i sense que succeïra res de particularment greu –potser ni tan sols de particular–, la situació del meu amic en aquell institut es va complicar. Sense buscar-ho però sense intentar evitar-ho (la diplomàcia no és una activitat que ell cultive), va trobar-se, per un costat, amb l’hostilitat d’un alumnat poc cultivat i molt contestatari i, per l’altre, amb la pressió de la directiva, que començava a tirar-li l’alé al bescoll. Anem per parts: en primer lloc, Sergi no és un professor típic, d’aquells a qui l’alumne pren fàcilment la mida que permet passar curs sense pena ni glòria. Ell té un únic compromís, i és amb la matèria que imparteix. A la pàgina 50 llegim: “Estudiarem també / els clàssics llatins / Perquè sense ells / no tindreu ni puta idea / (com jo; estudiarem junts)”. Són uns versos increïbles: les paraules d’un professor que ni intenta agradar ni intenta agradar-se. En segon lloc, Sergi és el tipus de persona que, si formava part d’un partit, en promouria de seguida una escissió. La seua pràctica de la llibertat i de la dignitat passa per una desafecció radical a la jerarquia i, més en concret, als jerarques. Ell mateix ens ho explica –ens ho retrau– en un vers que, en la meua opinió, està entre els de més altura dels de l’obra que presentem: “Us heu oblidat de no respectar l’ordre?” (pàg. 21). El cas és que, per posar en pràctica aquestes idees, en un moment donat, la direcció del centre –a qui Sergi solia qualificar de “dictablanda”– semblava disposada a llançar-lo als peus dels cavalls, altrament anomenats “inspecció educativa”.

En aquell punt, vaig intervenir per apagar aquell foc d’encenalls que amenaçava de socarrar el meu company. Que conste que ho vaig fer perquè m’hi van convidar i no per cap vocació de mediador. El cas és que, en certa ocasió, em vaig trobar en una estranya reunió on un representant de la direcció esperava la meua opinió com a Cap de Departament sobre una turba d’alumnes empipats que brandaven uns apunts sobre literatura catalana del segle XIX mentre proferien queixes que es poden resumir en la frase “no pot exigir-nos que sapiem tot això, ja que mai n’havíem sentit a parlar”. Vaig revisar aquells papers per comprovar que eren conformes a les programacions didàctiques. Com que així era, va quedar desmuntada la temptativa de revolta. No sé si vaig afegir, encara, que l’única cosa realment escandalosa era que mai hagueren sentit parlar de la Renaixença. Però, veritablement, m’havia sorprés la mena de “terrorisme pedagògic” que havia aplicat el meu company posant-ho tot, de colp, sobre la taula (el Romanticisme i la tradició literària, la nació i l’alienació...) sense preocupar-se gens per proporcionar als alumnes una miqueta dels quilos i quilos de vaselina que altres utilitzem per a intentar que penetre en ells una mínima part d’aquesta classe de continguts. Allò havia sigut com obligar els espectadors de Aquí hay tomate a presenciar un debat de Millenium. Amb una tal actitud, entre ingènua i agressiva, els indicava: “Sóc professor de Literatura, no un animador sociocultural”, i l’alumnat ho interpretava com l’inici de les hostilitats.

Diversos fets posteriors em confirmaren que Sergi tendeix a viure perillosament, a saltar línies roges, i no sempre de manera conscient. Ell ha sigut capaç, per exemple, de dedicar tota una exposició oral davant un tribunal d’oposició a criticar la qualitat d’un poema. En comptes de fer el previsible comentari acadèmic, “magistral”, va explicar les raons per les quals aquell text li semblava molt roín. Que hi conste la meua sincera admiració però, desgraciadament, el tribunal no ho va jutjar tan genial.

En fi, deixem ja d’airejar detalls més o menys privats, que podríem prendre mal. Supose que l’autor fa estona que deu pensar: “Jo he vingut ací a parlar del meu llibre!”. Toca comentar Visions provisionals. I començarem pel títol, que és una manera raonable de començar. M’agrada aquest títol; el joc entre “visió” i “provisió” és interessant. Hi entren connotacions i sentits que les paraules tenen: “visió” és “percepció” però també “miratge”; “provisional” és “momentani” però també es relaciona amb “providència” (veure enllà). Les interpretacions possibles oscil·len, per tant, entre la de “definicions no definitives” i la de “al·lucinacions lúcides”. He de reconéixer que en més d’una ocasió he acabat donant la raó a Sergi en alguna apreciació seua que, en principi, m’havia paregut suspicaç i exagerada. En aquest sentit, tinc proves de la seua “pro-vidència”. Però, és clar, com que no té raó sempre, també va bé allò de “provisional”.

Vaig conéixer Visions provisionals en versió quasi definitiva gràcies a la còpia mecanografiada que em va proporcionar l’autor a l’estiu de 2006. En aquells dies, jo anava molt atabalat amb la gravació del disc a què m’he referit al principi i en vaig fer una lectura superficial. D’altra banda, –i potser pensareu que utilitze la falsa modèstia– em considere un mal lector de poesia. De fet, si poguera, ara diria simplement que cadascú té l’obligació de fer la seua lectura personal, i tancaria ací el discurs. Però això seria, clarament, fugir d’estudi. Supose que tinc l’obligació de comentar el llibre, i m’hi posaré. Però, com que realment sóc un mal lector de poesia, la primera cosa que confessaré és que hi ha certs passatges que no entenc. Especialment hermètics em resulten els poemes “Rata que fuig” i “Un peix mort”. Per descomptat, que jo no n’entenga gran cosa no vol dir que em semblen roïns; al contrari. Al joc de desxifrar que els poetes ens proposen (i que, almenys jo, m’impose com a obligació) no sempre tenim les claus per donar-hi cap sentit. Tinc assumida aquesta sensació, sobretot, des que a la universitat em van fer llegir el poeta peruà César Vallejo: “M’ha semblat meravellós” –vaig pensar– “però no sé ben bé què significa”. I m’afanye a dir que tampoc no cal. El gran Julio Cortázar afirmava per boca d’un alter ego anomenat Lucas, (criticant els qui, des de paràmetres de racionalisme, o realisme social, etc. defensaven que tota literatura s’havia “d’entendre”), que ell tampoc no “entenia” com funciona la televisió, i no per això en demanava la destrucció. Per tant, no cal rebuscar.

Deixant al marge, doncs, allò que m’ha resultat impenetrable, hi ha diversos elements del llibre que sí podria comentar. Especialment, n’hi ha un que, a la meua lectura personal, ha romàs al meu cervell, dringant amb un ressò tan persistent que, fins i tot, em preocupa. Quina cosa és aquesta?

Certament, no els aspectes formals de versificació. Potser el que ara diré no és més que una altra rucada, però vull ser sincer: no sóc amic de la versificació lliure. M’agrada bastant més la tradicional, aquella que proporciona rimes i regularitats rítmiques. Sobretot perquè, habitualment, quan llig poesia, intente cantar el text, és a dir, tendisc a buscar-hi una partitura. Supose que és un comportament estrany, una deformació que em queda del temps en què vaig ser autor de cançons. No és que el vers lliure no es puga cantar però, com va dir el gran Lluís Llach a propòsit dels seus primers treballs sobre Martí i Pol, costa deu vegades més. A més, la musicalitat inherent al text poètic queda ací, en certs poemes, deliberadament destruïda per un estil prosaic bastant enemic del vers; pense, per exemple, en aquella pàgina 39 on, entre altres coses, es publicita un disc de La Xafigà. No vull donar tampoc la sensació de conservador recalcitrant: evidentment, el vers lliure és una de tantes coses que l’avantguardisme va posar en circulació que es quedaran per sempre, però opine que no és per ací que la poesia es retroba amb la cançó. I el cas és que me n’hauré de desdir immediatament, ja que, aquests darrers dies, he estat treballant la musicació d’algun poema del llibre – Sergi ja ho sap, perquè li ho vaig explicar ahir mateix – i crec que, finalment, serà possible que després, la presentem ací, en estrena mundial.

Preguntàvem: què era allò que havia quedat ressonant al meu cervell després de llegir aquests poemes? Es tracta, potser, d’algun tret lingüístic? No, tot i que l’obra presenta elements molt satisfactoris en aquest aspecte. M’ha interessat, per exemple, la destrucció de la semàntica en versos com “No se sap res per què” (pàg. 17). He celebrat troballes lèxiques, en aquest context de “contradiccionari” que és la poesia, com ara “tendrum” (cartílag), “bubons purulents” (ferides infectades) o la feliç expressió “escura’t les butxaques, ludòman” (pàg. 20). També m’ha sorprés la presència d’elements propers a aquesta mena de llengua paral·lela conformada per estranyíssims noms propis que són les marques comercials. Supose que us heu adonat que al món on vivim ja no és massa pertinent discutir si cal dir “lleixiu” o “lejía”, perquè ara, senzillament, d’això se’n diu “Neutrex” o, més recentment, “Kalia Vanish Oxi-action Multi”. Doncs bé, em sembla molt d’acord amb qui es defineix (pàg. 53) com “delinqüent del llenguatge” la inclusió d’aquest pseudoidioma en versos com “Buta-trans / Sindi-prem, multi-fruit / Triturama multimax” (pàg. 20), en la inspirada utilització que es fa de la paraula “hipercor” (pàg. 23), en les abreviacions impronunciables del Bar Rest Hnos Gómez (pàg. 24) o en una referència al Volkswagen Golf –amb errata inclosa– (pàg. 63).

I si tampoc no és el llenguatge allò que dic que tant m’ha impressionat, ¿ho seran, potser, els referents culturals que omplin com a motius les pàgines de l’obra? Podrien ser-ho, però no. I podrien ser-ho, no tant per aquella boutade “Contra Cerol” que per poc que circule esdevindrà una petita celebritat dins del món literari valencià, sinó pel bigarrat panorama de personatges que, com a les cançons-llistat de Sisa, van des del toro d’Osborne a Kàrpov i Kaspàrov, passant per Frankenstein, Batman, Wojtila, Motetes, Ulisses, Floquet de Neu i Xu-Lin, el científic Paul Dirac, Julio Iglesias, Tarzan, el lingüista Van Dijck, Josafat, Kruixtxov i Stalin, La Xafigà i Al Tall, Cruyff, Letícia (la princesa?) i Peronella (la reina d’Aragó, rebesàvia de Jaume I, a la qual van casar a la tendra edat d’un any) –per cert, sublim la tornada adreçada a Peronella! És la classe de versos que m’alegre de llegir! Mereixerien estar al destacat de la portada més que els triats per l’autor: “Peronella, / hi ha dues classes d’home: / els sentimentals / i els de negocis” (pàg. 66)–. També s’hi fa una aclaridora referència als goliards: monjos medievals de vida dissoluta que voltaven pel món amb la intenció d’aprendre i cultivaven una poesia jocosa i d’esperit lliure. Metàfora de Sergi Torró.

I si tampoc es tracta d’aquestes referències culturals, què deu ser allò que estic reservant-me per al final? Potser es tracta de la qüestió identitària? No; afortunadament, Sergi no ha fet un poemari sobre la cansosa temàtica nacional. Però, per descomptat, això que tant ens preocupa i ens ocupa, no queda fora de les seues reflexions. Pel poemari sobrevola la solidaritat íntima amb pobles com el txetxé, l’amazic, etc., torturats fins a la destrucció per violentes, oprobioses colonitzacions. En aquest sentit, el nacionalisme del poeta és global i es basa en allò que Bertrand Russell va anomenar “la superioritat moral de l’oprimit”. Cite de la pàgina 53: “A mi m’hauria agradat / ser un indi de l’Amèrica del Nord, / que m’haguessen massacrat vilment / els rostres pàl·lids / L’esperit del meu poble volaria / pel Cosmos / i jo estaria mort”. També, al poema titulat “Perorata” trobem unes amonestacions molt agudes sobre la identitat valenciana i la identitat personal.

“Ah, ja sé!” –pensa algú entre el públic– “És l’humorisme! M’havien dit que este tio és molt de la broma (a pesar de la tabarra que ens està donant esta nit)”. L’humorisme; sí, la qüestió m’interessa, realment ja estem aproximant-nos molt al nucli principal de la meua reflexió. És clar que he gaudit amb els moments hilarants que el poeta ens serveix. El text que comença “Sóc aficionat al balanceig dels peus” (pàg. 13), amb la seua descripció minuciosa d’un acte banal, evoca aquelles absurdes “Instrucciones para subir una escalera” de –altra vegada– el gran Julio Cortázar. A “La barracuda i el tresor”, la narració, considerablement desordenada, d’una pel·lícula de sèrie B bastant estúpida també proporciona moments humorístics: “El dolent no ha deixat de fotre / durant tota la pel·lícula (...) / Primer insulta la intel·ligència dels herois / Després els segresta, i fa que ella / haja de traure’s la brusa” (pàg. 55). Igualment, somriem en reconéixer, al somni narrat al poema “Almansa”, la matèria de què estan constituïts els nostres propis somnis. En altres ocasions, apareix la fina ironia, com quan es diu que al sintagma “domini lingüístic català” li calen dues vegades cometes. Però, sobretot, resulta impressionant la manera com el poeta fa funcionar l’anticlímax: expressions com la paraula “pixorro” tancant una estrofa d’aire cerebral o la idea inesperada de les ganes de fumar-se un canut enmig d’una tendra reunió familiar... Ací el somriure se’ns gela. Ens adonem que l’humor d’aquest escriptor va carregat de dinamita, especialment contra allò que solem considerar “convencional”.

Em sembla recordar que Sergi ha explicat en una entrevista (no sé si la concedida a l’amic Pep Alfonso, ací present, per a la revista Crònica o en una altra de les fetes arran de la consecució del Premi Ibn Hazm) que, en aquests poemes, adoptava una actitud cínica. És possible que m’equivoque de paraula o que calga atribuir-la al periodista. Si no, alerta, amic meu. Deus ser conscient que, en l’ús habitual, la paraula “cínic” té un sentit tan negatiu (“impúdic”, “insincer”...) que és perillosíssima; l’hauríem de reservar per a personatges com Ángel Acebes. No sé si saps, per cert, que el gran filòleg i cantant mallorquí Biel Majoral ha sostingut (en una entrevista amb el clarivident sociolingüista Eugeni Casanova) que el cinisme és l’instrument que els espanyols han fet servir per destruir la nació catalana, i que és allò que diferencia els espanyols (cínics) dels catalans (satírics). En qualsevol cas, si és cert que has reivindicat eixa paraula, vull pensar que et referies a l’escola cínica, la de Diògenes de Sínope, la que basava la seua filosofia en l’autosuficiència moral de l’individu, en la crítica de la civilització i en l’apologia de l’estat natural, un pensament que trobe que et va com anell al dit.

I vet ací com, finalment, hem arribat a allò que em mantenia inquiet i preocupat després de llegir Visions provisionals, i que per fi revelaré: la misantropia. El vers que ressonava al meu cap una vegada tancat el llibre era “Ara odie tothom”, de l’impressionant poema “Goliard” (pàg. 16). La misantropia, l’odi al proïsme, és una actitud que m’aterreix, perquè la reconec pròxima. És curiós, perquè fa un instant parlàvem d’humorisme –i riure és el millor que ofereix la vida, millor que follar, no?– i de sobte hem saltat a la por i al rebuig a les persones. Em fa pànic la possibilitat d’acabar convertit en un misantrop i, per això, intente mantenir a ratlla el meu sentit crític, evitant que derive en conductes antisocials. Faig la recomanació a l’autor, i me la faig a mi mateix: mantenir a ratlla la misantropia, a pesar de la constància i la contundència amb què la dura realitat ens puga confirmar la idea que l’excel·lència no abunda, precisament. Els qui som de la classe d’homes sentimentals, no de negocis, ens hi haurem d’acostumar, ens haurem d’esforçar per continuar enamorant-nos de la gent, per continuar sent amics de la gent, i per continuar, doncs, fracassant. Com feia precisament l’insuperable Diògenes, de qui parlàvem adés, qui s’entrenava per al fracàs implorant alguna cosa a una estàtua. És aquest el tema del llibre: el fracàs, el desengany, el desencís. Tots vosaltres heu pogut llegir al text de convocatòria d’aquest acte que Sergi afirma que el desencís no és necessàriament lamentable i dolorós; ell sap trobar-hi alguna cosa de voluptuosa i, fins i tot, agradable. I això, lluny de ser una frivolitat, no tan sols ompli de profunditat el llibre, sinó que s’apareix com una salvaguarda per a l’intel·lecte de l’autor .

Perquè la misantropia és molt perillosa; tant com el seu contrari, aquell que diu –en castellà– que “To’r mundo es güeno”. Tanmateix, és més que evident que, literàriament, és més acceptable l’expressió de l’emprenyament i del rebuig de la societat que no l’expressió del panxacontentisme i del “bon-rotllisme”. La misantropia és, però, un antítdot contra la boveria massa perillós, és una droga dura i destructiva. Fa caure en el maleïdisme i acaba amb la pau mental. Fixem-nos, si no, en el major misantrop de la literatura catalana, el poeta mallorquí Miquel Bauçà, qui va tindre una existència marginada i amargada fins a la seua desaparició, ara fa dos anys. El que aquesta actitud tinga de “políticament incorrecta”, en canvi, importa infinitament menys. Supose que Sergi és plenament conscient que tota la duresa vessada a la sèrie dedicada a Ontinyent (“La meua ciutat”, pàg. 32-45), amb versos com “pallassos uniformats / moros i cristians”, li ha de crear moltes més enemistats que simpaties. Però, com ha dit el columnista Francesc-Marc Álvaro a El Temps, no tenim l’obligació de llegir allò “políticament correcte”, sinó allò “literàriament correcte”. I, n’estic convençut, les Visions provisionals del meu amic Sergi Torró, àlies Goliard, es troben al segon grup.


Ontinyent, 14 de desembre de 2007
JESÚS BARRANCO GONZÀLEZ