divendres, 6 de març de 2015

fressa d'una nit o els malucs d'un somni

De pressa, com un pensament, m’ha arronsat la pell una flaire bonica que m’acaronava l’instant fred que manté viu el record d’aquella estimada sensació d’amor lleuger. Que puta és l’adolescència quan passes dels quaranta, quan és de vers confondre el record d’una estima amb l’alenada lliure d’una rima oblidada. Com aquella nit que passares de mi tan a prop com aquesta nit, fregant la idea dels teus malucs amb el meu muscle. Massa reial per ser de debò  un record que fa memòria entre les línies d’aquesta crònica de la fressa d’una imatge anunciada, la metàfora insomne d’una adolescència marcada per l’oblit. Per mots esdevinc un animal de mitges tintes, un somni d’una nit que dóna pas a la paraula silenci. Com escoltar la Gent del desert a l’escola que volem, tot un poema noctàmbul a ritme del tradicionari musical d’aquest llibre que es tanca. De cop i volta com l’avantsala del dia apagat, a la penombra del subjecte poètic o patètic de la paraula.


Com deia el mestre hi ha dies, o nits, que millor escoltar el ressò de les pròpies paraules a l’interior del vers. Lliure o no de ser o no ser bona nit o bon dia, encara.