De pressa, com un pensament, m’ha arronsat la pell una
flaire bonica que m’acaronava l’instant fred que manté viu el record d’aquella
estimada sensació d’amor lleuger. Que puta és l’adolescència quan passes dels
quaranta, quan és de vers confondre el record d’una estima amb l’alenada lliure
d’una rima oblidada. Com aquella nit que passares de mi tan a prop com aquesta
nit, fregant la idea dels teus malucs amb el meu muscle. Massa reial per ser de
debò un record que fa memòria entre les
línies d’aquesta crònica de la fressa d’una imatge anunciada, la metàfora
insomne d’una adolescència marcada per l’oblit. Per mots esdevinc un animal de
mitges tintes, un somni d’una nit que dóna pas a la paraula silenci. Com escoltar
la Gent del desert a l’escola que volem, tot un poema noctàmbul a ritme del
tradicionari musical d’aquest llibre que es tanca. De cop i volta com l’avantsala
del dia apagat, a la penombra del subjecte poètic o patètic de la paraula.
Com deia el mestre hi ha dies, o nits, que millor escoltar
el ressò de les pròpies paraules a l’interior del vers. Lliure o no de ser o no
ser bona nit o bon dia, encara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada