dilluns, 28 de juliol del 2008

Declarem el Desert obert per vacances!!!!



Cavallers, ja estem de vacances!



Ara sí que sí. Després d'aclimatar el cos aquest cap de setmana, durant dia i mig, puc assegurar-li a la meua ment que estic de vacances. No sé perquè ho diem en plural. Potser perquè volem que duren més. La paraula que és troba al diccionari és vacança. I la descomunal paraula vacances no hi és. Ni definida ni explicada. Sols a la definició de vacança s’amolla la paraula estimada; vacances, vacances, vacances, ...


Amb la ment relaxada es pot caminar millor pel desert de la paraula. De moment estic endinsant-me al “Claustre” de la jove poetessa Isabel Garcia i Canet que junt a Baixauli ha guanyat els premis de la Crítica dels Escriptors valencians. La Marina Alta, la Safor, ... en definitiva la nostra voramar continua amb la coagulació poètica de les seus essències més íntimes. El desert salobre de les paraules que es manifesten a cada síl·laba. A cada cop de vers. Amb Isabel amb densitat roig candent. Sembla que un ferro tant jove no puga bullir amb tanta força. Els aborígens tenim veu per molts anys.




“No sempre podem pensar els mots i els dies

reposant en l’arena de la mar que ens orienta:


Naixen, encara, ocells sense ales;

...”



(del poemari “Claustre” d’Isabel Garcia i Canet editat per 3i4 en abril de 2007)



Continuarem la lectura, pausada i amarada de suor estival, i compartirem els esguits amb els beduïns lliures de la paraula.


Declarem el desert de la paraula obert per vacances!!!

dilluns, 14 de juliol del 2008

Galeusca, manifest per la diversitat cultural i lingüística


Els escriptors catalans, gallecs i bascos condemnen la tergiversació del manifest per la defensa del castellà

La Federació d'Associacions d'Escriptors Galeusca critica la situació d'asimetria a favor del castellà

La Federació d'Associacions d'Escriptors Galeusca ha criticat durament el 'Manifiesto por la lengua común', on diferents intel·lectuals i organitzacions defensen el castellà com a llengua 'comuna i oficial' per davant del català, el gallec i l'èuscar. La Federació considera que el manifest és una tergiversació de la realitat, i que les llengües que necessiten protecció a l'estat són les altres, i no el castellà, el qual no corre cap perill i la presència de la qual és garantida per la Constitució.

A l'estat, diuen els escriptors en un comunicat, es produeix una situació d'asimetria a favor del castellà, que no concorda amb el plurilingüisme que oficialment existeix, és per això que la visió que addueixen els autors del 'Manifiesto', afirmen els escriptors, fa pensar en 'tesis pròpies de l’etapa franquista'.

Els escriptors repudien 'els intents d'exclusió' dels seus col·legues espanyols i els insten a centrar els seus esforços en la defensa de la llengua a territoris on el castellà conviu amb l'anglès, com Puerto Rico, Costa Rica i els Estats Units.

La Federació d'Associacions d'Escriptors Galeusca la integren l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, lAssociació d'Escriptors en Llengua Gallega i l'Associació d'Escriptors Bascos (EIE)

divendres, 4 de juliol del 2008

“Ulls que no veuen... caguerà que xafen”. Manifest per la llengua d’un poble





El “Manifiesto por una lengua común” no és res més que un crit per recordar-nos qui som i que el trànsit pel desert és llarg, dur, sec i això i allò i damunt de puta has de ficar el llit i ... i tant senyora i tant!

El motiu de traure del desert unes poques paraules no és altre que recolzar el Manifest contra el Manifiesto. Alguns companys han publicat als seus bolgs com Jose Blesa Morante o Sergi Gómez per exemple. I tot gràcies a la reflexió, o el record d’una conversa patriòtica que vaig tindre l’altre dia.

Un amic del cap i casal que de normal utilitza la llengua segura, aquella que va deixar el Cid a València després de la seua reconquesta del cap i casal, em va dir que el que no li agrada de nosaltres és que sempre anem de víctimes. Per a que ho comprengueu bé, tot expressat en perfecte català parlat a la manera de València. Clar amb mi parla el valencià, al final no sé si per respecte, educació o per dir-me indirectament allò de “ves yo también lo se hablar pero no voy de víctima por la vida”.

Eixe és la qüestió. El vertader tema de fons és el record continuat produït en sentir parlar valencià fora de la llar, més enllà de la intimitat dels Camps, Aznar, Zaplana... per no parlar dels de la “cruzada de liberación nacional”. El record en qüestió no és altre que els valencians vam perdre la “Batalla d’Almansa”. I per tant per “justo derecho de conquista” tenim que renunciar a la llengua que va portar un Rei Conqueridor, que no era un mercenari despatxat per un rei de Castella, i què els governants locals han oblidat que era català. Però el guariment psicològic que utilitzen és el de l’estruç. “Ulls que no miren... caguerà que xafes”, com diuen pel meu poble.

En definitiva com ja ha dit el jove cantautor de Xàtiva, “nosaltres no farem cançó renuncia”. La llengua que ens ha vist nàixer té la dignitat d’aquells que l’utilitzem. I la que estan demostrant estes persones és ben poca. Ja que la dignitat no es perd en cap batalla. Es perd en l’intent d’imposar als altres allò que no vols per tu mateix. Com ells diuen al Manifiesto, “las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano”. Clar com quan al pati del col·legi diem allò de la llei de l’embut, “l’ample pa mí i l’estret pa tu”. Això és la llei que volen que contemple la Constitución de l’embut. L’ample per als castellans i als altres que traguen pel costat estret. Quan “altres” han proposat canvis en les lleis són tatxades de terroristes i anticonstitucionals. Ara estos intel·lectuals, també en tenia Franco i Hitler d’intel·lectuals a les seues files, volen fer creure a la gent que la seua és una caus justa. Una croada a favor de la unitat d’Espanya. Quan el realment és la seua forma particular de mirar amb la graduació de les seues ulleres. En definitiva una maniobra política per preparar el camí a l’imposició democràtica del més fort.

El trànsit pel desert és un camí d’aprenentatge i no una penitència com ens volen fer creure alguns interessats. Adéu, salut, bon vers i llengua nova a tots i a totes.