dissabte, 14 d’abril del 2007

IVÁN ALBUIXECH QUARTET Iván Albuixech Quartet (Autoedició, 2006)






ACÍ ES FA JAZZ

Deu fer uns vuit o nou anys que va obrir a Ontinyent l’acadèmia de música Ad Libitum, que tan bona labor està fent, amb fruits perceptibles (des d’ací un salut cordial a Toni i a Lluís i a tota la seua gent). En aquells temps inicials, qui signa aquesta secció (un servidor de vostés) hi acudí durant uns mesos a seguir estudis d’harmonia amb el pianista cubà Raúl Camilo Rojas, i allí va conéixer un jove ontinyentí, molt simpàtic, Iván Albuixech, qui sovint portava restes de greix a les mans perquè treballava com a mecànic i deixava bocabadat amb el seu talent com a saxofonista. Temps després, un parell de casualitats que no vénen massa al cas, em portaren a conéixer un altre jove, aquest xativí, Pau Ortolà, professor de música a un institut de la nostra ciutat, que tocava el piano amb mestria imponent. Vaig saber més tard que s’havia produït el feliç encontre entre aquests dos individus, propiciant una relació artística estable, primer en format de gran banda junt a molts altres músics i, en acabant, en un quartet amb el qual s’han presentat regularment davant del públic en escenaris, principalment de València, també de Barcelona (i a la nostra ciutat, per exemple, a locals com Magic). I encara, temps després, augmentà la meua admiració cap a ells quan vaig saber la notícia que, estimulats per contactes amb figures del jazz al País Valencià com Francisco Blanco “Latino” o el gran Perico Sambeat, tots dos havien pres la decisió valenta d’abandonar els oficis anteriors per dedicar-se, exclusivament, a fer de músics professionals.

Per Nadal de 2005 el quartet d’Iván Albuixech, integrat a més del ja esmentat pianista també pel contrabaixista Diego de Lera i el baterista Miquel Asensio “el Roig”, van entrar a l’estudi Rockflow de l’Alcúdia per registrar sis temes en una maqueta que, finalment, van autoeditar per usar-la com a targeta de presentació i per vendre-la als concerts, tot i que també es pot adquirir en certs llocs com les botigues d’instruments musicals de la nostra localitat. Es tracta de sis composicions pròpies (quatre del mateix Albuixech, una d’Ortolà i una de De Lera), la duració total de les quals és mitja hora, que no admeten una altra etiqueta que la de jazz (en ocasions més proper a formats moderns de jazz-rock – “Controlalt”, amb solo espectacular, i “Montgó”, amb ritme funky i pedal wha amb el saxo! –, i en altres més clàssic, recollint l’herència bop – a “El gos” i “Vodka” – o, per moments, reconcentrat i pausat, com al blues “Per a Perico” o a la balada “Primera o última”.

La gravació demostra l’enorme talent dels músics que hi participen. Fan allò que els músics de jazz saben i volen fer: lliurar-se a la investigació partint de la destresa i el virtuosisme i a la recreació constant d’aquella fórmula (mixt d’africà i europeu) que es va inventar als EUA fa com un segle. Ja se sap que és aquesta una música que no gaudeix del favor del públic majoritari i que arrossega la lamentable bolla de “música per a músics”. Però, que dimonis, visca l’intel·lecte! A favor del disc hi ha també el grafisme, a càrrec de Cub Disseny, magnífic malgrat l’innecessari castellà dels crèdits.

En l’actualitat, Iván Albuixech es troba immers en nous projectes ben engrescadors: d’entrada, hi ha la imminent participació a la Setmana de Jazz de la Universitat Politècnica i al prestigiós festival de jazz del Palau de la Música de València. D’altra banda, prepara un àlbum de major durada, que es comercialitzarà. I encara hi ha més coses, els detalls de les quals no han transcendit. Continuarà.



Autor: Jesús Baranco
Publicat a la Revista Crònica número 615

divendres, 6 d’abril del 2007

Toni Espí a la pròxima tertúlia del 13 d’abril




El proper divendres 13 d’abril et convidem a gaudir de la tertúlia del Desert de la Paraula. Al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida. Ens pots trobar al parc Mestre Ferrero números 19-20 de la ciutat d'Ontinyent. L’acte començarà a les 21:00 hores.



Aquesta volta tindrem primer la presentació del llibre Reconstrucció, guanyador del 17é premi de poesia Comas i Maduell Ciutat de Tarragona i publicat recentment. El seu autor és Toni Espí nascut a Bèlgida però que viu i escriu, això ens cal supossar que la tranquilitat de la llar el porta a evocar imatges i paraules, a la ciutat de Xàtiva on és professor de Català a l’IES Dr. Lluís Simarro.


Per anar fent boca ací teniu uns versos de Reconstrucció:


El pou

Abocat al pou de les paraules

de la casa dels avis,

escolte gemecs de corda, xerrics de corriola,

retrunys de llanda i l’eco dels morts antics,

una remor d’aigua:

fregall d’espart, cresol de llanda,

fes i corbella, boix sense randa,

garbell i sària, madeix de llana,

oli d’oliva, òliba, guatla,

cossi, cudol, Muntis, la Plana...


Capbussat en el pou de les paraules

de la casa dels avis,

amerat d’una aigua adormida,

evoque un temps...




La lectura dels versos de Toni anirà acompanyada al contrabaix per Remigi Roca Fernàndez. Amic personal de l’autor, músic enamorat de la improvisació i creativitat musicals i professor de contrabaix. Després tots aquells que ho desitgeu porteu l'entrepà i soparem al Casal per donar pas, ja amb la panxa plena, a la tertúlia que la Gent del Desert on l'oralitat és una necessitat que cal recuperar per alimentar l'ànima.

Sense més pretensió que la pobra intenció de la paraula us esperem al caliu dels versos de Reconstrucció.

TOTI SOLER, "Vida secreta". (K Indústria Cultural, 2005)




ELS SECRETS D’UNA PHILIPPE JEAN-MAIRET

Probablement, molts de vosaltres, lectors, reconegueu en el nom Toti Soler simplement el d’aquell guitarrista de llarga cabellera que acompanyava l’enyorat Ovidi Montllor en pràcticament tots els seus discos i concerts. La importància i l’altura artística d’aquest capítol gens anecdòtic de la seua trajectòria – el tàndem Ovidi-Toti va ser més un duo que no un artista amb un col·laborador – eclipsa, potser en excés, la resta de la seua obra i la seua pròpia personalitat. En aquest sentit, l’ombra d’Ovidi és allargada; i caldrà observar que això és, en part, producte de la generositat de Toti, qui al moment d’inciar la relació amb l’alcoià (1969) era un músic professional de prestigi, malgrat ser set anys menor, metre l’altre era poc més que un actor que acabava de guanyar un concurs d’aficionats. Toti Soler (Jordi Soler i Galí) havia debutat el 1963 i havia gravat discos – tocant ja indiscutiblement bé – amb Els Xerracs, Brenner’s Folk o en solitari i, fins i tot, havia conegut l’èxit comercial amb el grup Pic-Nic, liderat pel “bombó” Jeanette, quan aquesta era encara una compositora de sunshine pop, tovet però digne, abans de ser convertida per la indústria en paradigma de l’”horterada”.

Així, si tan sols ateníem a la seua faceta com a acompanyant d’altri, Toti Soler és molt més que la dotzena de discos i els innombrables concerts que va fer junt a Montllor: és peça clau als tres millors àlbums de Pau Riba i el trobareu també a diverses gravacions de cantautors enormes com ara Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Joaquín Carbonell, Imanol o l’excels Léo Ferré. A més, qualsevol antologia del Toti “col·laborador”, per poc extensa que fos, hauria d’incloure peces on la seua guitarra sona junt a grans músics com Jordi Sabatés i Tete Montoliu, Raimundo Amador, Toni Xuclà, Pascal Comelade... (lamentablement, les seues col·laboracions amb el bluesman Taj Mahal o amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears no tenen plasmació discogràfica).

Però és que, a més, resulta que Toti Soler és, sobretot, autor d’una discografia en solitari (o com a líder), que consta d’una vintena de treballs (si hi comptem un parell de bandes sonores) on desenvolupa algunes de les idees genials que la música contemporània ha donat al nostre país: hi ha cançó i molta poesia (ací i allà, però en especial a Liebeslied, obra mestra de 1972 – afortunadament son pare el va obligar a enregistrar aquest repertori de joventut quan ell ja estava ficat en altres experiments –); hi ha jazz-rock (amb el grup Om va deixar, el 1971, moments propers al desenfrenament del free; a Desdesig, el 1975, acompanyat de l’Orquestra Mirasol, barrejà jazz i sonoritat mediterrània, allò que algú – Gato Pérez, sembla – batejà com “ona laietana”; a Supernova, disc gravat a Alemanya el 1988 quan ací no es recordaven d’ell, es presentà liderant un supergrup...); hi ha l’experiment reeixit de fusió del flamenc amb el llenguatge del jazz i el rock (no puc comprendre per què ningú dels anomenats nuevos flamencos pareix conéixer i reconéixer el caràcter pioner i genial de discos dels 70 com El gat blanc, Laia o Lonely fire; ningú més havia fet això abans!); hi ha, als àlbums dels anys 90, una espècie de retorn a la música clàssica en què es va formar; hi ha l’apadrinament de valors més joves com els guitarristes Feliu Gasull o Pedro Javier González; hi ha la participació d’actors com Ester Formosa, Jordi Jané, Cinta Massip o Carles Rabassa; hi ha versions (de Leonard Cohen, de Raimon...); hi ha folk nacional, hi ha cançons sefardites... Hi ha tot això i més. ¿Podíem esperar menys varietat en algú que té com a màxims referents musicals J.S. Bach, Miles Davis i Diego del Gastor?

A principis del segle XXI, Toti Soler va fixar la residència familiar al petit poble de Palau-Sator, al Baix Empordà, en un ambient envoltat de calma. Des d’aleshores ha publicat tres treballs: Vita nuova, Deu catalans i un rus (espectacle que va portar ací, a Ontinyent, l’any passat) i el que ens ocupa ara: Vida secreta, un recull de nou peces instrumentals compostes i gravades a ca seua entre 2000 i 2005 (qualificades de “transparències” a la contraportada), interpretades pràcticament només amb l’única guitarra que des de fa molts anys li agrada tocar, construïda a Suïssa pel luthier Philippe Jean-Mairet. Totes elles vessen serenitat i profunditat. El subtítol del disc, “L’ànima parla a l’ànima”, ens indica que és música que ajuda a la meditació. No hi ha cap “filigrana”, cap demostració gratuïta de virtuosisme però, en canvi, sembla impossible que algú puga executar cada nota amb tanta precisió, tanta claredat, tanta puresa. Els nou temes són, sobretot, exercicis de composició, alguns molt reeixits. Soler es llueix especialment als talls 4 (“Todos os sonhos do mundo”) i 7 (“Blau”), bellíssims. Aquest repertori està sent rodat durant el present any com a acompanyament a la recitació de poemes de Fernando Pessoa, a càrrec de Sílvia Amigó, companya sentimental del guitarrista.



Jesús Barranco,
Editat a la revista Crònica número 614

AL TALL, "Vares velles". (Picap, 2004)




M’EXALTA EL NOU I M’ENAMORA EL VELL

Comentem avui el que, de moment i fins d’ací a molt poc, és l’última producció discogràfica editada pels incombustibles Al Tall – màxima referència en la renovació del folklore valencià durant els 32 anys que estan actius –, i ho fem aprofitant l’avinentesa de l’espectacle que divendres 27 d’octubre va oferir el grup a la nostra ciutat com a introducció al IV Aplec de Gegants i Cabets.

Així, els diversos centenars de persones que vam resignar-nos a la incomoditat del vell teatre Echegaray (que la impaciència per la Sala Polivalent fa encara major) vam assistir a un magnífic concert on les cançons de Vares velles constituïren la major part del repertori, convenientment alternades amb diversos temes d’etapes anteriors, gran part dels quals tenen una dimensió extraordinària: “Tio Canya”, “Darrer diumenge d’octubre”, “Cançó de la llum”, “Cant dels maulets”... són bastant més que bones cançons. L’actuació la van obrir i tancar dos temes de la cara B de l’obra mestra Quan el mal ve d’Almansa (1979): respectivament, el bell “Bolero” d’Enric Ortega i l’antibel•licista “Per culpa”. Enmig, hi va haver temps per a sorpreses com una versió improvisada de “Perquè vull” d’Ovidi Montllor o la marxa mora “Xavier el Coixo” – única peça de la seua discografia dels anys 80 que van interpretar, original de La Xafigà de Muro – amb tota la platea en peu marcant el pas.

A més d’això, l’acte va servir per fer partícip el públic de dos notícies: la primera, la imminent edició en CD i DVD de l’espectacular concert Envit a vares que Al Tall va fer el 13 de maig a Algemesí, on passaren per l’escenari nombrosos convidats provinents del folk, del jazz i del rock (us recomane la ressenya que en va fer J.V. Frechina al seu bloc a Vilaweb); i la segona, que el grup prepara portar en directe a Xàtiva la cantata Quan el mal ve d’Almansa, amb acompanyament de banda simfònica, per commemorar els 300 anys del desastre de la guerra de Successió.

Al llarg del temps, la formació ha tingut nombrosos canvis. Això ha servit, d’una banda, per crear escola (és inevitable esmentar Miquel Gil, però també Ximo Caffarena o Josemi Sánchez, entre el millor del folk valencià actual) i, d’una altra, per polir al màxim el format actual de la banda, on cada músic és un mestre amb funció concreta i personalitat destacada: començant pel massanasser Robert Moreno “Barraqueta”, percussionista immens de recent incorporació (ja que Vicent Cortina ha deixat el grup després de vint anys col•laborant-hi); continuant pel gandià Jordi Reig, baixista i teclista a qui es veu fruir sobre l’escenari, pel melianer Xavier Ahuir, dolçainer i flautista que en certs moments toca un instrument MIDI (graciosament presentat com “pitófono”) que imita a la perfecció els timbres dels metalls, pel corberà Enric Banyuls, cantador d’escola vella, que emociona, i pel valencià Miguel Blanco, brillant sobretot en l’execució del buzuki; i acabant pels dos membres fundadors, que transmeten tota la seguretat en el rumb que fa tant de temps van traçar, el xativí Manolo Miralles, carismàtic, alternant tota classe d’instruments, i el torrentí Vicent Torrent – curiosa redundància – exercint de líder, director i compositor, i cantant cada dia millor.

Vares velles reprén la idea que Al Tall va esbossar a l’àlbum Tocs i vares (Edigsa, 1983): portar els principis de la reproposta a la màxima expressió, en imitar les maneres antigues de compondre i d’improvisar sobre una sèrie de “vares” (terme que ells mateixos es van empescar, sinònim de “mida”, com allò dels “palos” del flamenc) de la nostra música tradicional, però amb lletres originals que reflectiren la realitat social del moment actual – d’ací la cita de J.V. Foix que intitula aquest article –.

Pel que fa a la improvisació, al disc no se’n veu molta. És clar que hi ha solos, però no n’és aquest l’interés principal; entre les moltes virtuts d’Al Tall no destaca un virtuosisme especialment enlluernador, ni falta que fa. En això, improvisació sobre els esquemes tradicionals, es va aprofundir a l’espectacle Envit a vares, on cada tema anava seguit d’un reprise perquè el grup i els convidats s’hi lluïren. A Vares velles, aquest aspecte es fa visible, sobretot, en un dels tres temes del disc que no van tocar ací a Ontinyent, Romanç de la Terrània, que conté diversos solos, un del pianista de jazz Pedro Aznar.

Allò que sí es troba, i en gran dosi, a l’àlbum és, en primer lloc, composició de màxim nivell: les seguidilles “Això és Espanya” i la cavalcada “Polifonies”, amb les seues divertides lletres de crítica política i músiques excel•lents s’han guanyat un lloc en tota antologia del grup. La jota “A les teulades”, amb les estrofes per acords menors i el seu bonic missatge, i la carnestoltada de “Murgues” també estan entre les més inspirades. I, en segon lloc, hi ha investigació, i d’interés: amb els ritmes, a “Mudances a 7x8” i “Trencacames”; i, molt principalment, amb els modes o escales: a “Valset cromàtic”, hi ha un acordió joganer i sorprenent; a “Cantar”, recuperen un estil, el fandango vell, caracteritzat per l’enrevessada dificultat melòdica, en contrast amb un esquema harmònic més simple, tot i els canvis de to.

Em referiré, per últim, a una cançó del disc, també divertida: “Santa Goretti”, sorprenentment motejada de “vara rumba”. La prevenció amb què Vicent Torrent la va presentar al concert, just abans de dedicar-la a la Conferència Episcopal Espanyola (“Es diu – alguns diuen – que els gitanos des de sempre han tocat rumba...”), m’estalvien de discrepar d’un musicòleg de la seua talla gegantina. El que jo crec saber és que els gitanos, el que han tingut és el sant do de transformar la música popular de mig món a la seua particular manera, per dir-ho a pressa, oriental i plena de floridura. Evidentment, la meua objecció ve perquè no crec que se’n puga dir “rumba” fins que no es va produir la trobada d’aquests amb la moda de la música caribenya, que van barrejar amb estils tradicionals mediterranis, alguns dels quals es conreaven precisament per ací, com el garrotí. I el que trobem a l’esmentada cançó “Santa Goretti” té un aire de fusió entre pas-doble i tanguillo carnavalesc amb, certament, música balcànica. Si en volen dir “rumba”, potser això té una certa ironia, i no hi tinc cap problema.


Jesús Barranco,
Editat a la revista Crònica número 613