dimarts, 29 de desembre del 2015

“En un poema no hi ha forma i contingut, sinó només la forma que dóna forma a l’experiència del lector”.



Hui he esmorzat amb l’amic Sergi Gómez, Can Carrasca, i de la conversa, personal i literària com no, ha sorgit aquesta reflexió que vull compartir amb vosaltres al desert de les paraules. Gràcies beduïns i beduïnes!

Aquestes paraules de Salvador Oliva al seu llibre “Nova introducció a la mètrica” són l’eterna paradoxa de la creativitat. L’aparent conflicte entre forma i contingut al fet creatiu és el diàleg constant entre autor i obra. O el que és el mateix, a la meua forma d’entendre, la conversa constant entre autor i lector-observador del fet creatiu. I com podeu observar faig extensiu aquesta reflexió, en veu escrita, a l’àmbit de les arts plàstiques, escèniques, sonores...

L’equilibri creador entre forma i contingut és omnipresent i molts han estat els moviments  que han intentat fer les seues aportacions al cabal de la cultura des dels principis del temps. Però el punt on més entendrà la gent aquest conflicte artístic és a les avantguardes de principis del segle passat. Un conflicte, una crisi social, potser com la que vivim ara mateix, va propiciar l’esclat creatiu i innovador de l’avantguardisme. Al vell mig d’aquest diàleg sempre ha estat la voluntat innovadora de creador i observador. Tant a la forma com als continguts els moviments d’avantguarda han estat, i continuen estant, un referent de creativitat.

Molts d’aquests moviments, com per exemple el cubisme, s’han quedat en tan sols una mirada diferent del creador sobre el fet creatiu, una forma d’expressió innovadora d’uns continguts, no tan innovadors per al gran públic. Res més lluny de la realitat perquè malgrat tot forma i continguts utilitzen el mateix canal de comunicació artística i per tant ambdues estructures en són part del missatge.

Sense més pretensió que generar opinió vull aclarir, subratllar, marcar, ressaltar que allò que realment m’interessa és el diàleg. Per tant puc afirmar sense por a equivocar-me que vull diàleg’art-te. Vull que la creativitat siga un diàleg obert entre forma i contingut, entre creador i observador. Per tant és l’hora de traure la paraula, els pinzells, la càmera, les espardenyes de ball, els instruments musicals al carrer i dialogar sense por amb el públic, amb els ciutadans i ciutadanes de a peu.

No m’agradaria acomiadar aquest breu diàleg, més aïna un monòleg, reflexiu sobre el fet creatiu sense nombra altres paraules, pense que encertades de Salvador oliva “La ideologia no forma mai part de cap obra d’art. I, si hi és, no és pas l’element que li dóna valor a l’obra”. Tancar aquest text amb paraules d’altre no m’obliga a compartir la seua opinió sobre el fet creatiu, o poètic en aquest cas.

PS. Ara sols cal passar a l’acció i començar a crear aquest punt d’encontre al carrer que serà un dia no molt llunyà on podrem diàleg’art-te!!!!