divendres, 8 de juny de 2012

Camí de la Seu


Vaig de visita a ca En Teodor Úbeda i de camí, a dalt de Sa Murada, sona el Concierto de Aranjuez. El músic de carrer té accent argentí, el seu castellà s'engronsa per les amples planures de la pampa, i les seues mans acaronen amb bones maneres les sis cordes de la seua guitarra. M'ature el temps suficient per pagar-li cinquanta cèntims de música mentre contemple la mar. La bruma xafogosa dels primers dies de l'estiu, apegalós malgrat faltar més de cinquanta dies per a l'agost, no em deixen veure l'horitzó amb nitidesa. No és una instantània per a foto de postal, per al típic record d'una platja per la qual no he passejat. Malgrat el paisatge la música sona amb notes nítides i tendres.



Reprenc el camí cap a la Seu. M'agradaria comentar-li a Mossèn En Teodor com va pel poble. Per resumir-ho podem dir que la situació s'enquista. S'acomoda sobre si mateix com a la majoria del món globalitzat. El no globalitzat ja fa temps que put a les deixalles de l'altre. Però això vostè ja ho sap. Mentre pense que li xerraré al cos present de l'home bo em trobe amb la porta als nassos. Altre cop sense poder visitar-te a casa. Bé Teo, si em permets tutejar-te, a la pròxima visita a Palma promet tornar-ho a intentar. Supose que per l'octubre o el novembre tornaré. Promet portar-te noticies fresques. Qui a fet l'últim ERE i quants han anat a la puta calle o coses semblants que són el més habituals als temps que corren. Almenys les aigües del Pou Clar encara corren fresques des del pou fosc al pou l'aigüeta com a mínim.

Ara, mentre escric aquestes línies, bec una clara a The Guinness House, la terrassa vora el llac artificial que hi ha al Parc de la Mar. És un bon lloc per cridar, més bé escoltar, les fades de les lletres. La tranquil·litat és la necessària per ratllar a la llibreta del Cinquè Aplec de Gegants i Cabets d'Ontinyent. Els seus quadres fan alhora de musses necessàries per a no eixir-se'n de les línies rectes de les històries tendres, escrites amb bones paraules. Els turistes fan fotos de la Seu sense parar-se. Eixirà mogudar amb eixe efecte traveling que tant ens agrada a les curses de qualsevol mena. En aquest cas el vehicle és la família i la catedral el paisatge de fons del circuit.

Els pardalets, aliens als turistes que arriben tard a la Seu, no saben que està tancada, recorren la terrassa de taula a taula. En vols curts i salts rapits repassen les taules amb el desig de trobar les molles dels humans. No són conscients que, els humans, sols deixem caure a terra la merda que ens sobra. En realitat cau sobre un asfalt que imita malament la pedra dels boscos que revolaven els pardalets avantpassats d'aquests. No importa massa. La mateixa importància que ens té el profit que li trauen a la nostra desaprofitada merda. Però el seu esperit de sacrifici, dels pardalets dic, és prou gran per superar la pobra vida dels carronyers de paraules. Els humans ens hem deixat a la butxaca foradada de l'oblit la necessitat de sobreviure com a especie. Ara sols sobreviu l'individu. Que com els pardalets circula, a salts, per sota de les taules dels poderosos.


Pep Alfonso,
començat a palma el 07 de juny de 2012
i arrodonit a Ontinyent el 09 de juny de 2012