divendres, 23 de novembre de 2007

PEP GIMENO “BOTIFARRA” Si em pose a cantar cançons (Cambra Records, 2006)



VELL I NOVELL

Continuarem comentant, com féiem la setmana passada, les darreres produccions discogràfiques d’alguns dels artistes que ens visitaran pel Festivern. Ara que, lamentablement, els meravellosos L’Ham de Foc han caigut del cartell (si els rumors que corren són certs, per manca de pressupost) la quota dedicada al folk valencià queda pràcticament reduïda a la presència del cantador xativí Pep Gimeno “Botifarra”, de quaranta-cinc anys, el qual centrarà el seu concert, se suposa, en el repertori del seu recent i primer disc “Si em pose a cantar cançons”, editat l’estiu passat.

No és aquest, però, precisament un disc de debut. Els qui tenim afecció per la música tradicional del nostre país, coneixíem ja l’admirable veu d’en Botifarra per la seua participació en diversos gravacions, de meitat dels 90 fins ara, i per la seua ingent col·laboració amb grups de danses (Xàtiva, Canals, Alcoi, Llosa de Ranes, Ròtova, Cocentaina, Alzira, Carlet i també el d’Ontinyent) i grups de folk (Grup Sarau, Xirimiters de Castelló de la Ribera, Ball a Banda, Nèstor Mont...).

Precisament aquest últim, Nèstor Mont, guitarrista i cantautor sorgit d’aquell viver de músics fabulosos en què s’ha convertit Algemesí els últims anys, és el productor del disc, responsable d’uns arranjaments elegants, fantàstics, totalment adequats a l’estil tel·lúric de Botifarra però, alhora, innovadors. Hi ha la participació de músics d’òrbita rondallística, però sense l’encarcarament habitual en aquest tipus de conjunt. Fins i tot, en un moment donat, Mont es permet un solo elèctric, amb efecte d’eco, sense desentonar gens ni mica. No hi ha, això sí, cap element de fusió; tot s’emmarca en els límits estrictes de la música tradicional valenciana més autèntica: jotes, fandangos, algun romanç (ple, per cert, d’ironia irreverent), un cant de batre...

I és això, en definitiva, el que resulta interessant d’aquest bonic disc: la trobada entre el cantador i el productor, dos artistes de cap a peus, arrelats en una tradició que el segle semblava disposat a esborrar i que ells fan reviscolar. Aquesta trobada inicia el camí correcte que ha d’acabar amb una altra, decisiva, amb el públic. Ho explica molt millor el text (modèlic, replet de clarividència i coneixement) que acompanya els crèdits de l’àlbum, a càrrec de Josep Vicent Frenchina. També subscric, en la seua integritat, un article de Toni Cucarella, penjat l’estiu passat al seu bloc, a propòsit del concert que Botifarra va oferir en el marc de la Fira de Xàtiva, subratllant la dignitat que aquest fet retornava a uns actes durant anys i anys monopolitzats per cantants insubstancials, coents i/o alienants.

Del disc, per últim, cal esmentar un parell de col·laboradors il·lustres: d’una banda, el cantant pop Feliu Ventura apareix com a lletrista a la divertida versió modernitzada de la “Jota de Xàtiva”; de l’altra, hi ha la participació en un tema del cantador Miquel Gil, qui sembla haver-se proposat establir un rècord de col·laboracions en discos d’altri. Precisament Miquel Gil i Pep Gimeno “Botifarra” van compartir escenari fa poques setmanes, a Otos, en una espècie de concert-xarrada al qual un servidor, dissortadament, no va poder assistir (les obligacions familiars, ai!).


Autor: Jesús Barranco
Publicat a la revista Crònica número 619