divendres, 9 de març de 2007

CARMEN PARÍS, "Jotera lo serás tú". (Warner Music, 2005)




MESTISSATGE AMB SUBSTRAT

L’any 2002, la saragossana – d’Utebo – Carmen París va sorprendre la crítica musical espanyola i el públic entés amb un àlbum de debut titulat Pa mi genio, on lluïa unes excepcionals dots com a autora i intèrpret d’un repertori eclèctic, en la línia d’allò que convenim a anomenar fusió ètnica (etiqueta sens dubte preferible a la de world music). Aquest estil fenomenal, que per les terres d’Espanya va tenir pioners excelsos en la nissaga Veneno o el “català de Buenos Aires” Gato Pérez, ha viscut en eclosió permanent des dels darrers anys 80, així com també ha tingut efectes col•laterals negatius: convertit en moda, diversos oportunistes indocumentats s’hi han sumat, disfressats amb rastes i posat antisistema, amb l’inevitable caixó flamenc i “el-que-siga” per rumba, això sí, des de Los 40 Principales.

No és aquest el cas de Carmen París, una artista de cap a peus, amb una esmerada formació acadèmica (piano, guitarra, violoncel, cant, harmonia... i llicenciatura en Filologia), professional des de fa dècades – ara té 39 anys – (Orquesta Jamaica, Blues Power, teatre, cabaret...) i que, als seus treballs com a solista, beu de totes les fonts (flamenc, jazz, fado, música caribenya, aràbiga...) partint d’un pòsit molt fondo que, en una aragonesa com ella, no podia ser sinó la jota, estil que coneix i recrea des d’un respecte que no renuncia a la transformació. Sent estrictes, a Pa mi genio, la jota només traspuntava obertament en algunes línies melòdiques i en les lletres (que incorporaven fragments tradicionals que servien d’inspiració i motiu de glossa) i, com a format musical, a l’últim tema del disc, on la melodia de jota contrastava fortament amb l’acompanyament jazzístic a càrrec, ni més ni menys, del pianista Chano Domínguez. Malgrat el que es podria pensar, la seua música no té, en absolut, l’aire d’experiment, sinó que està tan a prop d’allò convencional que podria perfectament ser del tot comercial, per a masses. Sobretot, perquè aquesta dona canta com els àngels.

Amb tot, l’ús de la jota va ser l’aspecte que més va cridar l’atenció i Carmen París va passar a ser, indefugiblement, coneguda a la premsa com “la jotera moderna”, despertant moltes simpaties però també crítiques d’uns puristes – com en tot, també en la jota n’hi ha – que exclamaven que allò no es podia fer. Aquest embolic explica el títol triat per l’artista per al segon àlbum, Jotera lo serás tú, publicat el març de 2005; nom també de la magnífica cançó que l’obri, on l’autora es reivindica lliure, capaç de barrejar sense cap mania jota, xotis i corrido.

En aquest treball, quasi tan bo com el primer, París se serveix de molt diverses tradicions (candombé, chachachá, bolero, tango, samba, copla, flamenc, música índia, jazz-rock...), tot adobat amb la inspiració jotera. Els músics són de primeríssima línia; de fet, n’hi ha entre ells alguns dels millors, començant pel productor, Tino di Geraldo, continuant per Jorge Pardo, Rubem Dantas i Carles Benavent, que fa tants anys que Paco de Lucía va posar en el firmament musical mundial. També hi són Luis Delgado, Joxan Goikoetxea, “Coco” Fernández, Juan Manuel Cañizares... Esment a banda mereixen les tres col•laboracions especials que fan duet amb la saragossana, per tractar-se de creadors molt grans, que no han tingut encara el reconeixement que els tocaria: Eliseo Parra, Javier Ruibal i Mercedes Ferrer.

De les cançons del disc, destaque Cuerpo triste – cors hilarants fets tapant-se el nas –i l’emocionant Chavalica, que té aquella cosa misteriosa i impagable que fa traure una llagrimeta. També n’hi trobareu altres com Rompiendo la hora, – composta arran de la seua estada a Palestina amb un grup de cantants espanyoles, al camp de refugiats de Qalàndia, el nom del qual va relacionar amb el del poble de son pare, Samper de Calanda; hi utilitza la famosa rompida de tambors –, una versió de Paquito el Chocolatero (abans que el lamentable King Africa se n’apropiara aquest estiu), amb lletra dedicada a Saragossa i a la convivència de cultures, o La chata mandinga, que va fer per presentar al concurs de Vinya del Mar, a Xile, tot i que el jurat espanyol es va estimar més portar-hi una artista infinitament menys interessant: Gisela (sí, la d’Operación Triunfo).

Autor: Jesús Barranco
Publicat a la revista Crònica número 612

1 comentari:

Anònim ha dit...

Carmen París foi uma grata descoberta! Não a conhecia até o ano passado (2006) quando esteve no Rio de Janeiro.
A música feita por Carmen é realmente inovadora, crítica, bem humorada. Sua voz - que vai do grave ao agudo com muita facilidade - é forte e insinuante.

Conheço os dois discos oficiais de Carmen (Pa mi Genio e o Jotera lo serás tú)mas, sem dúvida, gosto muito mais da versão original do P'a mi genio...ou seja, da "maqueta" gravada em 1999, que ela utilizou como material de trabalho.

Não tenho dúvidas ao apontar Carmen París como a maior revelação atual (triste e irônica a realidade da descoberta tardia deste talento!) da música da Espanha e, sem dúvida, a mais criativa e inovadora artista do mercado fonografico latino.

Parabéns a Carmen París!

Espero que a imprensa, a mídia e os canais de comunicação sejam mais espertos e dêem mais espaço a esta artista.

Espero que a Warner (especialmente a filial espanhola) abra para o mercado sul americano (incluindo o Brasil)a edição dos discos de Carmen Paris...

Espero o terceiro disco que deverá sair logo...