dissabte, 14 d’abril de 2007

IVÁN ALBUIXECH QUARTET Iván Albuixech Quartet (Autoedició, 2006)






ACÍ ES FA JAZZ

Deu fer uns vuit o nou anys que va obrir a Ontinyent l’acadèmia de música Ad Libitum, que tan bona labor està fent, amb fruits perceptibles (des d’ací un salut cordial a Toni i a Lluís i a tota la seua gent). En aquells temps inicials, qui signa aquesta secció (un servidor de vostés) hi acudí durant uns mesos a seguir estudis d’harmonia amb el pianista cubà Raúl Camilo Rojas, i allí va conéixer un jove ontinyentí, molt simpàtic, Iván Albuixech, qui sovint portava restes de greix a les mans perquè treballava com a mecànic i deixava bocabadat amb el seu talent com a saxofonista. Temps després, un parell de casualitats que no vénen massa al cas, em portaren a conéixer un altre jove, aquest xativí, Pau Ortolà, professor de música a un institut de la nostra ciutat, que tocava el piano amb mestria imponent. Vaig saber més tard que s’havia produït el feliç encontre entre aquests dos individus, propiciant una relació artística estable, primer en format de gran banda junt a molts altres músics i, en acabant, en un quartet amb el qual s’han presentat regularment davant del públic en escenaris, principalment de València, també de Barcelona (i a la nostra ciutat, per exemple, a locals com Magic). I encara, temps després, augmentà la meua admiració cap a ells quan vaig saber la notícia que, estimulats per contactes amb figures del jazz al País Valencià com Francisco Blanco “Latino” o el gran Perico Sambeat, tots dos havien pres la decisió valenta d’abandonar els oficis anteriors per dedicar-se, exclusivament, a fer de músics professionals.

Per Nadal de 2005 el quartet d’Iván Albuixech, integrat a més del ja esmentat pianista també pel contrabaixista Diego de Lera i el baterista Miquel Asensio “el Roig”, van entrar a l’estudi Rockflow de l’Alcúdia per registrar sis temes en una maqueta que, finalment, van autoeditar per usar-la com a targeta de presentació i per vendre-la als concerts, tot i que també es pot adquirir en certs llocs com les botigues d’instruments musicals de la nostra localitat. Es tracta de sis composicions pròpies (quatre del mateix Albuixech, una d’Ortolà i una de De Lera), la duració total de les quals és mitja hora, que no admeten una altra etiqueta que la de jazz (en ocasions més proper a formats moderns de jazz-rock – “Controlalt”, amb solo espectacular, i “Montgó”, amb ritme funky i pedal wha amb el saxo! –, i en altres més clàssic, recollint l’herència bop – a “El gos” i “Vodka” – o, per moments, reconcentrat i pausat, com al blues “Per a Perico” o a la balada “Primera o última”.

La gravació demostra l’enorme talent dels músics que hi participen. Fan allò que els músics de jazz saben i volen fer: lliurar-se a la investigació partint de la destresa i el virtuosisme i a la recreació constant d’aquella fórmula (mixt d’africà i europeu) que es va inventar als EUA fa com un segle. Ja se sap que és aquesta una música que no gaudeix del favor del públic majoritari i que arrossega la lamentable bolla de “música per a músics”. Però, que dimonis, visca l’intel·lecte! A favor del disc hi ha també el grafisme, a càrrec de Cub Disseny, magnífic malgrat l’innecessari castellà dels crèdits.

En l’actualitat, Iván Albuixech es troba immers en nous projectes ben engrescadors: d’entrada, hi ha la imminent participació a la Setmana de Jazz de la Universitat Politècnica i al prestigiós festival de jazz del Palau de la Música de València. D’altra banda, prepara un àlbum de major durada, que es comercialitzarà. I encara hi ha més coses, els detalls de les quals no han transcendit. Continuarà.



Autor: Jesús Baranco
Publicat a la Revista Crònica número 615

1 comentari:

adam ha dit...

Hi, this is not so related to your page, but it is the site you asked me 1 month ago about the abs diet. I tried it, worked well. Well here is the site