dimarts, 29 de gener de 2008

LÍDIA PUJOL Els amants de Lilith (Temps Record, 2007)



FASCINANT FEMENÍ

Hi ha una artista fascinant a Catalunya. Es diu Lídia Pujol (en realitat, López Pujol). És cantant i actriu, i en ambdós camps desenvolupa la seua capacitat de treball, les seues grans qualitats (entre altres, una veu excepcional) i la seua seductora feminitat (que inclou un somriure enorme). La seua edat no és un secret, però tampoc es divulga: deu estar prop dels quaranta. Després d’una acurada formació (Taller de Músics, Col·legi del Teatre), va irrompre a escena amb múltiples registres: vocalista del grup de rock Berlín Este, muntatge de música jiddisch amb acompanyament d’acordió, pas pel grup de folk antic Els Trobadors, dos àlbums amb el reconegut duo Sílvia Comes & Lídia Pujol (1998-2000)... I, en acabant, col·laboracions amb artistes catalans (Sopa de Cabra, Miguel Poveda i Chicuelo, Dani Nel·lo, Roser Pujol, Mayte Martín) i no catalans (Pedro Guerra, Pat McDonald, Jabier Muguruza, Brian Dunning); i un magnífic disc a cinc veus junt a Miquel Gil i Psàlite (Terregada, 2003); i participació en muntatges de Toni Xuclà com Suite de la Mediterrània o Notícia del Regne de Mallorca; i teatre musical com l’Opera de quatre rals dirigida per Calixto Bieito i teatre “a seques” junt a Sergi Belbel o, inclús, dirigint ella mateixa... Del 2004 és el seu primer disc en solitari, Iaie, extraordinari. S’hi podia escoltar des d’una cançó en gaèlic amb arpa celta fins a poemes de Prévert o Lorca, passant per un Rossinyol amb variacions per acords menors.

Darrerament, i ara mateix, Lídia Pujol ha estat ben ocupada compaginant tres muntatges diferents, el resultat d’un dels quals és el disc que avui comentem. Els amants de Lilith fou estrenat el 30 de maig de 2007 al TNC de Barcelona; ara ha aparegut en disc, la meitat de les cançons en la versió realitzada en directe aquella nit i l’altra meitat en estudi (amb producció de la mateixa cantant, assessorada pel pianista Dani Espasa i el tècnic Josep Roig). La banda, on destaca la guitarra de Pau Figueres i la flauta de Xavi Lozano, es complementa amb un quartet de corda i una petita coral on sobresurt el pes pesant del folk Joan Figueres, líder de Psàlite.

Lilith és un mite hebreu de la literatura rabínica: la primera dona d’Adam, feta del fang, la qual habità el desert i engendrà dimonis després de ser expulsada del paradís per haver adoptat una sexualitat activa i bescanviada per la més submisa Eva, treta de la famosa costella. Lídia Pujol ens presenta ací una selecció de cançons, sobretot tradicionals dels Països Catalans, que ens parla de dones de l’estirp de Lilith, però també de la d’Eva. El repertori ha sigut concebut a partir d’una recerca directa a les fonts orals. Part de les cançons són clàssics molt coneguts, però unes altres són veritables sorpreses. En tots els casos s’ha respectat la versió textual dels informants, tant pel que fa a la llengua (dialectalismes, castellanismes...) com, molt especialment, la manera de narrar unes històries torbadores, moltes horribles, que sovint els folkloristes romàntics i postromàntics havien difuminat i edulcorat per prejudicis morals. Perquè el que ací es retrata és el costat més terrible de la condició humana: la mort per despit (“L’enamorada desesperada”), mares que assassinen per traïció (“Amèlia”) o per gelosia (“La filla del rei”), violència masclista (“Caterina de Lió”), el desig irrefrenable d’un adulteri (“Beatriu, comtessa de Dia”), el plany d’un amant davant la mort inesperada de la promesa (“Cecília”, versió menorquina de “L’hereu Riera”), un incest (“La nina i son germà”, lleu variant de “La dama d’Aragó”), un sòrdid cas d’abús sexual, traïció i venjança ambientat a Reus (“La dama enganyada”), la tristor d’un vell abandonat per dona i fills (“El moliner”), un intent de violació (“La pastora”), necrofília i deshonra (“La guardadora d’un mort”) i un diàleg amb la Mort presentada prematurament (“La mort i la donzella”, amb percussió de ganivets). Tanca l’àlbum un tema que té poc a veure amb la resta: es tracta d’una versió d’“El somiatruites” d’Albert Pla (del disc Anem al llit de 2002), amb participació del mateix autor i de Dolo Beltran, de Pastora.


Autor: Jesús Barranco
Publicat al Crònica número 671 de febrer de 2008


1 comentari:

Anònim ha dit...

Es una artista boníssima amb uns musics boníssim.
Entre el Iaie (l'anterior disc) i el nou m'ha donat molts bons moments.

Quan escolto un tall, la pastora, no sé si estic escoltat musica tradicional o jazz.
El piano del dani espasa em sembla màgic.