dilluns, 5 de març de 2007

PAU ALABAJOS I ELS MÚSICS FURTIUS, "Futur en venda ". (Cambra Records, 2004)





HI HA FUTUR

Indiscutiblement, si hi ha una iniciativa recent en favor de la cultura valenciana que meresca ser reconeguda i lloada és la que porta a terme, des de Real de Montroi, Vicent Sengermés amb la companyia discogràfica (i estudi de gravació) Cambra Records. Aquest segell serveix des de fa uns pocs anys de plataforma d’edició (i, més important, de difusió) a una sèrie de músics que treballen en clau molt valenciana – i no només lingüísticament – que, en altres circumstàncies, estarien potser condemnats a les catacumbes de l’autoedició. El més interessant del seu catàleg es troba de la banda del folk i la reproposta (Xirimiters de Castelló de la Ribera, Cendraires, la Beniterrània, Nèstor Mont, Pep Gimeno “Botifarra”...), però hi ha també lloc per al rock (Voltor, Svaters, Mugroman...) i el pop més o menys acostat a l’anomenada cançó d’autor (de la mà de joves com el denier Sergi Contrí, els alcoians Verdcel o l’artista que ara ens ocupa, el torrentí Pau Alabajos).

El passat divendres 29 de setembre, en el marc dels actes organitzats pel Casal Jaume I de la Vall d’Albaida amb motiu de l’arribada del Correllengua a Ontinyent, vaig tenir l’ocasió de veure en directe Pau Alabajos i els Músics Furtius. Em va semblar una actuació magnífica, pel format exquisit de la banda (el cantant s’acompanyava només de la seua guitarra, d’un violí i d’un violoncel) i per la considerable qualitat de la proposta. Durant els primers moments del concert em demanava, sorprés, si no em trobava davant d’una mena de Waterboys valencians.

La majoria dels temes que aquest cantautor, de vint anys, foguejat com a músic ambulant pels carrers de València malgrat la prohibició de tal activitat per les ordenances municipals (d’ací el nom de la banda) venia a presentar es troben en el seu àlbum de debut, Futur en venda. La veritat és que, al costat del directe, el disc decep una mica. Potser els dos anys transcorreguts des de la seua publicació hi tenen a veure; sens dubte, ara canta millor. Però, sobretot, ho atribuïsc a una instrumentació més complexa i també innecessària: la presència en tots els temes d’un baix i una bateria simplement executats de manera correcta, no aporta gran cosa més que carregar el producte d’un cert “excés de pop”. Més interessant resulta la suma ocasional a la deliciosa secció de corda d’un acordió, una harmònica, una mandolina o, fins i tot, una trompeta una mica excèntrica.

Les cançons de Pau Alabajos parlen d’amor i de sexe, de tristor i de goig, de crítica i de compromís, tot sense una gran elaboració però tampoc amb simplicitat. La cançó del disc que més impacte em causa té una melodia i una lletra tan senzilles com sentides: es tracta d’Oriol, una peça dedicada a un suïcida. Cal esperar que els pròxims treballs de l’artista aporten major profunditat i maduresa. Evidentment, ser jove no ha de ser considerat un inconvenient o un defecte. Al contrari, ací s’intueix una promesa per a la nostra cançó.

Autor: Jesús Barranco
Publicat a la revista Crònica número 611