divendres, 23 de novembre del 2007

MARCEL CASELLAS I LA PRINCIPAL DE LA NIT SO INSISTENT 2: El Cremallera de Núria (Discmedi, 2006)



ELS BALLS DE L’AQUELARRE

Per poc interés que un hom haja posat al panorama musical dels darrers vint anys, no li haurà passat desapercebut, si no ha becat, el nom de Marcel Casellas, un dels músics més actius del folk català, estil genèric que fusiona desacomplexadament amb sonoritats modernes, des del jazz al rock passant per la rumba o l’electrònica.

La trajectòria d’aquest original contrabaixista i tubista comença a finals dels 70 com a alumne avantatjat de la impressionant nòmina de músics de l’ona laietana (jazz rock amb arrels) reconvertits en folkies. Així el trobem, per exemple, formant part de L’Harmònica Brava en un disc de 1980, Lo poder del cant, avui amb categoria de clàssic. Més tard el veurem integrat en bandes importants com Orquestrina Galana o Quintet Fibonacci. Als 90 lidera el seu propi projecte, Casellas Sextet Folk, amb qui realitza àlbums excepcionals com Transardània, El neomodernista o Eròtic-Giust, a més de col·laborar en formacions com Punt de Trobada i de dirigir l’orquestra del programa televisiu Bojos pel ball. Ha tocat i produït junt a cantautors tan solvents com Joan Isaac, Marina Rossell, Miquel Pujadó i, per exemple, és l’arranjador d’un dels treballs més fins de la Cançó recent: l’obra completa de Guillem de Berguedà musicada per Titot, amb qui, per cert, també comparteix lideratge al supergrup Mesclat.

Un personatge, doncs, inquiet, capaç d’alternar tots els sons, dels més acústics fins als destinats a les pistes de ball, sense perdre mai la inspiració tradicional. Casellas reïx en la recreació de la cobla, conjunt instrumental típic de la Catalunya sardanística, i és aquest un format – tot i l’absència de la característica tenora – molt present al disc que ara ens ocupa, el segon firmat per La Principal de la Nit So Insistent (el primer fou L’envelat violeta, de 2004). Casellas dirigeix, produeix i compon (en realitat recorre sovint a temes populars, així com a retalls de poemes: de Fages de Climent, de Pere Quart, d’Estellés, d’Arderiu...), canta i toca, a més de baix i tuba, un kit de percussió que anomena “cuina catalana”, compost per pandero quadrat, espasí eivissenc, ximbomba, rigo-raga i guitarra d’ossos. Però La Principal és més encara: hi ha un ampli grup de músics (en directe reduït a sis), on destaca la nodrida representació femenina, tant en l’aspecte vocal com instrumental. A banda, les col·laboracions, algunes de luxe, com Pau Riba (qui recita uns versos en honor al darrerament molt reivindicat Francesc Pujols) o Miquel Gil (com s’ho fa aquest senyor per estar ficat en tots els projectes?).

El leit-motiv que fa de fil conductor a l’àlbum és el trajecte pirinenc del tren Cremallera de Núria, on suposadament fugen de la policia dos independentistes. El caràcter políticament incorrecte es reforça amb detalls com la inclusió de fragments en llengües com el basc o l’amazig. Del disc, trobe especialment genials el rap “No hi ha grillons” i l’ska “Caram, tornem-hi”, on tonades i cantarelles populars esdevenen d’una modernitat radical i insospitada. Considere severa la frase del crític Joaquim Vilarnau al número 29 de la revista Folc, d’aquest estiu, quan opina sobre aquest experiment de fusió que “el resultat no és del tot perfecte”. Jo no en sé tant, però per a mi el disc són 40 minuts de diversió i, alhora, d’interés musicològic. No m’estranya gens que fóra aquest el grup triat per amenitzar una festa tan peculiar com l’Aquelarre de Cervera.


Autor: Jesús Barranco
Publicat a la revista Crònica número 616