diumenge, 10 de febrer de 2013

Ressaca de versos

Aquesta setmana ja arriba al seu final de vers o millor dit al seu punt i final, poema tancat. Repassant la ressaca de versos no se si he begut molt o massa. O potser massa ja és molt fins i tot per llegir o escoltar poesia.

La borratxera va començar el seu fermentar de lletres a Carcaixent el dimecres sis amb “El plany de les lletres ferides” del company Enric Sanç. Vaig participar recitant dos poemes: Silenci i No sabem res.


No sabem res

Som pols d'estrelles
d'una nit de lluna plena
en l'univers infinit.

Creiem haver-ho vist tot,
i no sabem res.




El dijous 7 tenia previst estar un dia tranquil a l'escalfor de l'escassa ombra del desert de les paraules. I vaig caure a la xarxa dels Saforíssims i la sua proposta de ficar-me al vell mig d'un huracà poètic, el Jaume C. Pons i l'Anna Gual amb les seues ventades de lletres de l'“Infinita la gràcia que hade venir”. Infinita no se si serà, el temps dirà, però la gràcia la vam escoltar de prop totes i tots els assistents.

D'òrbites concèntriques (de l'Anna Gual, “Implosions”).

No caic,em tiro.

Torço el coll, giro els colzes,
voltejo la cintura, moc els genolls,
tombo els turmells,
m'enrotllo el cos.

Només és una prova
per saber
si encara puc, si visc,
si encara sóc.

A 30º de la realitat,
elevo el cos i tallo el fil.

A 2967 m. D'altitud
orientació nord-oest,
ja no t'enyoro.

El mal d'altura ho cura tot.



Faula, de Jaume C. Pons

Abans hi havia persones de les que depenia el funcionament de la ciutat. Eren els oficiaris. Anaven vestits de negre, un negre ronya, obligatòriament, i sempre havien de portar un maletí. No sabien què hi havia dins perquè tenien prohibit obrir-lo. Les cares dels oficiaris eren grises, gris brut, gris verga lletja. Com els seus ulls. Els cabells també ho havien de ser. Un oficiar no podia destacar per damunt d'un altre oficiari. (...)

Passar per la Ribera i La Safor va ser un bon preàmbul per aterrar el divendres a l'Horta i presenciar la pèrdua de la virginitat de les lletres de Trèmolo del company Hèctor Serra. A Aldaia en un marc incomparable, la Casa del Bollo, en companyia de molts poetes i poetesses i gent de teatre, l'Escola de Teatre d'Aldaia, i el cantautor Pau Alabajos a l'acompanyament musical. Escalfor especial per a un jove poeta especial que ens regalarà molts versos especials.

Extraradi

butllofa
metropolitana




I a dormir que cal alçar-se prompte per assajar el POEJAM, “Els 7 estels”. Cafenet al Cafè del Temps i assaig a la Biblioteca de Carcaixent. Coordinar les veus amb la música de Ferran Dalmau ha estat fàcil. La versatilitat de la seua guitarra ens ha acompanyat de meravella. Possiblement fem un altre assaig per ultimar esforços i sobre tot per no deixar res per a la improvisació el pròxim dimecres 27 de febrer al Teatre la Clau de l'Alcúdia.

I com no vam rematar l'assaig al Café del Temps amb una creveseta per continuar patint les estretors de les lletres entrelligades amb músiques. Vaig arribar tard al dinar amb els amics i amigues del Club de Lectura d'Ontinyent. Estaven ja a taula amb enraonant amb els escriptors Josep Penadés, amb la seua Llibertat en flames, i amb Vicente Gramaje, i la seua Cuando leas esta carta.

He passat del plany al cant de les lletres ferides i les nafres les he guarit a la gràcia, infinita, que ha de venir tot en silenci i la faula salada de les òrbites concèntriques. De forma evident vaig poder comprovar que estava. Que la gràcia, potser no era infinita, però que si va venir a convocar les notes d'un trèmolo jovenívol d'extraradi a l'horta perduda al Cafè del Temps. I des de la finestra del Café del Temps, amb la música del pau de fons, es veien set estels de paper. Estels que també cantaven versos d'una llibertat en flames que entendràs amb el pas del temps... cuando leas esta carta.