Presentació de Poemes per a Keo al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida

Hamelin

La mare no cridava, i tots els nens
pujaven el carrer i les escales.
L'olor de la cassola
feia sonar la flauta
                            d'Hamelin


Quina és l'olor de la poesia? Anant al que ens ocupa, quina és l'olor dels poemes per a Keo, de Lorena Cayuela? La pregunta no és gratuïta i el versos triats tampoc. Potser fa olor a la cassola al forn? com a tots, o a la majoria supose, ens ha suggerit aquest vers, convertit en flaire, al poeta de Gandia Ausiàs Marc. El que jo tinc clar és que és una “Advertència”. Puc dir sense por a clavar la pota que quest poema és la primera advertència de Lorena als lectors de “Poemes per a Keo”. Bé, si més no sempre puc dir que “Advertències” és el títol del primer capítol del llibre que hui presentem. Per mi és una metàfora de la metàfora, potser cal dir una metametàfora (sinó caldrà inventar la paraulota), de la mateixa forma que el títol d'aquest llibre: “Poemes per a Keo” (és en si una metametàfora), però ja ens contarà Lorena el perquè de dedicar-li el llibre a Keo o millor podeu llegir l'interessant pròleg que fa el company Josep Manel Vidal al llibre. 

Jo vull conduir-vos, com a presentador, però primer com a lector, per l'aroma d'uns versos, per la imatge central d'aquest poema “Hamelin” que ens ajudarà a afrontara, com a lectors, els poemes que conformen l'univers intern de Lorena al transcurs d'aquest poemari (el seu primer llibre de poemes publicat com a tal). Amb els efluvis que provoca l'olor de la cassola ella ens despulla l'ànima, entre d'altres coses. Lorena, com a demiürg del seu univers, li atorga a la figura materna la màgia amb la qual segella el seu compromís amb l'experiència feta vers. Converteix un record del passat, una imatge d'allò més pròxim, familiar, quotidiana en la marca que ens donarà el ritme intern i la musica al llarg de tots els poemes. Per mi és el codi que ens farà llegir, i potser entendre, la resta des de la perspectiva de la proximitat. Què hi ha més pròxim per a qualsevol persona que els records d'infantesa d'una mare?

D'aquest curt poema, però a la volta llarg en evocacions, podem entrellegir dos imatges bàsicament. Però la que més m'ha ajudat a no perdrem a l'allau d'emocions i sensacions que suposa sempre endinsar-se en un llibre de versos ha estat l'olor, l'alè, l'aroma, ... (explicar imatge del lector de poesia perdut al laberint i buscant el fil d'Ariadna que el permeta desxifrar al poeta/minotaure...). L'olor de cassola de la mare convertida en personatge màgic, “Hamelin”, ha estat el detonant per endinsar-me amb facilitat als seus versos. No oblidem que el sentit de l'olfacte és un dels més bàsics i un dels que menys ens ajuden a conformar la nostra realitat dia a dia. La vista i l'oïda ens aporten més dades (la nostra societat és d'imatge i so). Però la intensitat de l'olfacte fa que les dades que ens aporte siguen sempre de gran importància, sempre marquen molt, sempre són més profunds a la memòria. Com per a Lorena eixe record d'infantesa.  

A la primera part del poemari l'olor la trobem de forma directa. Podem dir que és un personatge recurrent, una imatge que es repeteix pràcticament a tots els poemes: “Al cementeri fa olor de vida” com diu al poema, “1 de novembre”.

Al poema “Passejar rastres” entre una copa i una birra “l'olor a tabac és quasi insofrible”. Unes rastres passejades més endavant, a la IV part del mateix poema, el “romer i una gran pluja / cau sobre l'esquena...” d'aquest passeig de rastres entre morts, assassins, flames, pobles... , i així transcorre la historia tota amarada d'una flaire suggerida de manera constant. A poema seguit “El poeta que cull”, no esmenta l'olor en primera persona però es nota la flaire de taronja escorreguda als seus versos: “Esprems el full i la taronja, / i és amarg el suc a l'estómac”. Continua amb “La poma i el cuc”, i ja em direu sinó hi ha aroma suficient al títol. I més si hi ha una “fermentació encoberta” que acaba fent-te sentir com “Cuc que és taca de forats. / I foradada arribes / tacada a casa” sentint l'olor d'una poma mossegada per eixe cuc que et rossega l'ànima.

Entre bons aromes, com la cassola, i d'altres no tan bons va evolucionant la història de proximitat, arrapada als sentits, que ens conta la poeta. A “Històries sense cap ni cua” comencen a canviar els aromes, les sensacions: “M'arribava una sentor / corrompuda , pútrida.” O més endavant quan “escoltava ballar el / perfum dels seus / moviments...”. O al bar amb el café, imatge també molt recurrent, o a la font del raval... Raval del seu poble que acaba reflectit i mimetitzat amb el jo de Lorena al final de les “Advertències” amb el poema “Fotografia negra” on notem l'olor del dolor: “Bruta i sagnant, he trobat la meua terra”. 

La segona part del llibre és on, com indica al seu títol “Dissecció anatòmica”, i Lorena dóna el pas de la poeta (poetessa) a peu de carrer de la primera part a la poeta del cos a cos, més lluitadora d'aquesta segona part. Al poema “Altres jo” podem llegir com “et rellisquen els líquids d'altres jo” o pots sentir el tacte de “la pell que és verge amb tu” i remata amb l'olor del record, aquest cop punyent: “retrobar-nos / en un record ple d'espines”. Trobem també l'olor del cos i del vi “agafe l'escultura del teu cos / i agafe el vi també”. Retrobem el café barrejat amb el fum de la cigarreta en una història d'amor on la bruixa manté salvatgement l'encanteri del moment. Mentre va embolicant-se la trama i trobem l'aroma que “Ja fan pudor. De vell.” al poema “Missió I”. L'evolució de la familiaritat de la primera part, l'enyor i l'evocació de bona flaire, donen pas a una realitat d'essències en formol, títol de la tercera part del llibre. I es que clar, després d'una dissecció anatòmica cal conservar les essències en formol. I em direu que tampoc hi ha perfums, aromes i alés que buscar entre els versos d'aquesta part on fonamentalment trobem l'olor d'amor i desamor, d'ambigüitats i paraules clares...

Al final del llibre a la IV part, “Manual d'absències” retorna l'olor a la primera línia de vers, a estar present directament, i “fa olor del gessamí del pati” i el poema, Comiat (primer d'aquestes absències) amb el seu pas que “escampa (també) l'olor del gessamí”. I s'intensifica l'olor al poema “L'escala” ... “i ell, amb l'olfacte,/ dirigia la meua cuina, la meu ma”. I fa Lorena referències de fort aroma com són les gambes crues, les patates, el quetxup, la xocolata, l'hort, l'oli i els fums, l'aigua salada de la mar que retorna amb les seues ones o les referències constants, al llarg del llibre, al café i al vi. Amb tot podríem pensar que parlem de cuina. Bé el que fa l'autora és cuina molt bé els aromes de les pèrdues que ens dóna la vida, la manera d'afrontar la mort a la nostra cultura que sempre ens fa arribar aromes contradictoris, sentiments enfrontats, a primera vista oposats. Com ens explica a aquests versos que enceten el poema “Pla de pensions”; “No entenc en quin pla / se m'ha permès viure. / Qui prepara els meus clucs d'ull / davant la mort”.

Hi ha moltes més olors en aquest poemari. També els olors més clàssics de la poesia com són l'amor, el desamor, la mort, la família, la vida... Però jo us he parlat del perfum que com a lector de poesia m'ha mullat com una essència als seus versos. Puc dir-vos, i m'entendreu, que aquest poemari fa olor, bons i no de tan bons olors. Aromes diversos que ens dona la vida, perfums per a la reflexió sincera d'una veu poètica que naix a aquest ample univers de la poesia. 

 Lorena i paula recitant un poema

La bona olor entre d'altres imatges les podeu trobar, i gaudir que és més important, a poemes per a Keo. Jo us he presentat els perfums ara és cosa vostra, lectors, buscar-vos i buscar-los entreversos.

Presentació de Poemes per a Keo el divendres 15 de febrer

al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida, per Pep Alfonso