Jo tenia tres mesos i el meu avi morí.
Recorde un vell amb un xiquet als
braços
mentre plors i riures omplien
l'habitació.
Jo plorava, sempre plorava de nen,
recorde el riure del meu avi, també
la mirada d'aquells ulls grans i
negres,
què bonics eren els ulls del meu avi.
Portadors de tota la realitat d'un
temps,
que conec com la meua vida, d'oïda.
La mort em separà del meu avi, com
ara tu em separes d'ella, pedra sobre
pedra, com el mur del cementeri
s’acaba...
Poema del llibre d'adolescència inèdita "Exercici d'autoestima"
El meu cosí i el meu iaio
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada