dimecres, 30 de gener de 2013

Llegir Clar, redescobrir el silenci


El silenci és una imatge massa llarga per fer-ne una al·literació de mudes paraules. Potser és raó suficient per recercar rellegits versos a la infinitud de paisatge. Clar, Joan Vicent! M'has fotut un colp al vell mig del full que comença a perdre el blanc del seu ser. Ara què pretens? Que la paraula és sol un signe? Un malparit signa, una transparència de la paraula. I què més poeta? És clar, ara pretendràs fer del meu silenci la paradoxa d'una grafia posterior al no-res. I fins i tot li direm món a aquesta inconclusa forma del silenci, del poema.

Bé, Clar! Anem a deixar-ho tot ben clar. Que jo sols vull llegir i gaudir de l'èxtasi posterior a la lectura en veu alta del silenci, dels teus versos immersos a la infinitud de paisatge, del teu, del meu paisatge.

18

Signe, transparència
de la paraula.

Una grafia és posterior
al no-res, al món
que hem de tatuar
per costum, matèria i mar,
inconclusa forma sempre.


Poema 18 a "Com una hemorràgia de fenc" de J.V. Clar, al recull "Infinitud de paisatge" a cura de Lluís Roda.







De jovenet pensava que un tatuatge era un silenci entre la ma dolenta i la ma lliure de l'ànima. L'ànima lliure d'un jove indolent que de forma inconclusa sempre espera que la metàfora acabe el poema amb un orgasme. I el silenci esdevé el crit contingut d'un paisatge sense horitzó, infinit. Ja deia no se qui que llegir era dolent per a no se que, una costum amarga que es sol fer en silenci.





2 comentaris:

Maria Josep Escrivà ha dit...

Clar és un poeta poc conegut, encara que molt valorat pels qui el coneixen. Va fer coses bones en poc de temps de vida. Quina llàstima que morira tan jove. Em consta que hi ha gent que està fent esforços per reeditar-ne la seua obra, i per donar-la a conèixer un poc més. Tant de bo tot això arribe a bon port.
M'ha agradat l'estil que li dónes, a l'entrada.
Per cert: t'esperem a Gandia, eh?

El Desert de les Paraules ha dit...

Gràcies Maria Josep per passar-te, per escrit, pel desert de les paraules.

Sé que és quasi impossible de trobar l'edició d'Amós Belinchon d'infinitud de paisatge però no hi ha res impossible quan bufa el vers del desert, cal demanar-li a l'editor que te'l faça arribar a casa.

A vorer si és de veritat i ens vegem prompte a Gandia.

Salut i bon vers des del desert de les paraules!!!!