divendres, 4 de maig de 2012

Passege per Estellés


Passege per Estellés
amb pas irregular
i vers lliure.
Al final de vers, pare.
M'agrada seure a l'ombra
a recer del sol intens
en el segon banc a la dreta.
L'ombra de taronger bord
és fresca. La metàfora m'estreny
com dos amants com nosaltres
que llegim les Meravelles
i busquem entre versos
els nostres desitjos.

Un entre tants que reciten
i canten
un entre tants que rimen
i estimen
desig de poble
desig d'interior
ventada de la Vall Blanca
vent que arrossega
con una rosella novella
d'ametller
de cirerer
d'albercoquer.
Flors perdudes en batalles
no viscudes, perdudes
com el fruit d'aquest taronger
bord i decolorat, novell.

Jo no he passat la guerra
ni tampoc la postguerra
com el jove Estellés.
Jo he passat les rebaixes
de la transició, poc transitada
i la decepció de la democràcia
d'aquest poble poc sobirà.
Som com una verge
desvirgada, com una llibertat
obligada a ser papallona
d'al·literacions i corrupcions
i gangrenes i pol·lucions
de polígons desèrtics.

No hi ha cap dubte
els dos bàndols hem perdut
l'oportunitat de guanyar
una guerra reescrita al llibre
de Meravelles. Estellés
ens perdone. Malgrat tot
assumiràs la veu del teu poble
amb tots els versos dispersos
que hi ha al teu desert interior.

M'alce i passege per Estellés.
Sóc conscient del fet, distret.
Estellés no és un carrer
una plaça o un parc del teu poble.


Foto i text: Pep Alfonso