dilluns, 21 de maig de 2012

Presentació d'ENVERS, per Ximo Urenya


Allò que fem els presentadors d’un llibre, crítics al cap i a la fi, no és fàcil. Sovint ens entestem a classificar, a jutjar, a qualificar, a ordenar les idees i els estils, sense adonar-se, i ací està la dificultat, que cada escriptor és un món en ell mateix, que cada obra és única, i impossible d’identificar com a filla d’una tendència determinada. No valen les classificacions genèriques. La de Pep Alfonso és una poesia també única, filla de l’experiència personal, és a dir, és la poesia fruit de la reflexió del món i de la vida. No és la poesia del que juga amb la novetat, el risc, la recerca. La poesia que tenim a les mans, despulla en forma de versos lliures la seua interioritat i les seues vivències quotidianes. 
 
Manel Alonso, Pep Alfonso i Ximo Urenya. Foto: J.V. Nadal


Deia fa molt poc Salvador Jàfer admirat poeta de Ràfol de Salem, mentor de tants poetes i també de Pep Alfonso que ‘aquells pensaments que no s’escriuen es perden per sempre’. El poeta, Pep Alfonso, escriu els seus pensaments en forma d’ “amanida de paraules adobada amb mesura, sal, oli, vinagre i un poquet de pebre”, com diu ell mateix en un dels seus poemes. És ara el seu ofici, alçar acta dels seus desficis quotidians, de les seues cabòries, dels seus pensaments íntims i fer-nos-els conèixer a través del llibret que ara tenim a les mans, i els que esperem que vindran després. Ell ha anat destriant el gra de la palla, una miqueta de llum d’entre tantes ombres, el trellat d’entre tant de caos. Ha tret al carrer, a la llum el que era la seua intimitat. I ha pretès que les seues paraules siguen unes voltes bàlsam que sane les nostres ferides, o excitació per moure’ns a l’acció quan les circumstàncies ens tenen immobilitzats. Els seus versos ens criden a l’ordre i al desordre, viatgen entre el planer camí de l’ortodòxia i recorren a voltes l’abrupte sender de la subversió.
Públic assistent a la presentació d'ENVERS. Foto: J.V. Nadal

Per a mi la lectura dels seus versos ha estat com una conversa d’amic a sota l’ombra també amable d’un garrofer centenari, una conversa que va des de la divinal transcendència a la delícia prosaica de la carn i la figa d’agost. Així, a dosis menudes, ara un pessiguet de sal a sobre d’una rosca untada lleument amb oli cru, ara un tastet de mel de romer amb canyella. I als seus versos m’he trobat amb la corda que sovint ens cal per agafar-nos, la càlida mà per estrènyer-la, el cos obert per abarçar-se. He trobat veritats com a punys i veritats com a mans obertes. He observat al llarg i ample del poemari “paraules càlides”, “cremades”, “dolces”, “amargues”, “dubtoses”, “suaus”, “contudents”, “paraules llàgrima”, “paraules sense mesura”, “paraules de boscos incendiats”, “juganeres”, “grans paraules” i “petites paraules” i també “paraules buides”.
Jesús Barranco de Gent del Desert recita "Babilònia". Foto: J.V. Nadal

Perquè ha abocat a les pàgines del seu llibre aquella força necessària que ha aconseguit fer sublim qualsevol història per aparentment vulgar que ens puga semblar. Els seus versos, escrits com a un exercici necessari d’autoestima, són d’ell i de ningú més, són el fruit únic i irrepetible d’una experiència personal intransferible. Després, que al lector li arriben a interessar ja és una altra cosa ben diferent, però hem de saber que ja no seran pròpiament els versos del poeta, seran ja del lector i seran uns altres versos, que ens evocaran unes altres situacions vitals diferents.
Almudena Rodríguez, performance, i Mara Vicent recita "Divina". Foto: J.V. Nadal

Al llarg del text s’intueix una certa tendència de l’autor a fixar-se en la imatge, enfoca amb insistència l’objectiu de la seua mirada escrutadora i ajusta el diafragma per captar amb nitidesa els petits detalls visuals i espirituals de la realitat que l’envolta, detalls que a la majoria dels mortals ens passen inadvertits. S’havia de notar, clar, la seua professió de fotògraf. Crec que Pep Alfonso ha d’haver deixat de banda aquella falsa màxima que diu que una imatge val més que mil paraules, i que ha comprovat finalment que unes poques paraules dites en el moment just i en la mesura justa, difícilment es poden substituir per mil fotografies. Però la seua afecció al món de la fotografia ben cert que li ha servit d’ajuda per a veure el món que ens envolta com a una imatge, la imatge màgica traduïda màgicament en forma de paraules, en poesia: als seus poemes ens trobem sovint frases i paraules que així ho testifiquen. Ens diu en un moment que la imatge està “retocada amb foc, decolorada pel sol, plastificada”, en un altre lloc invita al lector a contemplar una imatge que és una fotografia fixa, “una habitació deserta/ verge i tendra de mots a les parets”, el color negre ens el presenta amb matisos, ara “negre fosc”, ara “negre plom” ara negre clar”. Només a un fotògraf se li ocorreria fer “un retrat de la memòria”, o veure un “clar cercle d’obscuritat perduda”, o mirar “el rellotge de paret/ aquell que encara penja a cal iaio/ aquell que sol reconec gràficament de paraula i blanc i negre”. Fixeu-vos com adverteix amb mirada de fotògraf que la memòria li furta el color original dels objectes de la seua infància i que ara evoca només en forma de grisos, de blanc i de negre.
Signant ENVERS. Foto: J.V. Nadal

El poemari porta per títol “Envers” com hauria pogut portar el d’Imatges, perquè cada poema és una imatge d’una fotografia fixa d’un moment determinat de la vida quotidiana de l’autor. Una imatge que ha conservat en la retina dels seus ulls i que després de descodificar-les las ha transcrit en forma de paraules, de poemes. Els seus poemes són el resultat elaborat de cada instant arrancat a l’esdevenir de les coses que passen a prop del poeta: un dia especialment clar, una conversa comunitària, un esglai, o el mal averany d’un gat negre que travessa el carrer.

Tot allò que passa al seu entorn li diu alguna escolteta a la seua oïda, tot li mereix la seua atenció, tot li mereix un respecte. I és per això que advertim que l’autor té un gran respecte envers totes les altres persones, envers les seues creences, envers les seues cultures diferents, les opinions, les idees, les actituds. El poeta se sap víctima entre les víctimes, se sent feliç entre els feliços, plora les llàgrimes alienes, riu els riures de la comunitat. Al poeta no li crema els peus la dissortada pàtria, no li agradaria allunyar-se nord enllà, perquè ha decidit compartir dolors, tristors, intoleràncies. I també alegries, ritus comunitaris, festes i amistats.   

Els seus 40 poemes ordenats per l’ordre de l’alfabet us han d’interessar, a mi m’han interessat, perquè estan escrits apassionadament, és a dir són de veritat, són el retrat fidel, sense retocs innecessaris, del seu autor, perquè són els breus discursos que hem compartit, que potser haureu compartit alguna que altra vegada al voltant d’una taula, però ara s’ha fet síntesi poètica, somni, cançó, oració i renec, canyamel i salnitre, prec i  apel·lació, abraçada tendra d’amic.

Acabaré amb un vers d’un poema musicat pel grup musical d’un poble de Lleida que es diu “Envers”, com el nom de la criatura de Pep Alfonso. Diu així el vers: “... mentre el món es perd,/ adormit a la platja,/ jo somnio.” És Pep Alfonso qui somnia.
                                                       
Ximo Urenya Montés,
presentació ENVERS el 18 de maig de 2012