dilluns, 14 de maig de 2012

ENVERS, camí de lletres



El poeta d’Ontinyent Josep Antoni Alfonso ha publicat un nou llibre de poesia, Envers, en el que des de l’humor, la reflexió i el joc reflectit en el propi títol i fins i tot en la pròpia estructura del llibre ens parla dels temes que el mouen a escriure. Una paraula li pot servir a Alfonso per a oferir-nos tota una reflexió filosòfica o crear una postura ètica o estètica en un llibre de poesia amb l'aparença d'un diccionari.



P.- Perquè has triat com a títol del llibre Envers?
R.-Perquè està escrit envers i en vers. En vers és una cosa òbvia, crec. I el fet d’estar escrit envers potser ho podem entendre des de la perspectiva de la mort, malgrat ser un tema que no toque al poemari. Fins que no arribem al punt i final sempre estarem escrivint envers l’últim llibre o l’últim vers de la nostra vida, com vullgues dir-li.

També és una pinzellada d’humor, que sí és un tema recurrent al poemari, ja que costa pronunciar junta la paraula quan el cos et demana pronunciar-la per separat.

Per mi sempre estem envers, fins i tot el dia del punt i final, ja que a la vida caminem per una roda malgrat semblar que caminem per una línia recta. Per mi és una idea vella, com allò de la terra plana, això que arriba un moment donat on la nostra vida es talla i prou. No està clar. Si la paraula no es crea ni es destrueix doncs sempre estem envers i la Poesia continua sempre.


P.- Què et mou a escriure poesia?

R.-Podria dir que la necessitat però després de vorer com escrivia l’Estellés no sóc tant atrevit. Això si que era necessitat d’abocar paraules i més paraules... Jo escric per reflexionar. Per buscar al meu desert. Sí, al desert de les paraules. Hi ha voltes que la gent m’ha preguntat com m’agrada tant aquesta imatge si desert significa sec, eixut i sense vida. Us recomane llegir una plaquette del Jàfer que es diu El Desert i entendreu perquè escric des del meu desert de les paraules. Això pel que fa al fet d’escriure.

I perquè poesia i no novel·la? Doncs perquè crec que la meua vocació no és contar històries. Més bé vull detindrem a certs punts de les històries, pròpies i d’altres, i subratllar coses que recullen els meus sentiments i reflexions més íntimes.

Bé, també és “culpa” del Lluís Roda que va ser mestre meu en tercer de BUP i ens va fer escriure poesia, entre altres coses. De Lluís vaig aprendre la passió per ensenyar i, per tancar el cercle, aprendre. I això és en definitiva el fonament de la màgia inicial de la paraula, transmetre per ensenyar i aprendre i continuar amb el cercle... ensenyar i aprendre.


P.- A l’hora d’estructurar el llibre t’has decidit per donar-li la forma d’un diccionari a l’estil de diccionari per a ociosos  de Joan Fuster, perquè? Quina era la teua pretensió quan et vas decidir a fer-ho?

R.-El Diccionari per a ociosos del Fuster és un llibre divertit. Almenys el recorde així de quan el vaig llegir a l’Institut. Però no crec que en aquest cas vaja més enllà i condicione, encara que fos subliminalment, l’estructuració d’aquest poemari. Més bé és un condicionant extern allò del diccionari. De fet no m’agraden els títols llargs. I conforme anava nomenant els poemes anava intuint una mena de diccionari intern, desèrtic si més no, que prenia forma poc a poc davant meu. De fet el primer títol del poemari era Diccionari envers de la paraula. Però com t’he dit no m’agraden els títols llargs. Cal tindre em compte que malgrat tindre 43 anys aquest és un poemari jove, és el primer en ser publicat. Està escrit entre el 2005 i el 2008. Té moltes revisions, sí. Però està escrit fa molt de temps. El que estic escrivint ara no té molt a veure, crec. Fins i tot hi ha algun que altre títol llarg o no tan curt.


P.- És un fet  premeditat que tots els poemes que conformen el llibre estiguen escrits en vers lliure o en prosa poètica?

R.-És la llibertat de moviment en fase aguda. He fet sonets, dos o tres, dins de l’estructura de mètrica i ritme “tradicionals”. Però em sembla que l’estructura es menja les imatges que vull expressar. La meua educació acadèmica ha estat gràfica. A l’Escola d’Arts i Oficis de València vaig estudiar fotografia artística i sempre he vist primer les imatges que després volque al paper. No sóc amic de la descripció o de la recreació ambiental. El que necessite contar són les imatges que m’inunden i amb la fotografia sempre m’he quedat curt. El vers lliure sempre m’ha donat això, la llibertat en paraules. Paraules pintades sobre les llibretes de publicitat reconvertides per anotar idees. Sempre porte una al damunt. Si no és necessari no m’agrada escriure sobre tovalloles de paper. I la prosa poètica ja és la llibertat al quadrat, deixar caure les paraules sobre el llenç i imaginar per un moment que sóc un pintor de versos, dispersos, sense mirar pèl.


P.-Quin és el paper de la ironia, de la sàtira, de l’humor i fins i tot de l’absurd en aquest llibre?

R.-Sobre tot de l’absurd. No crec que jo siga un bon humorista o conta acudits. Si preguntes als amics i a la família estaran d’acord amb mi. Però crec que la vida, o millor La Vida, està plena de situacions absurdes que volem autojustificar-nos. I això és un detonant que moltes voltes em fa agarrar el bolígraf i anotar idees. Encara que moltes voltes inconnexes. Jo pense que el pensament de la persona no és lineal com s’emprenyem a raonar-nos. És totalment caòtic i absurd. El que dóna pas a situacions poètiques. Bé, si la meua dóna estigués ací diria que això i també és que sóc un tocacollons, irònic... i més i més.

P.- Tinc la sensació que alguns poemes d’Envers són com petites joguines verbals que disfressen artefactes plens d’idees, tu que en penses?

R.-Com t’he dit abans jo crec que pinte paraules i no escric versos però com el fet d’escriure és més evident que el de pintar el que podem dir es que m’agraden molt els dobles, triples... sentits de les paraules. Escriure entre línies és màgic. I llegir entre línies crec que és una obligació de qualsevol lector de poesia. Jo crec que el lector que a priori es frustra llegint poesia i pensa que no ho enten és perquè s’ofusca en allò de “què vol dir el poeta”. Potser, com a artesà de les paraules que eres, no t’agradarà el que vaig a dir-te. A l’autor que el bombin, una volta el llibre publicat, clar. El lector és, o millor dit, cal que siga un bon llegidor entre línies. I totalment autònom. Un detectiu de les paraules amb segones i terceres intencions. O fins i tot un xiquet que trau les conclusions més inversemblants de les còmiques situacions dels adults. Sí, m’agrada allò d’ajudar amb una xarxa de símbols, o joguines si vols, que et conviden a aprofitar-te’n de les paraules.


P.-De quins autors et sents com a poeta deutor?

R.-De molts autors del vers i del no vers. De fora del nostre àmbit lingüístic m’han impactat autors, però sobre tot llibres, com per exemple el Libro del Desasosiego de Pessoa, Les flors del mal de Baudeliere, Bronwyn de Juan Eduardo Cirlot, Nanas de la cebolla de Miguel Hernández, Cartes a un jove poeta de Rainer Maria Rilke, una antologia de poesia francesa on vaig descobrir Paul Éluard, ... i uns quants més. Ah! I Niebla de Unamuno i Pedro Páramo de Juan Rulfo.

Després dins de la nostra casa començant pel Llibre de meravelles de l’Estellés, Amb vidres a la sangdel Martí i Pol, Teoria dels cossos del Ferrater, Diccionari per a ociosos del Fuster i uns quants més de contemporanis que no diré per no deixar-me cap amic fora. És que a la tertúlia del Desert de les Paraules hem portat molta gent que pense ha enverinat d’alguna forma el meu vers. Si hi ha autors com a tal que em puc considerar deutor de l’obra en general em quedaria amb dos: Lluís Roda i Salvador Jàfer.


Publicada al blog d’Editorial Germania