dissabte, 31 de març de 2012

Del poemari de les fulles seques


 

 Foto: Pep Alfonso

 

 

Les deixem caure

a favor del temps

i les paraules estan

resseques i blanques,
per reescriure
perquè són solcs indesxifrables.

Reflectides a l’espill i a les mans
fa temps que ens parlen
de tot allò que s’ha acabat
perquè plorar era de xiquetes
i fer plorar és de xiquets.
Tot són paraules seques
senzilles, escrites i tendres
com els versos impronunciables,
són els camins i les senyals
els solcs de les fulles seques
camins plens de tòpics i baralles.

Perdre fulles,
perdre el cabell,
perdre el temps,
tot és el mateix.

Marcar els dies,
marcar els fulls,
marcar la pell,
tot és el mateix.

Marcar i perdre és aprendre
del temps passat en el present
del temps present per al futur.

Els solcs de les fulles seques
són les línies de la ma,
els camins del passat.
Expressions de desig contingut
dels paradigmes d’ara i ací.

Amb mans d'obrer de les paraules
garbelle aquesta realitat espessa
en grans de fines expressions
perquè és el punt de vista, el meu
de fotògraf aficionat a les paraules.

Potes, branques i mates sense fulles
pelades i calbes de sentit.

És el sentit el camí?
Serà què té sentit?
Millor dit, destí.
Si som de clares paraules
deixarem per altra vida la ignorància
doncs al final sempre es seca tot
i la mort ens contesta les preguntes.

Com les potes, les branques
I les mates sense fulles
que ens anuncien la proximitat
i el sentit del nostre pas
a cada cop més lent i profund.
Pep Alfonso