dimecres, 11 d’abril de 2012

7a carta al pelegrí de les paraules

El mes d'abril venia sec de paraules. Desèrtic de mots conversos i fins i tot dispersos per l'arena. Deixats caure sobre els fulls amb el vent desescrit i fràgil de l'agonia de final de vers.

Vers rere vers contemple entre línies que es garbellen sentiments. No és un oblit i tampoc els deixe caure al buit. És més senzill que tot això i allò i l'altre de més avall o amunt. Segons li rote al vent desescrit, el vent del vers.

Però malgrat tot les paraules caminen amb el pelegrí, de la ma de rimes àtones. O tanmateix a les butxaques foradades del poeta amic del pelegrí de les paraules. Hi ha moments on el camí dels dos coincideix i reciten els mateixos versos dispersos. Mots que entre els dos ordenen amb coherència poètica, pelegrina. Quina coherència hi ha a les paraules que afirmen ser? I no es preguntem mai qui? Potser a l'abril paraules mil però, amb quina rima cauran?

Demà passat tornarem a rellegir el poema per gaudir de la rima i altres pauses.