dilluns, 24 de juny de 2013

17a carta cantada als beduïns de la paraula




He parat el meu camí a la vora de la senda desdibuixada al desert de les paraules. Deixe caure sobre el paper els mots del meu pensar estàtic, a passes menudes. El vent gèlid alça les fulles, com partitures en clau càlida, i canta cançons d'aquestes sordes lletres. Ara el silenci desèrtic de les lletres declama l'ànima com el conte que esdevé somni en despertar-se. Potser la lluna plena de Sant Joan ha estat la responsable d'aquest silenci temporalment etern.



Per un moment les notes cantades pel vent han mullat els meus membres interns i externs. La meua pell s'ha deixat portar per la plenamar i un reixiu de lletres ha donat pas a la cutícula del mutisme. És un instant màgic que qualsevol beduí aprèn a estimar des de la seua infantesa, quan a bressol de sa mare escoltava la cançó del vent. Una història musicada pels avantpassats primers. Aquells beduïns primordials que acompanyaren Adam i Eva a eixir del paradís i buscar pastura per al bestiar.

Imatge de Loadpaper



El disc d'argent lluent i irregular que il·lumina amb el reflex obert dels ulls el record dels primers beduïns de la paraula va allunyant-se del meu silenci. Les imatges del record suren a cormull sobre els pels fins de la meua pell com gotes d'aquell reixiu de paraules. Històries contades a vora foc mentre la nit acaronava al dia fredament. No hi ha espai més gran que el silenci per a omplir-lo dels records de la memòria, aquell habitacle transparent que degoteja granet a granet tota l'arena del desert.