ENVERS al CCOM d'Alcoi

Centre Cultural Ovidi Montllor d'Alcoi
Presentació del poemari ENVERS de Josep Alfonso
17 de Gener del 2013

Bona nit amics i amigues, moltes gràcies per haver vingut:

En primer lloc, i com que fa quatre dies que hem encetat el nou any, desitjar-vos que aquest 2013, tot i acabar en tretze, mal acabament per als supersticiosos, siga una mica millor que el darrer, i que, de mica en mica, aneu substituint de les vostres converses diàries la paraula “crisi” per altres més positives.

El 2013, entre altres coses, ha estat declarat l’Any Estellés. Un bon any per conèixer una mica més la vida i l’obra d’un dels nostres millors poetes i, a més amés, per fomentar la lectura de la poesia. Afortunadament en l’actualitat la nostra literatura gaudeix d’un bon grapat de poetes i poetesses que són l’orgull de la nostra llengua. Ara no tenim excusa per no llegir, doncs hi ha per remenar i triar. I sense anar més lluny, aquesta nit comptem entre nosaltres amb la presència de dos magnífics i interessants poetes que ens parlaran de poesia.

Segons Joan Fuster la poesia és la barretja de l’aspecte material, és a dir el contingut, allò que s’hi vol transmetre, en diríem el què, i per altra banda l’aspecte lingüístic formal, és a dir el com transmetre-ho. Entesa així la poesia, l’objectiu de qualsevol poeta no és altre que el de comunicar-se amb un possible lector, fent servir el joc de les paraules. Tot i així, afegeix el mateix Fuster, el problema central del poeta, a més d’elaborar la seua pròpia “dicció”, el seu propi encuny personal, és la necessitat de conciliar-la amb la capacitat de comprensió del lector.

Ras i curt, podríem resumir-ho dient que tot poeta té la necessitat de comunicar-se i de fer-se entendre. Per a mi hi han dos versos del poeta de Burjassot que sintetinzen molt bé aquesta manera d’entendre la poesia, diu així: “Trencarem les paraules com si fossen olives, i ens deixarem ben aspres la llengua i les genives”.

Bé, i com que Josep Antoni Alfonso i Díaz, tenia, té, com a poeta, la necessitat de comunicar, “d’escampar les seues paraules per aquests pobles de la Mariola”, que diria ell, ens proposà al Centre Cultural Ovidi Montllor, presentar el seu primer llibre de poemes en paper, que porta com a títol ENVERS.

Serà en els anys de batxillerat quan es despertà en el jove Josep Alfons l’interès per la poesia, de la mà de poetes com Lluís Roda, Martí i Pol i, com no podia ser d’una altra manera, de Vicent Andrés Estellés. Segons ha deixat dit, els dos llibres que més l’han influenciat són “Produccions ansietat” de Salvador Jàfer i “Sobre l’hamada” de Lluís Roda.

El seu primer poemari, inèdit en paper, és “Exercici d’autoestima” publicat digitalment a “joescric”. A banda té escrit una col·lecció de poemes que acompanya la publicació d’una carpeta fotogràfica del fotògraf ontinyentí Xavier Mollà sobre la zona dels Alforins. En l’actualitat la seua activitat poètica es desenvolupa al bloc www.eldesertdelaparaula.blogspot.com.

A més a més, cal afegir que mentre es graduava en l’especialitat de Fotografia a l’Escola d’Arts i Oficis de València, a principi de la dècada dels 90, encetà una tertúlia literària. Iniciativa que es consolidarà més tard a Ontinyent en la tertúlia “El desert de les paraules”. Tertúlia que, si no vaig errat, encara continua a hores d’ara.

Josep Alfons, moltes gràcies per haver escollit el Centre Cultural Ovidi Montllor, i la nostra ciutat d’Alcoi, per escampar els teus missatges ENVERS tots nosaltres. He llegit el teu poemari i he de dir-te amb total sincerament, tot i que a mi no em correspon parlar del llibre, que m’ha agradat per tres motius. En primer lloc perquè ha hagut comunicació, a més a més he gaudit amb el joc de paraules. I per últim, ( i a propòsit de tot el que ens està caient a sobre) perquè m’ha fet recordar una frase de l’assagista de Sueca que diu: “Penso que la poesia que pertoca fer en el nostre temps hauria d’ésser una poesia informada per la ira o pel sarcasme. O per la ira simplement: perquè, en últim terme, el sarcasme no és sinó una ira atenuada per la insídia”.

Però, com no podia ser d’una altra manera, per parlar d’un llibre de poesia calia cercar a un poeta per parlar d’ell. A Alcoi, afortunadament, comptem amb un bon planter de lletraferits de tota mena. Per aquesta casa han passat tots ells, o la majoria, bé com a autors o bé presentant a altres escriptors. Quan Carmina em va dir que Josep Alfons volia presentar el seu llibre, no vaig dubtar ni un segon en la persona que, al meu parer, l’hauria de presentar: el poeta alcoià i amic Francesc Josep Pozo i Jiménez, Francesc Pou, com li agrada que li diguen. Sabeu que em va contestar per facebook en posar-me en contacte amb ells: “Vicent, encara que estaré una mica embolicat de feina, i t'he de confessar que aquesta mena de coses em fan una por sobrevinguda, t'agraïsc molt el detall. Si no pots comptar amb ningú més assenyat i/o competent que la meua persona, no patisques que no et deixaré penjat. Però m'he acollonit prou eh?”

Bé amics i amigues, vosaltres creieu que Francesc Pou no és una persona competent i assenyada? Jo, com que estic totalment convençut que és més que competent, i que això d’acollonit era una manera de parlar, doncs vaig insistir en que fera la presentació. I és que només llegir el seu currículum és suficient per adonar-se’n que Francesc Pou és un home pol·lifacètic. A més d’exercir com a mestre d’Audició i Llenguatge al Col·legi d’Educació Especial Tomàs Llàcer, de cantar en la Coral Polifònica Alcoiana, de pertànyer a l’Associació d’Amics de Joan Valls, etcètera, la seua producció literària escrita se centra, ni més ni menys que en tres gèneres: teatre, narrativa i poesia.

En teatre té vàries obres escrites, i dues d’elles, de caire popular i costumista, han vist la representació a l’escena, són els que anomenem sainets. Es tracta de les obres “Uns festers amb pedigrí”, guanyadora del XIV Concurs de Teatre convocat per l’Associació de Sant Jordi a l’any 2002 i l’altra, “A Benillup volem festes ... i festers”.

En el el camp de la narrativa, diversos contes seus han eixit a la llum: “C’est la vie “ , “L’illa de la Tempesta”, “El darrer viatge del Xitxarra” D’altres, amb contingut infantil, s’han representat en els centres educatius Miguel Hernàndez i Tomàs Llàcer, on han servit de base per a concerts musicals, com ara “El fantástico viaje del profesor Neatle” amb l’Orquestra i Cor Infantil del Conservatori de Ciudad Real, en el Corral de Comedias de Almagro, o “El viatge oníric de Shamir” al Centre de Cultura Mario Silvestre d’Alcoi.

Pel que respecta a la poesia, ha publicat juntament amb el poeta Alexandre Ros i Ros el poemari “De fil de veu” (2009), i ha participat en les antologies “Pont de paraules” (Encontre de poetes a Alcoi. Homenatge a Joan Valls i Ovidi Montllor.2008), “62 poemes per l’Ovidi” (Edicions Brosquil. 2008), “El tast de la terra. Poesia entre valls” (El Celler de la Muntanya. 2010).

Tal i com ha ocorregut en la narrativa, també poemes seus han servit per a bastir composicions musicals, com ara: l’obra “Esclops de misteri” i el “El cau del silenci. I altres han constituït la lletra de composicions de música coral i estrenades per la Coral Polifònica Alcoiana. Cal destacar-ne la nadaleta “Un estel”, i sobretot “La Cançó de la Vella Llibertat”, dedicada al cantant Ovidi Montllor, a qui li fou lliurada la partitura original el dia que l’Ajuntament d’Alcoi li concedí la Medalla d’Or de la Ciutat, l’any 1994. La música i l’harmonització coral de totes dues peces han estat fetes per Eduard Terol.

Bé, amics i amigues, com veieu Francesc Pou peca de ser massa modest. Té un currículum que ja li agradaria tenir a molts lletraferits i jo, que no el coneixia massa bé, vaig fer molt bé d’insirtir-hi en que ens presentés aquesta nit el poemari ENVERS del poeta Josep Alfons. Amic Francesc, moltes gràcies per haver acceptat la meua proposta que, en principi, segons tu, et va acollonir, i per no deixar-me penjat. Amb la teua experiència, amb el teu caràcter sempre afable i desimbolt, amb la teua simpatia i, sobretot, amb el teu envejable currículum, de segur que per a tu ha estat un repte, com ho és tot en aquesta vida, però per a un poeta com tu, que gaudeix amb la poesia i t’agrada fer les coses amb cura i seriositat, preparar la presentació d’aquesta nit de segur que ha estat bufar i fer ampolles.


Francesc, quan vullgues ens hi pots parlar d’ENVERS.
Alcoi, 10 de gener del 2013
Vicent Luna i Sirera



Presentació de l’obra “Envers” d’En Josep Antoni Alfonso i Díaz


Moltes gràcies, Vicent per les teues paraules. Ara sembla que és el meu torn. Abans però, voldria comentar-vos la darrera pensada que he tingut, referent a aquest llibre i aquest poeta mentre que anava desfent camí entre casa meua i aquesta casa de tots (si és que hi ha casa d’algú), el Centre Ovidi Montllor, que acull aquest acte de presentació.

Un pensament, ben simple, perquè caminar per carrer entre vehicles i vianants, sorolls i fums no donen per a elucubracions massa elaborades, doncs la pensada era per al nostre convidat, el poeta ontinyentí Josep Antoni Alfonso i Díaz. Perquè qui té la sort, com ara ell, d’haver estat presentat en vàries ocasions pel mateix llibre (cosa no massa freqüent, cal recordar-ho), s’ho deu mirar des de la distància amb un xic de diversió: A veure en què coincideixen tots tres que m’han presentat! Potser en moltes coses, o potser en no res. I és que un mateix concepte, objecte o fet pot donar lloc a tantes interpretacions diferents, com diferents som els qui, com ara jo ens toca analitzar una obra literària des d’un angle totalment subjectiu i personal.

Doncs no cal divagar més i anar a per feina. Parlarem tot seguit, de la segona obra publicada per aquest jove poeta, perquè n’és de jove, i açò no és cap apreciació subjectiva, que després d’un “exercici d’autoestima” necessari i cabdal, avui se’ns obre de bat a bat, tot mostrant-nos amb un llenguatge directe i precís, les seues personalíssimes reflexions, fruit del prisma de molta resolució amb què enfoca la vida.

Senyores, senyors. “Envers”. Josep Antoni Alfonso i Díaz

….i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per a mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes…. (Miquel Martí i Pol)

M’he permés triar els primers versos llegits d’un poeta que, de ben segur no és cap desconegut per a l’audiència, atés el fet que es tracta d’un dels poetes més afamats de la literatura catalana, ni tampoc no serà desconegut per a l’amic Josep Antoni Alfonso i Díaz, d’ara endavant i per a sempre, Pep Alfonso.

Efectivament, sembla ser, i ell mateix ho pot confirmar, que el poeta de Roda de Ter, fou una de les primeres lectures poètiques que caigué a les mans del nostre amic, i que potser, alguna culpa tinguera (com també Salvador Jàfer, Gabriel Ferrater o Lluís Roda) en la decisió d’endinsar-se en aquest món tan meravellosament estrany com és la poesia. I de la poesia de Pep, avui representada en el seu primer treball que ix a la llum en format de llibre imprés, la primera cosa que hauríem de dir, és que al contrari d’allò dit per Martí i Pol, no gira el món sencer entorn de l’eix dels poemes, més aviat, a l’inrevés, els poemes d’Envers, giren entorn de l’eix del món sencer. Tot plegat, un món reflectit a mode de pensaments (en alguns casos sil·logismes, d’altres, pensades farcides de càrrega filosòfica) captats amb tècnica fotogràfica, de la qual Pep Alfonso és un magnífic coneixedor, ficats dintre d’una ampolla i llençats a la mar, per retornar-los al món, a eixe món al voltant del qual giraran els seus poemes. Si més no, un continu viatge d’anada i tornada, on paga la pena de navegar-ne i també del contrari, d’esperar en bon port per recollir totes les ampolles amb els seus missatges poètics per rellegir-los una vegada si i una altra també.

No cal dir que ens hem decantat per aquesta segona opció, i tot just és allò que pretenem amb l’agosarada decisió d’analitzar, ni que fos superficialment, el seu darrer treball poètic. Hem recollit totes les ampolles amb els missatges que han anat arribant, no cal ordenar-los perquè d’això ja se n’ha encarregat l’amic Pep, i ho ha fet de la millor manera possible, amb l’orde alfabètic, el més objectiu de tots els ordes. Així doncs, tots els poemes, perfectament perfilats, l’un rere l’altre esdevenen fotografies escrites, amb el flash de la paraula que els hi dóna títol. I els títols abasten, si no la configuració sencera del nostre món, almenys una part important d’aquest. Si em permeteu el joc de paraules us diré que a l’envers d’Envers (és a dir, a la portada del llibre) ja trobem la mostra de l’ordre que ens ha de menar en la lectura d’aquest: les lletres de l’alfabet amb traça desordenada però perfectament ordenades, l’una al costat de l’altra.

Però no és de la portada d’allò que hem de parlar, sinó de l’interior. Un interior on, plana rere plana se’ns apareix, com hem dit adés, una sèrie de fotografies de tot allò que constitueix el món d’aquest poeta ontinyentí, sota el prisma particular de la seua càmera, amb imatges amb contrasts molt acusats a mode de clarobscurs agudíssims, on s’hi destaquen aquells aspectes que l’autor té especial interés en fer arribar l’espectador. Hi ha retratada la vida, concebuda com un cant constantment repetit que, tot i això, paga la pena d’escoltar, perquè ens demana, de responsabilitat. O la misèria, que cal deixar-la en l’oblit, front a les emocions, les quals altrament caldria reciclar-les dins d’aquest planeta urbanitzable, tal i com és definida la Terra. O la família que tranquil·lament menja a l’ombra del Benicadell en una dura conversa vora la mar, i les històries, d’amics, de situacions estúpides que omplen de bons records els cafés. La rosa dels vents de Pep, amb més trenta tonalitats, que quan acaba ja torna a començar. O de la tertúlia que es fa per a parlar, com no, de paraula... 

(LECTURA: Poema Tertúlia. Pàgina 45)

La paraula. Vet aquí l’eix fonamental que orienta l’obra de Pep Alfonso. L I no és la paraula entesa com a part integrant d’un conjunt d’iguals que vertebren la comunicació, no. Tot just el contrari, cal entendre-la sobretot individualment. La paraula és la tarja de visita de cada poema on s’hi amaguen sofismes, pensaments, expressió d’estats d’ànim, consignes vetllades, etc. Tot això precedit o introduït per un mot, una unitat mínima d’expressió significativa, però que ens dóna la clau per accedir a un munt de missatges perfectament adobats amb la destresa d’un expert en cuina. N’hem vist la importància en el poema llegit. Escampades o arreglades, la paraula és fonamental, fins i tot l’ordre del vers no aconsegueix d’alterar-les. La paraula ens permet, dintre del seu medi d’expressió natural, com ara la tertúlia, gaudir de l’eloqüència dels uns i de les impertinències dels altres, però sempre expressant-se per paraules. I potser per això el poeta no s’està de reivindicar un espai per parlar, per escrit de les paraules.

Unes paraules que tenen una vida diürna, ja que de nit, ni tan sols parlen. El poeta contraposa paraula i nit de forma reiterada. A la nit s’acaben les paraules... i la pàgina es queda en blanc, perquè la nit no té cabuda a la casa, per excel·lència de les paraules, el diccionari (És el diccionari sense mots, no hi ha definició per a la nit). Incompatibilitat total d’ambdós conceptes. Les paraules són estances i records, de vegades grans i plens, d’altres, però, buits, a l’igual que els mots. No devem ignorar la maternitat dels mots, perquè correm el perill que s’esborren les petjades dels avantpassats.

Vegem si no, que diu el poema PITS, on la paraula és comparada amb els pits d’una dona, objecte de seducció i desig ardent, alhora que proclama el deler de buscar la maternitat perduda dels mots. Eixe anar més enllà, tot cercant l’origen de les paraules és comparat pel nostre poeta amb la sensació de palpar els pits, els pits de la paraula, de la qual se’n confessa un enamorat.
(LECTURA: Poema Pits. pàgina 36)

En el conjunt d’aquesta obra, la paraula és, per tant, la llum de flash que permet la fotografia on queda copsat, en una mil·lèsima d’instant, tota una filosofia plasmada en versos curts o llargs, o estrofes curtes o llargues, tant se val. Allò important és el pensament enfocat que demana una lectura més a fons per tal de captar-ne detalls nous que a simple vista s’esveren. No és la primera vegada que hom fa una recomanació en el sentit d’una lectura més acurada dels versos del nostre poeta. Una lectura que complemente a aquella primera, que per força sempre ha de resultar superficial i incompleta.

Tan sols així, amb un major deteniment, descobrirem sil·logismes que s’acaben amb la bondat de les mateixes paraules, o que venen a demostrar l’oposició entre abundància i esperit. I descobrirem a un Josep Antoni Alfonso quasi místic, evocant el dia que el verb es feu carn i va llegir les primeres paraules del diccionari vital, al costat d’aquell altre autor d’esperit jove, que flipa debades per tot el morro, i que guai que està amb una pastilleta. O el Pep Alfonso que s’ensenyoreix amb el doble sentit de les paraules (la tens molt llarga, però no la fas servir. La tens molt suau però no ens fas gaudir, del poema Llengua) o les al·lusions de caire tautològic (Ets qui fas? Perquè si no fas, no ets). O el Pep àcrata i rebel que reclama la llibertat d’expressió i l’anarquia, tot fent servir l’ortografia sens normes, la de la lletra K, però amb un dubte fonamental: Estem preparats per escoltar-nos?

I tot perquè Pep juga a les paraules i deixa caure el sentiment sobre la pell amuntonada, perquè és el propi pes de la paraula qui fa caure les nostres necessitats, i a la paraula li cal el so buit de crits, per tal que no s’asseque ràpidament, i esdevinga història enquadernada, paperassa. Perquè fins i tot la ment és un mot, un de tants, l’únic. Ací haig de fer notar l’ús de la contradicció, tant present a la seua obra (eixe és el seu ús, viure/i al mateix temps morir/per a tornar al mateix temps a viure) Com també és freqüent l’ús de citacions litúrgiques convenientment adulterades (paraula i omissió, sense cap culpa... l’obligació feta carn entre nosaltres,), referències vetllades a cançons mítiques (La Gallineta, digues que no, per ous!...). Fins i tot una interjecció com ara l’expressió de sorpresa Oh!, és desgranada en el seu significant molt més profund que aquell que puga semblar a primera vista (la més profunda de les expressions,la sorpresa, el plaer, les noves experiències). Palesa una vegada més la facilitat que té per aterrar al món d’allò més quotidià i domèstic després d’haver sobrevolat pel cel de la subtilesa i de les consideracions amb més càrrega filosòfica.

I, com diu l’autor: tota història té un final, i sempre dóna beneficis, no voldria jo llevar al lector el benefici de descobrir el poder de la paraula que il·lumina les imatges filosòfiques, ja siguen aquestes de caire clàssic o aquelles que emanen d’un dia de borratxera de whisky, o la no menys simple tertúlia al saló de les mil taules. Perquè aquesta alfabètica tira de poemes acaba tot just com deuria de començar, amb el Zero, que al poemari que avui presentem es converteix en nombre final. I, ben mirat, tal com ens diu Pep què més dóna zero a l’esquerra o zero a la dreta, sembla un empat però no hi ha cap partit jugant-se, què mes et dóna la posició si no fas cap reflexió?

Nosaltres creiem haver fet una reflexió en forma d’acostament previ a l’obra Envers, llibre de poemes escrit en vers, i ordenats alfabèticament, tal i com podem veure a l’anvers o envers de l’obra. Vet aquí un fracassat intent d’imitar la singular habilitat del nostre poeta en el joc de paraules...

I res més que dir. Tan sol el desig sincer que en gaudisquen amb la lectura tal i com ho ha fet qui tot açò ha escrit i dit.

Moltes gràcies.
Alcoi, 10 de gener del 2013
Francesc Josep Pozo i Jiménez, Francesc Pou

Pots vorer la presentació al següent enllaç de Diània.TV