dissabte, 12 de gener de 2013

14a carta no necessària per als beduïns del desert de les paraules




Ja no passege pel desert de les paraules. Les cames, més bé el cos sencer, no em deixen pronunciar cap mot més enllà d'aquest poema sense fi. Aquells mots que van començar el mateix dia que vaig nàixer i amb poques paraules arribaren a final del primer vers. Però malgrat tot seure és una forma contemplativa de passejar paraules per l'interior del desert de les paraules. És un pleonasme que rebenta dintre l'ànima amb la redundància del so fràgil i constant d'una tempesta al vell mig de l'escorça del cervell. Una explosió que conforma el principi de l'últim pas abans del descans. El primer pas per parar el vent i pensar en veu baixa amb quines paraules vull continuar aquest poema, el següent vers que afrontaré a ma alçada després de la trobada de les lletres. Tota trobada, oficial o no, és una part més de la travessia pel desert de les meues paraules.


Ja sé que estic segut sobre mi mateix però la necessitat d'aquesta parada al sol de paraules no és molt necessària. Almenys el meu cos no te cap necessitat necessària més enllà de l'ànima. Però el fet de no poder situar l'ànima amb la certesa de l'escriptura que ratllen les meues mans recrea una certa ànsia. Certa ànsia, també difícil d'ubicar al buit del meu pit, que empenta el descans fins a racons inexplorats de les paraules. Recerca que m'esgota la vista com als monjos il·luminadors de lletres. I amb la lassitud dels ulls, en no trobar un espai corpori per l'ànima, venen les mancances de necessitat, les metàfores de paraula i els dubtes de l'omissió. Un poema escrit a la cesura de l'arena del desert, al vell mig de l'últim vers que encara espera l'encavalcament que trenque la paraula. Eixa necessitat de començar amb les deixalles del vers superior, de la metàfora que vaig oblidar en reescriure el meu descans al vers següent.

Així palplantat a l'arena del desert no semble ben bé un beduí que puga seduir paraules, ni cap profà habitant de la ciutat. Per als ciutadans del desert d'asfalt és complicat visualitzar un beduí que no camine eternament el desert de les paraules. Ni hi ha haimes ciutadanes ni horitzons més enllà de les paraules de paper, consum habitual dels habitants ciutadans. Ambdós compartim una realitat descrita amb paraules d'un silenci de so semblant a l'ànsia de l'ànima. Comunió que pot semblar amb la lassitud dels ulls una diferència inescrutable. Continuaré, de moment, descansant la paraula d'aquesta travessia desèrtica que té l'esperança d'un desert sense final. No etern però si sense fi.