Ja no passege pel desert de les
paraules. Les cames, més bé el cos sencer, no em deixen pronunciar
cap mot més enllà d'aquest poema sense fi. Aquells mots que van
començar el mateix dia que vaig nàixer i amb poques paraules
arribaren a final del primer vers. Però malgrat tot seure és una
forma contemplativa de passejar paraules per l'interior del desert de
les paraules. És un pleonasme que rebenta dintre l'ànima amb la
redundància del so fràgil i constant d'una tempesta al vell mig de
l'escorça del cervell. Una explosió que conforma el principi de
l'últim pas abans del descans. El primer pas per parar el vent i
pensar en veu baixa amb quines paraules vull continuar aquest poema,
el següent vers que afrontaré a ma alçada després de la trobada
de les lletres. Tota trobada, oficial o no, és una part més de la
travessia pel desert de les meues paraules.
Ja sé que estic segut sobre mi mateix
però la necessitat d'aquesta parada al sol de paraules no és molt
necessària. Almenys el meu cos no te cap necessitat necessària més
enllà de l'ànima. Però el fet de no poder situar l'ànima amb la
certesa de l'escriptura que ratllen les meues mans recrea una certa
ànsia. Certa ànsia, també difícil d'ubicar al buit del meu pit,
que empenta el descans fins a racons inexplorats de les paraules.
Recerca que m'esgota la vista com als monjos il·luminadors de
lletres. I amb la lassitud dels ulls, en no trobar un espai corpori
per l'ànima, venen les mancances de necessitat, les metàfores de
paraula i els dubtes de l'omissió. Un poema escrit a la cesura de
l'arena del desert, al vell mig de l'últim vers que encara espera
l'encavalcament que trenque la paraula. Eixa necessitat de començar
amb les deixalles del vers superior, de la metàfora que vaig oblidar
en reescriure el meu descans al vers següent.
Així palplantat a l'arena del desert
no semble ben bé un beduí que puga seduir paraules, ni cap profà
habitant de la ciutat. Per als ciutadans del desert d'asfalt és
complicat visualitzar un beduí que no camine eternament el desert de
les paraules. Ni hi ha haimes ciutadanes ni horitzons més enllà de
les paraules de paper, consum habitual dels habitants ciutadans.
Ambdós compartim una realitat descrita amb paraules d'un silenci de
so semblant a l'ànsia de l'ànima. Comunió que pot semblar amb la
lassitud dels ulls una diferència inescrutable. Continuaré, de
moment, descansant la paraula d'aquesta travessia desèrtica que té
l'esperança d'un desert sense final. No etern però si sense fi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada