mort sense títol

La mort contemplada
la nina admirada
els ulls silents observen
el record i l'oblit de ser
i estar a final de vers
amb la paraula desfigurada

No entenc el poema
i em perd el poeta
S'ha complert un bucle
al paisatge reescrit d'esma

Fa uns minuts escrit i fotografiat al mòbil,

capsa

La capsa de la vida
l'estant de les misèries
on l'ordre del ser és
i s'esmuny freda l'ànima

mur denudat

Quant de temps fa que no ratlle sobre aquest mur fred denudat de paraules. M'espanta la solitud d'aquesta pusil·lànime multitud d'estima i amics, i més estima i més amigues i més i més... com deia el poeta cantant i pallasso. M'agrada, m'agrada, m'agrada compartir la salvaguarda de la vostra llunyania i després compartir l'alenada d'un bon dia fred, a frec de l'aparença d'aquesta vida que esdevé mur de l'absència, desert de les paraules!!!!

Nit quants versos fa que no reescric el teu silenci

Nit quants versos fa que no reescric el teu silenci sobre aquest paper assecant per on transita el dia. Cada mot il·lumina de jorn l’ànsia reconvertida de l’emoció vers la soledat com la companya de l’esperança recupera l’esclat de la metàfora decolorada que fon en negre com un engraellat de somnis. Presa la imatge amb la guspira d’inici d’un cicle que amb els mots es reescriu al sobre tancat ple de buides paraules de la carta que he esborrallat amb la decantació de la fosca, el silenci immaterial que omple les hores insomnes del fràgil camí en fer-se vespre. Potser la desconstrucció d’una jornada completa és com la relectura d’un poema inacabat que no imperfecte ja que la foscor que omple de negre l’ampolla màgica no està subjecta a la moral predicada de circumstancial objecte. La fi d’un cercle és el punt on coincideix el temps d’inici i arribada, el crepuscle del silenci, la paraula exacta per on plega el llenç per fer dissemblança entre la nit i el dia.

Costelleta de xai i brou de lletres

Obri la jornada una albada de suau brou de lletres i sagí de xai amb aromes a Morvedre jueu tot maridat en bon vi negre entre pedres romanes, jueves i morocristianes.  Un escenari magistral per rebre els textos ben trenats de companys i companyes de Paraules. Aquesta trobada gastronòmic literària a Sagunt del  passat 16 de maig ha estat una experiència corprenedora. L’excusa, no se si de la taula o del paper, caldria popularitzar allò de “a la taula al vers al primer terç”  o potser millor “de la paraula al plat que no passe la terça”.

Ací us deixe unes fotos dels companys i companyes gaudint de la magnifica cinquena jornada de plats literaris a Sagunt el passat dissabte 16 de maig. Els textos dels escriptors i escriptores participants anirem penjant-los al blog dels Plats Literàris.

Foto de grup publicada al blog del company Francesc Arnau

dies sense nit

Fa uns quants dies que les nits ja no són nits. Que l’olor a fosc silenci ja no refresca el meu espai més íntim. Aquell on sempre es manté lliure i fresca fins i tot la part més negra i alhora tendra del meu ser. Eixe espai entre l’ànima i la fatiga on sempre tinc l’esperança de trobar-me caminant entre els granets de lletres del desert de les paraules. Eixe buit únic i personal on sentir-me beduí d’aquesta solitud estimada. Tant de temps fa que he oblidat les darreres expressions que vaig escriure sobre l’arena verge d’aquesta ment blanca entre les tenebres buscades de la nit.

Però com sempre és de justícia dir, o tornar a dir, que bona és la nit que envolta qualsevol dia i el protegeix dels nostres crits endogàmics reescrits al tel d’aquesta ànima, per moments, més freda que fosca encara.

Ja no ens alimenten lletres

Recitant a l'Octubre, 23 abril de 2015 - Foto de la companya i poeta Àngels Moreno

“quan la suor del que fem,
no l'eixuga el que rebem”

Ovidi Montllor

Dir-te, perquè vull,

m’agradaria tant que

ja no m’alimenten lletres

ja voldrem el vers sencer

i és la teua veu aliment

i el teu record devoció

a una verge deslloada

deslletada pel poble

gota a gota derramada

per l’engonal del metre

sense cesura, sense mesura

quina criatura més pura

la teua dolçor i frescor

que amb els anys millora

la nostra saó renadiu

que no recull qui l’escriu

als bruts murs de la ciutat

sinó el lector que la viu

després de llegir-la corprès

des del carrer ja mai donzell

pel nostre temps que esperem

altre torbador d’emocions

que ens la cante amb raó

com tu ens cantares crua

la lletra d’aquesta cançó

que encara li diguem vida

i no volem fer-la vacances

fins el final del poema

Ovidi, perquè vull digues que sí

que sóc de poble! I tant

i Pasqual, que menjava

molles i alimentava l’ànsia a

l’entrecuix de la paraula

entre costeres i ponts

i música oblidada de telers

els pocs mots volen al vers

com el fil prim del meu deler

que com la cimolsa penja

d’aquesta trista, entreteixida i

dissortada màtria que t’evoca

com una fera ferida d’amor

uterí, desig edípic pel poble

assassinat com de paraula lliure

a final de cada vers cap un poema.

Foto de família el dia de Sant Jordi a l'Octubre - Homenatge a Ovidi - 2015