diumenge, 18 de febrer de 2007

Primera Epístola als artistes

Adreça i salutació.-

Sergi, apòstol dels artistes per vocació, als artistes tots en general i al Batalló d’Artistes en particular (a partir d’ara Bar), gràcia a vosaltres i pau.


Consigna.-

Respirar és folclore i viure és hipòcrita, realment és així? potser puguem arribar a creure-ho però preferisc creure en una altra alternativa, mentre arriba advoque per un nou arbitrarisme, provocador, no noucentista, mil·lenarista.
Sé molt bé com s’han de fer les coses segons les lleis i la majoria, però no vull fer-les com s’han de fer, no sóc tan nan com per a ser un nan.
Fills de mala mare, quan pensareu a lluitar? quan entendreu que la lluita és un fi en ella mateixa, que dignifica l’home i l’artista, perquè els objectius són secundaris per ser redundants, que només la lluita permetrà l’arribada dels mil anys de pau, justícia i llibertat abans del judici final?.
Cascall i jihad, herois i heroïnes, bàsquet místic i raspall (soviètic): pingüins panical i bonobos que saben follar en la posició del missioner: panical marí.
Música del desert, de la gent del desert per a la gent del desert, i per a tothom.
L’Agència Espacial (i Episcopal) Europea diu que 1 dia a Venus correspon a dos-cents quaranta-cinc (pel capbaix) dies a la Terra: un dia a Venus o a l’infern de Venus? (imagina’t que tens un mal dia, i si tens un bon dia potser no pugues resistir tanta emoció), desgavell o sintonia caòtica?.
El subratllat és teu, la cursiva també.
Què bevien els bebedors de cinquanta anys als anys cinquanta? una cosa certa sí que puc dir-vos: a la Vall de Gallinera bevien absenta, però com que sovint parroquians de les tavernes acabaven llançant per la porta altres parroquians, la van prohibir, eren temps de Franco, però, sabeu què? quan els que tenim trenta-i teníem vint-i-pocs continuava prohibida (a tot el país!), i ara torna a ser legal (fins i tot la de setanta graus!), que no us enganyen, la millor és la devil’s roja, de cinquanta-cinc, francesa, mal que li pese als espanyols, igualment enemics.
Si sou homes i borratxos que no us passe com a aquell, deia als amics, “la meua dona em pega”, “això com és?”, li deien els amics, “sí”, deia ell, “ quan arribe a casa borratxo em diu que sóc un pocavergonya, de tot, imagina’t, i m’arrea”, “i tu no et tornes?”, deien els amics, “el que has de fer és tornar-te”, i això que arriba a casa borratxo i la dona comença a pegar-li d’hòsties, i això que ell es torna i li arrea a ella, però ella l’agarra del tos i la corretja i el tira per la finestra, i el borratxo que volava per l’aire diu, “i ara me’n vaig!”.
Dir, decidir, començarem preguntant-nos perquè els colors de la portada de Sobreviure a la contemporaneïtat són els que són, també ens preguntarem perquè tots els versos del poeta i assagista comencen amb majúscula, també perquè la pell del poeta pateix (amb el poeta), perquè ocorren tantes coses en tan poques pàgines (encara que segons per a qui en poden ser moltes).
La vida és tan curta perquè potser ara comence a entendre-hi alguna cosa, i potser n’he viscut ja la meitat o més, viure és conviure, diuen els qui saben, i els lloros, viure és comunicar-se, diuen els qui saben, els lloros, els treballadors socials (ente ells els psicòlegs, els rectors, i tants altres), no vull transcendentalitzar, però hi ha coses que comencen a resultar-me importants, i em sembla bé! què és important per a nosaltres, els artistes? què de tot això acabaran repetint les cacatues mediàtiques?.
M’encanten les esquiadores abans de fer el salt cap a l’eslàlom, dec ser un reaccionari perquè quan era petit pensava que Spencer Tracy era un reaccionari? no em sembla massa bé la tesi de la pel·lícula que ell protagonitza sobre el judici de Nuremberg, i això ja ho pensava als setze anys! (Unidad antiablación de los mossos d’esquadra), el sí de CIU no és no-CIU, el ordenador Sara supondrá un ahorro a los espanyoles de 23 milones de horas, Jordi Sevilla, ministre d’oligofrènia.
Papions (un tipus de mones): si els mires directament als ulls ho interpreten com una agressió (ja veus quina novetat).
Mon pare té l’edat de Tintín i va nàixer el mateix dia que el Che Guevara.

Comiat.-

El poble creu qualsevol mentida si és suficientment esgavellada

Petroni

No podem donar més detatx

Els nostres pobles estan acostumacs (a la festa)

Canal 9

Salut i força als artistes del Bar!
Sergi Torró,
Festes de Moros Ontinyent 2006

2 comentaris:

Sergi ha dit...

Malparits!
(Comentari del propi artista)

Anònim ha dit...

Ei germà! ja estic inmers en el desert de la paraula!
Jo també enyore els bons moments amb els amics,les sesions de xuimar,les xarrades al Tibó-t...
Un dia t'enviaré un nou text a veure que et sembla.
Au cacau!