Nit quants versos fa que no reescric el teu silenci

Nit quants versos fa que no reescric el teu silenci sobre aquest paper assecant per on transita el dia. Cada mot il·lumina de jorn l’ànsia reconvertida de l’emoció vers la soledat com la companya de l’esperança recupera l’esclat de la metàfora decolorada que fon en negre com un engraellat de somnis. Presa la imatge amb la guspira d’inici d’un cicle que amb els mots es reescriu al sobre tancat ple de buides paraules de la carta que he esborrallat amb la decantació de la fosca, el silenci immaterial que omple les hores insomnes del fràgil camí en fer-se vespre. Potser la desconstrucció d’una jornada completa és com la relectura d’un poema inacabat que no imperfecte ja que la foscor que omple de negre l’ampolla màgica no està subjecta a la moral predicada de circumstancial objecte. La fi d’un cercle és el punt on coincideix el temps d’inici i arribada, el crepuscle del silenci, la paraula exacta per on plega el llenç per fer dissemblança entre la nit i el dia.

Costelleta de xai i brou de lletres

Obri la jornada una albada de suau brou de lletres i sagí de xai amb aromes a Morvedre jueu tot maridat en bon vi negre entre pedres romanes, jueves i morocristianes.  Un escenari magistral per rebre els textos ben trenats de companys i companyes de Paraules. Aquesta trobada gastronòmic literària a Sagunt del  passat 16 de maig ha estat una experiència corprenedora. L’excusa, no se si de la taula o del paper, caldria popularitzar allò de “a la taula al vers al primer terç”  o potser millor “de la paraula al plat que no passe la terça”.

Ací us deixe unes fotos dels companys i companyes gaudint de la magnifica cinquena jornada de plats literaris a Sagunt el passat dissabte 16 de maig. Els textos dels escriptors i escriptores participants anirem penjant-los al blog dels Plats Literàris.

Foto de grup publicada al blog del company Francesc Arnau

dies sense nit

Fa uns quants dies que les nits ja no són nits. Que l’olor a fosc silenci ja no refresca el meu espai més íntim. Aquell on sempre es manté lliure i fresca fins i tot la part més negra i alhora tendra del meu ser. Eixe espai entre l’ànima i la fatiga on sempre tinc l’esperança de trobar-me caminant entre els granets de lletres del desert de les paraules. Eixe buit únic i personal on sentir-me beduí d’aquesta solitud estimada. Tant de temps fa que he oblidat les darreres expressions que vaig escriure sobre l’arena verge d’aquesta ment blanca entre les tenebres buscades de la nit.

Però com sempre és de justícia dir, o tornar a dir, que bona és la nit que envolta qualsevol dia i el protegeix dels nostres crits endogàmics reescrits al tel d’aquesta ànima, per moments, més freda que fosca encara.

Ja no ens alimenten lletres

Recitant a l'Octubre, 23 abril de 2015 - Foto de la companya i poeta Àngels Moreno

“quan la suor del que fem,
no l'eixuga el que rebem”

Ovidi Montllor

Dir-te, perquè vull,

m’agradaria tant que

ja no m’alimenten lletres

ja voldrem el vers sencer

i és la teua veu aliment

i el teu record devoció

a una verge deslloada

deslletada pel poble

gota a gota derramada

per l’engonal del metre

sense cesura, sense mesura

quina criatura més pura

la teua dolçor i frescor

que amb els anys millora

la nostra saó renadiu

que no recull qui l’escriu

als bruts murs de la ciutat

sinó el lector que la viu

després de llegir-la corprès

des del carrer ja mai donzell

pel nostre temps que esperem

altre torbador d’emocions

que ens la cante amb raó

com tu ens cantares crua

la lletra d’aquesta cançó

que encara li diguem vida

i no volem fer-la vacances

fins el final del poema

Ovidi, perquè vull digues que sí

que sóc de poble! I tant

i Pasqual, que menjava

molles i alimentava l’ànsia a

l’entrecuix de la paraula

entre costeres i ponts

i música oblidada de telers

els pocs mots volen al vers

com el fil prim del meu deler

que com la cimolsa penja

d’aquesta trista, entreteixida i

dissortada màtria que t’evoca

com una fera ferida d’amor

uterí, desig edípic pel poble

assassinat com de paraula lliure

a final de cada vers cap un poema.

Foto de família el dia de Sant Jordi a l'Octubre - Homenatge a Ovidi - 2015

Fals sonet vers una vera amistat

Per a Ximo Urenya

Com acarona el vent la pedra viva

s’ha anat esculpint la nostra amistat

Com l’escalfor suau de l’arena fina

que s’adapta al cos amb aquesta estima

de germà menor a germà major, com

l’aprenentatge inevitable del vent interior

Vaig ser alumne no oficial de la teua paciència

a jornada completa fent cròniques d’una veu

que era i serà per sempre la del teu poble

d’aquell ciutadà responsable de ser per sempre

poble entre tot el poble, terra per sempre terra

llaurador de paraules, treballador de l’escola

de la vida, de la vida feta escola, de l’entusiasme

que em vas contagiar amb la veritat i la presència

Una ocasió especial per un amic especial, gràcies Ximo!!!!

versicle de la pols i de les lletres

Pols de lletres

lletres de pols

desori acumulat

a la prestatgeria

d’aquesta ment

laberint reescrit

desmemoriat

entre els versos

diversos del poema

com el professional

llibreter de l’oblit

l’oblit del llibreter

que desa vessar polsim

d’ànsies disperses al

laberint de pàgines

cosides al moll de l’os

de l’exacta paraula

per fer del descuit

una metàfora i del

record un desig

d’obrir les tapes dures

de la necessitat tova

com el moll dels dits

en colpejar les lletres

que conten uns segons

de tota una vida de

pols de lletres

lletres de pols...

sonet sonat d'una nit desmesurada

La lluita per sobreviure continua

el vers sobrelliure és la resposta.

Dintre d’un sobre esguarde les línies

per sobre la metàfora de les meues

possibilitats. Encavalquen a sobre

d’un altre cúmul de mots... i prou

ja d’amuntegar paraules dignes

de l’eutanàsia indolent del crit

fals sonat de l’expressió mètrica

més bé desmesurada d’aquesta nit

sense llum ni somni ni silenci ni

més ritme que la llibertat d’escriure

sobre les línies d’aquesta vida blanca

el final d’un poema que està per vindre.