dimecres, 11 de gener de 2012

Paraules d'espines tendres

Uns versos suaus cantats per l’ànima
ens acaronen, ens pentinen els cabells
i recorren amb pas ferm la nostra pell
malgrat tot resseca i tendra al temps
Som els beduïns propietaris del desert.
Emigrants a la pròpia vida. Potser
oblidats pel Rei d’Ego però no per la Reina Mare.
Quin esclat de dissonàncies! Discrepàncies
tendres, amarades amb amor platònic.
Escriuré les notes al cant de l’ànima.
Vull dir-t’ho amb paraules meues.
T’estime i t’estimaré, fins perdrem al desert!
Com un mal estudiant, repetiré curs
perquè vull seure al teu costat.
Fer-ho mal per fer-t’ho bé. Pot ser?
A les nostres mans està l’instrument.
Et bufaré les notes o millor et pessigaré les cordes,
tenses, d’aquest cant de l’ànima.
On està la viola del teu cos? On puc fer cant
de vida i esperança dels dos, dels tres ... de tots?
Serà un cant d’enyor en blanc i negre.
Evocarem un viatge que no hem fet encara
però que farem demà mateix, en dipositar el temps
al banc del desert de les paraules.
Imaginarem junts les imatges del record
i amb retoladors de colors pintarem el vent
amb roig cel, blau sang, verd enyorança... Junts
cantarem per escoltar-nos les paraules
amb tints i tons jaspiats de llums tènues
no siga que entropessem entre versos,
i caiguem en un poema sense mesura, lliure.
I al final del concert escriurem a grapats
el nostre conte fins que sone l'últim silenci
escrit al pentagrama d'un altre músic,
un poeta de versos paral·lels i confluents
que redacta, a màquina, les nostres vides.
Unes vides amb espines tendres, com roses
murmurades al cor, prop de l'ànima.





Dedicat a la meua dona,
Pep Alfonso