dilluns, 30 de gener del 2012

2a carta als beduïns de les paraules




Hi ha dies plens de colors i colors plens de dies. Malgrat tot també hi ha qui s'emprenya en vorer els dies negres. Els dies negres són com una figura impossible. La pots dibuixar però altre tema totalment diferents és materialitzar-la. Per començar el negre és com una gran granota de llum que s'ha menjat totes les lluernes del bassal. Hi ha situacions inexplicables que et fan avançar pel desert de les paraules i inexplicables situacions que de la vida sostinguda fan un desert, no precisament de paraules.


Hui ha estat un gran dia! La meua granota s'ha fotut totes les meues lluernes i he aprofitat la foscor per dormir despert. Les oposicions, que no les contradiccions, m'han donat un cop a l'esquena. Un poc fort. Més bé m'ha semblat una ostieta sense diminutiu que li ha donat llums a la sobreactuació. Una cesura de les que trenquen per la mitat un vers no necessàriament llarg. És tant complicat com anar al llit amb el teu fill i mirar com dorm amb despreocupació. Per als lectors que no han estat pares o mares potser una experiència poc poètica. Tanmateix té una importància relativa. Com tindre un llibre de poemes a les mans i no gaudir del silenci entre versos, dispersos.



Sí! Hui ha estat un gran dia negre. Preciós i negre com un arc de Sant Martí daguerreotípic. Abundant com el ventre d'un rellotge d'arena de desert i de paraules contades. Una, dues i mil històries declamades de nit al fill que tindré, si Déu vol, un altre dia. Aniversari que serà també gran i negre com tots els dies on no sabem on deixar-se caure a descansar. Com els bons poetes dels temps on no hi havia fulles on deixar empresonades les paraules. S'escriga en pau i alegria aquest dia negre que s'ha menjat tots els colors de l'espectre.



Ontinyent a 31 de gener de 2012,

un beduí descalç i negre