Les paraules al desert
de les paraules són circumstancials i les putades vàries, com a la
gran ciutat. El silenci és el desig de la paraula, la troballa que
tot beduí necessita i busca amb insistència compulsiva. Quan el
mot, circumstancial, esdevé silenci aleshores l'orgasme del beduí
és evident i el ciutadà comença a sospitar que les putades són
evidents i no circumstancials. L'eclosió del desig silenciós de la
paraula auto-reprimida és, i prou. No hi ha més energia en
suspensió que el buit que conforma la voluntat de no parlar, perquè
vull. Perquè et busque on no hi ha. Perquè t'experimente on no
tinc. Perquè estàs més enllà d'on estàs en una cesura perpètua.
Aquesta tribu són els
malabaristes dels mots, dels verbs pretèrits i els nominals sense
nom. Els representants de tot allò que va ser, era i serà malgrat
les paraules d'adéu i benvinguda. Eixa paraula que sempre reposa en
suspensió eterna mentre espera que el temps verbal soluciona el
sintagma. Sintagma d'unes putades governades pels ciutadans
honorables sobre els quals recau el sofriment de la paraula, del crit
ofegat de les avingudes d'anada i tornada. Avingudes on el crit
circula, amb el peatge que mana el codi, per carrils de tres i quatre
velocitats. Llibertat de circulació que es confon amb la llibertat
de paraula.
Al desert de les
paraules no hi ha parades de tren, de bus, de taxi, de res... Els
beduïns del silenci no gasten transport públic, ni privat, ni de
res per transitar els camins de l'ànima. L'únic transport és
l'espai buit que ocupa el silenci xafarder del desig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada