dimarts, 7 de maig de 2013

16a carta als beduïns del desig de silenci



Les paraules al desert de les paraules són circumstancials i les putades vàries, com a la gran ciutat. El silenci és el desig de la paraula, la troballa que tot beduí necessita i busca amb insistència compulsiva. Quan el mot, circumstancial, esdevé silenci aleshores l'orgasme del beduí és evident i el ciutadà comença a sospitar que les putades són evidents i no circumstancials. L'eclosió del desig silenciós de la paraula auto-reprimida és, i prou. No hi ha més energia en suspensió que el buit que conforma la voluntat de no parlar, perquè vull. Perquè et busque on no hi ha. Perquè t'experimente on no tinc. Perquè estàs més enllà d'on estàs en una cesura perpètua.

Aquesta tribu són els malabaristes dels mots, dels verbs pretèrits i els nominals sense nom. Els representants de tot allò que va ser, era i serà malgrat les paraules d'adéu i benvinguda. Eixa paraula que sempre reposa en suspensió eterna mentre espera que el temps verbal soluciona el sintagma. Sintagma d'unes putades governades pels ciutadans honorables sobre els quals recau el sofriment de la paraula, del crit ofegat de les avingudes d'anada i tornada. Avingudes on el crit circula, amb el peatge que mana el codi, per carrils de tres i quatre velocitats. Llibertat de circulació que es confon amb la llibertat de paraula.

Al desert de les paraules no hi ha parades de tren, de bus, de taxi, de res... Els beduïns del silenci no gasten transport públic, ni privat, ni de res per transitar els camins de l'ànima. L'únic transport és l'espai buit que ocupa el silenci xafarder del desig.