Epifragma del pretèrit personal

Arribat el final d’un temps ja passat no hi ha moltes paraules per tornar a dir o fins i tot desdir paraules repetides o en desús. Rebeure cafès mentre sents la misèria de l’experiència d’aquells ressòls de la mort del meu avi a qui no vaig conèixer i de l’amor d’una noia que no es va deixar estimar. Tot un munt d’hedonismes púbers i aigualits, secrecions de joventut que una volta vessades entre les mans han mullat de disbauxa la memòria. Sempre hi ha dret de cuixa sobre la pròpia paraula, com no!!. On aniria a parar el record d’aquell lladre enamorat, si més no?. Madurar i madurar entre rossegons de somni com un fruit de carn que obri la gana de mossegar i sucar l’entrepà al plat de les molles. Sols el silenci recupera el sentit de les paraules, aquelles escrites entre línies, amb tu i amb mi, dels dos.

Epíleg de comiat a l'adolescent

que va escriure aquests

exercicis d'autoestima, amb l'esperança

de la resposta correcta.