dimarts, 30 d’octubre de 2012

13a carta epistolar als beduïns de la paraula


L’arena del desert està calma. No hi ha res sobre l’hamada. Ni la paraula del beduí ressona als plecs de la pell resseca del vell mantell de la terra nostrada. Però els camins encara hi són. Els senders dels pares beduïns encara es poden rellegir entreversos, dispersos.  Els aborígens no es perdran entre les paraules que reclama el vent. El joglar continua cantant la cançó de bressol de la vella Mare Terra. Lletra i música escrita en llengua d’ocells, en paraules tendres d’oblidats naixements.

Els oblits, reescrits en records i narrats en llegendes, reflexionen com ressò de crits del poble cansat de caminar de lloguer. No volien tindre cap i el cap d’un altre poble els va llogar la pell resseca del vell mantell de la terra nostrada. Hi ha dies on fins i tot els miratges semblen els somnis d’altre. I el vent bufa de llevant i el llevant no els és propi. I quan plou la pluja no sap ploure perquè escolta els cants dels civilitzats, dels pobles que amaguen la seua pell per por a ensenyar el que són. Perquè al cor dels beduïns tots son fills de la mateixa Mare Terra, parits nus amb el dolor de les entranyes de la vella bagassa i estimada Terra.

El vent del desert ens colpirà a tots per igual i la nostra pell tornarà a dipositar-se sobre l’hamada. Els descendents ens trepitjaran per sempre més durant anys i anys. Mentre la vella Mare Terra ens consentirà les manies de fills mimats fins el dia del conte final, de la paraula que es farà pols i es dipositarà sobre nosaltres.