Vaig
de visita a ca En Teodor Úbeda i de camí, a dalt de Sa Murada, sona
el Concierto de Aranjuez. El músic de carrer té accent argentí, el
seu castellà s'engronsa per les amples planures de la pampa, i les
seues mans acaronen amb bones maneres les sis cordes de la seua
guitarra. M'ature el temps suficient per pagar-li cinquanta cèntims
de música mentre contemple la mar. La bruma xafogosa dels primers
dies de l'estiu, apegalós malgrat faltar més de cinquanta dies per
a l'agost, no em deixen veure l'horitzó amb nitidesa. No és una
instantània per a foto de postal, per al típic record d'una platja
per la qual no he passejat. Malgrat el paisatge la música sona amb
notes nítides i tendres.
Reprenc
el camí cap a la Seu. M'agradaria comentar-li a Mossèn En Teodor
com va pel poble. Per resumir-ho podem dir que la situació
s'enquista. S'acomoda sobre si mateix com a la majoria del món
globalitzat. El no globalitzat ja fa temps que put a les deixalles de
l'altre. Però això vostè ja ho sap. Mentre pense que li xerraré
al cos present de l'home bo em trobe amb la porta als nassos. Altre
cop sense poder visitar-te a casa. Bé Teo, si em permets tutejar-te,
a la pròxima visita a Palma promet tornar-ho a intentar. Supose que
per l'octubre o el novembre tornaré. Promet portar-te noticies
fresques. Qui a fet l'últim ERE i quants han anat a la puta calle o
coses semblants que són el més habituals als temps que corren.
Almenys les aigües del Pou Clar encara corren fresques des del pou
fosc al pou l'aigüeta com a mínim.
Ara,
mentre escric aquestes línies, bec una clara a The Guinness House,
la terrassa vora el llac artificial que hi ha al Parc de la Mar. És
un bon lloc per cridar, més bé escoltar, les fades de les lletres.
La tranquil·litat és la necessària per ratllar a la llibreta del
Cinquè Aplec de Gegants i Cabets d'Ontinyent. Els seus quadres fan
alhora de musses necessàries per a no eixir-se'n de les línies
rectes de les històries tendres, escrites amb bones paraules. Els
turistes fan fotos de la Seu sense parar-se. Eixirà mogudar amb eixe
efecte traveling que tant ens agrada a les curses de qualsevol mena.
En aquest cas el vehicle és la família i la catedral el paisatge de
fons del circuit.
Els
pardalets, aliens als turistes que arriben tard a la Seu, no saben
que està tancada, recorren la terrassa de taula a taula. En vols
curts i salts rapits repassen les taules amb el desig de trobar les
molles dels humans. No són conscients que, els humans, sols deixem
caure a terra la merda que ens sobra. En realitat cau sobre un asfalt
que imita malament la pedra dels boscos que revolaven els pardalets
avantpassats d'aquests. No importa massa. La mateixa importància que
ens té el profit que li trauen a la nostra desaprofitada merda. Però
el seu esperit de sacrifici, dels pardalets dic, és prou gran per
superar la pobra vida dels carronyers de paraules. Els humans ens hem
deixat a la butxaca foradada de l'oblit la necessitat de sobreviure
com a especie. Ara sols sobreviu l'individu. Que com els pardalets
circula, a salts, per sota de les taules dels poderosos.
Pep
Alfonso,
començat a
palma el 07 de juny de 2012
i arrodonit
a Ontinyent el 09 de juny de 2012
