dilluns, 23 de juliol del 2012

Efervescent adolescència



Efervescent adolescència
recolzada en punts
i en comes i en cesures
reescrites a cada vers
un pas, un mot, un pas
amb sabates de tacó
reescrit el pas, el mot
la mínima expressió
que amb cada petjada
accentua la pausa del vers
vers jove, d'esperances
oblidades pels racons
de la consciència col·lectiva
que camina amb passes curtes
i metàfores altes, d'agulla
per la més alta perspectiva
tendra visió d'arrels fondes
i d' amazòniques fulles
doncs el desig de verd
és tan gran, alt i prim
com agulles de cap gros
d'acupuntures profundes
com l'esperança dels joves
en confirmar, amb tots els punts
i totes les comes, la maduresa
la seua fe amb el seu futur.


Dedicat als tacons i a les xiques del nostre equip de confirmació de 2012





divendres, 20 de juliol del 2012

M'agrada dormir, III part



Però no parlem de mi
sols de mi no
es pot parlar i no
avorrir-se als pocs minuts
de començar a mirar-se
els borrellons negres
de la vida que s’apaga
en entrar al llit
per dormir de dia
quan la vida llueix
a l’ombra dels cretins
els sapiens vulgaris
l’espècie que no pot dormir
tranquil·la després de fotre
tanta estupidesa arreu del món
i s’alçaran de l’última fila
cridant; El poeta està boig!
pots dormir tranquil
ni tu ets l’espècie
ni jo soc el poeta


Pep Alfonso, de moment, el final.







dimecres, 11 de juliol del 2012

M'agrada dormir, II part



T’agrada dormir
al llit desfet?
Imagina’t que encara
està calent
de l’escalfor dels somnis
i que el temps
encara resta
arrugat i càlid
entre els llençols
la manta i la desgana
desordenada d’estimar-te
en silenci com un costum
que tinc i des de menut
el conserve de la llar
familiar i ordenada
per la mare
que m’educava
a no fer brot
ni fer-me el llit
després d’alçar-me.
(...)




Pep Alfonso, poema escrit en 2011, II part.





dilluns, 9 de juliol del 2012

M'agrada dormir, I part...



M’agrada dormir
al llit desfet
imagine que encara està calent
i que el temps encara resta
arrugat i càlid
entre els llençols
la manta i la desgana
amb un trompellot impuls
d’estimar-te amb inèrcia
com un costum
que no s’oblida
car és un costum
que tinc des de menut
quan em pixava al llit
humit i calentet
desfet com un malson
que no et deixa créixer
doncs és amarg
el sabor de maduresa
tal qual vi de vida reservada.

(...)

Pep Alfonso, poema escrit en 2011, I Part

  
El llit desfet, d'Eugéne Delacroix


divendres, 6 de juliol del 2012

Un sopar entreversos a la Vall Blanca

Ja fa uns mesos que porte entremans organitzar un sopar de lletres, crec que la sopa de lletres no està al menú, bé caldrà preguntar-li a Joan Olivares si és adient un brou de lletra poètica per a la geloreta de l'estiu, amb els companys i companyes de Germanies i com no al marc incomparable de Ca les Senyoretes a la Vall d'Albaida.


La cuina ja sembla que té a punt el menú i que els amics i amigues que recitaran i cantaran la poesia de Mil poetes i un país, en concret, i de l'àmbit lingüístic català en general, ja estan afinant la veu i els instruments per  acompanyar els versos recitats entre plat i plat.


Al Sopar ENTREVERSOS podreu trobar els següents llibres al menú, que per cert són 20 eurets llibre i tot:


Francesc Mompó, 55 maneres de mirar València
Lluís Vicent, Les penúltimes paraules de Sísif
Rafael Estrada, Petjades insomnes
Manel Alonso, Quadern dels torsimanys / Cuaderno de los trujimanes
Josep Manel Vidal, El teu nom és un ésser viu
Xelo Llopis, Guarda'm el secret
Alba Àlvarez, Sol de mitjanit a Reykjavík
Pep Alfonso, Envers

I també tindrem als músics:

Rafael Estrada
Barbaritats



Ningú et donarà més per menys. Ara tens l'oportunitat d'incloure un bon llibre de poesia a la teua borsa de l'estiu. Algú va dir; "la poesia no ocupa espai al teu cap i fa lloc al teu cor per deixar caure, amb molta cura, els teus sentiments més nets".


Salut i bon vers,
Pep Alfonso, des del Desert de les Paraules.


dimarts, 26 de juny del 2012

12a epístola als utòpics lectors del desert de les paraules



No deixa de ser un procés utòpic amuntegar paraules amb la pretensió de crear uns ritmes adequats als temps que corren. Com si la necessitat fos una gran pedra lligada al coll del poeta, del lletraferit escriptor d'utopies alienes. De versos d'altres dispersos per l'eternitat de les paraules, de la mirada oculta a l'horitzó de la pròpia vida, reescrita amb mans foranies. Aquella mirada que no saps on descansa quan les paraules, els versos en definitiva, són massa llargs per mantenir a plom l'eloqüència.

Fins i tot l'exigència de la disciplina no és suficient per mantenir l'utopia al llarg del poema. Ni de la vida amainada de mots mesurats amb la llibertat desmesurada del poeta. Acaba inflamant-se la paraula i semblant una nafra de creixement incontrolat, també amb la llibertat reclosa del poeta.

El final de vers s'aproxima i no tanca de forma natural la cicatriu que creix i creix sense cap tipus de rima. Les síl·labes esdevenen ciutadans d'utopia. I el seu governant no està a l'altura del poema. Per tant no es pot tancar, ficar el punt i final, si hi ha dèficit d'horitzons a les paraules. Aquest poeta ficat a governant de poemes o fins i tot de proses poètiques no pot donar crèdit suficient a les pròpies paraules.

Sense el crèdit del poeta no hi ha moviment de versos. I perilla utopia entreversos dispersos, diversos i conversos. La conversió, la fe de principi i de fi, és l'energia d'utopia sempre entreparaules. Una fe dipositada a l'ànima. Aquell espai del desert de les paraules que no abracem però que entrellegim de tant en tant. Però l'energia de les teues paraules és la del lector que amb llibertat decideix llegir els versos del poeta, del navegant dels horitzons utòpics, concretats en la lectura atenta i lliure del aleshores lletraferit lector, també.

Al final, com aquesta epístola, el més important no és escriure-la és llegir-la i rellegir-la fins que t'abandone el desig de lletres. El goig de la sopa cuinada amb mans de poeta desgovernat, sense país i sense més pàtria que el seu diccionari de paraules pròpies i estranyes. La seua font inesgotable de vida dins d'aquest poema que ens reescriu la vida per paraules i frases fetes.




Començat el 26 de juny de 2012 a les 01:34h a casa
enllestit el dia següent, hui. Dimarts 27 de juny de 2012
Pep Alfonso






divendres, 8 de juny del 2012

Camí de la Seu


Vaig de visita a ca En Teodor Úbeda i de camí, a dalt de Sa Murada, sona el Concierto de Aranjuez. El músic de carrer té accent argentí, el seu castellà s'engronsa per les amples planures de la pampa, i les seues mans acaronen amb bones maneres les sis cordes de la seua guitarra. M'ature el temps suficient per pagar-li cinquanta cèntims de música mentre contemple la mar. La bruma xafogosa dels primers dies de l'estiu, apegalós malgrat faltar més de cinquanta dies per a l'agost, no em deixen veure l'horitzó amb nitidesa. No és una instantània per a foto de postal, per al típic record d'una platja per la qual no he passejat. Malgrat el paisatge la música sona amb notes nítides i tendres.



Reprenc el camí cap a la Seu. M'agradaria comentar-li a Mossèn En Teodor com va pel poble. Per resumir-ho podem dir que la situació s'enquista. S'acomoda sobre si mateix com a la majoria del món globalitzat. El no globalitzat ja fa temps que put a les deixalles de l'altre. Però això vostè ja ho sap. Mentre pense que li xerraré al cos present de l'home bo em trobe amb la porta als nassos. Altre cop sense poder visitar-te a casa. Bé Teo, si em permets tutejar-te, a la pròxima visita a Palma promet tornar-ho a intentar. Supose que per l'octubre o el novembre tornaré. Promet portar-te noticies fresques. Qui a fet l'últim ERE i quants han anat a la puta calle o coses semblants que són el més habituals als temps que corren. Almenys les aigües del Pou Clar encara corren fresques des del pou fosc al pou l'aigüeta com a mínim.

Ara, mentre escric aquestes línies, bec una clara a The Guinness House, la terrassa vora el llac artificial que hi ha al Parc de la Mar. És un bon lloc per cridar, més bé escoltar, les fades de les lletres. La tranquil·litat és la necessària per ratllar a la llibreta del Cinquè Aplec de Gegants i Cabets d'Ontinyent. Els seus quadres fan alhora de musses necessàries per a no eixir-se'n de les línies rectes de les històries tendres, escrites amb bones paraules. Els turistes fan fotos de la Seu sense parar-se. Eixirà mogudar amb eixe efecte traveling que tant ens agrada a les curses de qualsevol mena. En aquest cas el vehicle és la família i la catedral el paisatge de fons del circuit.

Els pardalets, aliens als turistes que arriben tard a la Seu, no saben que està tancada, recorren la terrassa de taula a taula. En vols curts i salts rapits repassen les taules amb el desig de trobar les molles dels humans. No són conscients que, els humans, sols deixem caure a terra la merda que ens sobra. En realitat cau sobre un asfalt que imita malament la pedra dels boscos que revolaven els pardalets avantpassats d'aquests. No importa massa. La mateixa importància que ens té el profit que li trauen a la nostra desaprofitada merda. Però el seu esperit de sacrifici, dels pardalets dic, és prou gran per superar la pobra vida dels carronyers de paraules. Els humans ens hem deixat a la butxaca foradada de l'oblit la necessitat de sobreviure com a especie. Ara sols sobreviu l'individu. Que com els pardalets circula, a salts, per sota de les taules dels poderosos.


Pep Alfonso,
començat a palma el 07 de juny de 2012
i arrodonit a Ontinyent el 09 de juny de 2012