Desèrtic és desert
que m’omple les entranyes.
Buscant-te al moll dels ossos
on l’agonia líquida em viu,
doncs no se viure. Sol,
com un parany d’aigua
esmaperdut, desèrtic, solitari.
M’embolica, resseca,
com el paper d’estrassa
i m’omple les butxaques
del suc del sentiment.
Escorregut com cor de fruita
estimada, que desescric
amb la paraula. Gota a gota
el silenci regalla l'arena i
reomple l'oasi al caminar.
Com un rellotge d'aigua
que l'esperança empeny
en el desert com una pau suau
aquell vent de l'est i la llum
que et busca des de l'orient etern
per escalfar-te la foscor.
Ja sols sóc un beduí
perdut al seu interior
on l'arena no crema els peus
i el vers no canta l'ànima.
La llum profunda, captiva
revola i no troba l'eixida
dintre d'una caixa de sabates.
Pep Alfonso, gener del 2010
