dijous, 28 de gener de 2010

Divendres, final de mes al Casal, desert desèrtic


Desèrtic és desert

que m’omple les entranyes.

Buscant-te al moll dels ossos

on l’agonia líquida em viu,

doncs no se viure. Sol,

com un parany d’aigua

esmaperdut, desèrtic, solitari.

M’embolica, resseca,

com el paper d’estrassa

i m’omple les butxaques

del suc del sentiment.

Escorregut com cor de fruita

estimada, que desescric

amb la paraula. Gota a gota

el silenci regalla l'arena i

reomple l'oasi al caminar.

Com un rellotge d'aigua

que l'esperança empeny

en el desert com una pau suau

aquell vent de l'est i la llum

que et busca des de l'orient etern

per escalfar-te la foscor.


Ja sols sóc un beduí

perdut al seu interior

on l'arena no crema els peus

i el vers no canta l'ànima.

La llum profunda, captiva

revola i no troba l'eixida

dintre d'una caixa de sabates.

Pep Alfonso, gener del 2010